22 de desembre de 2010

Ostermeier, Ostermeier!!: Othello

Shakespeare ja ens acostuma a deixar baldats, per l'autenticitat del seu teatre, però si a sobre el veiem passat pels ulls del mestre Ostermeier i interpretat per la companyia del Schaubühne la cosa ja és estratosfèrica. Aquest Othello se m'ha menjat per dins, m'ha arribat a l'ànima i com ja em va passar amb el Hamlet fa dos anys he rigut i he plorat. Rigut, perquè el text de Shakespeare té moments per treure ferro, però també perquè la ironia tan ben filtrada per actors com Iago, excel·lent en tots els matisos, fa que els muntatges d'aquest director no siguin una adaptació més d'un clàssic fet a la moderna. Plorat, perquè és un drama i és un "embolica que fa fort veïna", la incomunicació de parella pot fer estralls, d'un bonic començament sense paraules, passem a l'absurditat de qui creu qualsevol cosa de qui no pot ni deixa parlar.

Les paraules però vénen precedides per la música de vent i percussió, matemàtica pura, així és com comença el muntatge. Després Otel·lo es despulla, Desdèmona, interpretada per Eva Meckbach amb una força terrible, el toca tendrament, el llit que cavalga en les aigües d'una escenografia magna però gens supèrflua passa a un segon pla, encara que és l'origen de tot un malentès. Entre ells, alguns neons els separen de la realitat, formant una presó d'amor. A partir d'aquí l'enveja i la set de venjança farà que la mentida es vagi teixint amb l'ajuda inefable de Iago que encendrà la gelosia d'Otel·lo, implicant-hi tots els possibles pretendents i jugant contra el seu senyor i a favor seu. L'argument ja el sabeu, Iago és un malparit, parlant clar, i aquí l'actor Stefan Stern sap treure-li tot el profit. El muntatge ofereix, però, instants de bellesa que no vull deixar passar com la declaració d'amor d'Otel·lo davant el pare de Desdèmona, com l'escena final: el llit on morirà Desdèmona sembla fet d'encenalls de gel. Arriba a un cor que ja no és cor perquè Otel·lo el llença i ens deixa desvalguts amb la seva ceguesa.

16 de desembre de 2010

Futuros difuntos: el futur serà la mort

La mort és aquí, en vida nostra, després del fi hi ha el final i després de la vida no hi ha res i després de res? Tres personatges esperen la desesperança, per no cansar-se de pensar que no són. Situats en un manicomi que podria molt bé ser la traslació d'un país, però per no caure en aquest paral·lelisme evident, intentarem explicar què més vam veure ahir al Teatre Lliure amb la companyia de Paco de La Zaranda i Futuros difuntos. Anava preparada per veure un teatre proper a Kantor, el mestre polonès sobre mort i teatre, sobre teatre simbòlic en el qual actors i també públic hi deixa la pell. M'hi vaig endinsar, tenia un to ancestral donat pels rituals de la mort que hi són i amb els quals juguen, però també pel tractament de temes trascendentals des de la bogeria, antítesi necessària per entendre els clars de la vida. Així, tal com Goya pintava "El sueño de la razón produce monstruos" La Zaranda ens regala un monstre engendrat per la raó, perquè en temps de racionalitat fingídament neutral l'únic que els salva de la mort és la bogeria. Veure-hi clar per poder tornar a dormir i deixar que l'ocellet voli del niu. I dins les absurditats instants de poesia, visual i també dita. Ells s'hi van deixar més la pell que jo, però.

12 de desembre de 2010

Gata sobre la teulada de zinc calenta: ens deixa freds

Rigola enceta el Lliure de Gràcia amb un drama de Tennessee Williams, bé en realitat és un dramon amb totes les lletres i en majúscules. Una dona enamorada d'un home que l'odia, perquè ell no ho sap però no la podria estimar encara que volgués, s'ha quedat en el record de l'amic de l'ànima mort. Un pare que reneix per tornar al pou en pocs minuts, les convencions poden fer més cruel els últims instants de la vida d'algú? I una tríada de convencions i poder que formen la mare i l'altre fill amb la seva dona. Tres rebels que criden contra tres silenciosos adaptats de "fem veure que aquí no ha passat res". Doncs aquests ingredients que fan una bomba, Rigola els ha desactivat, creant una distància entre sentiment i personatge que no vaig entendre ahir. Només Benito (el pare), Carreras (Brick) i Muntsa Alcáñiz (la mare) se salven, al meu parer, perquè deixen anar sentiment autèntic. Alguns continguts, com la mare, altres més desesperats, però reals. L'altra parella la vaig trobar transparent. La Chantal Aimée és un tema a part, tenia moments de tot, però més de recitació que no pas de passió i aquí de passió n'hi havia d'haver molta! Tot plegat, però, quadrava molt bé amb l'escenografia (Glaenzel no falla mai), freda, poètica, amb el neó recordant-nos "Why is it so hard to talk?", el leitmotiv del drama. La música del piano decadent, escaient, la il·luminació, sublim. Només li faltava una mica de sentiment a la direcció d'actors. Un plaer, però tornar al Lliure de Gràcia després de tants anys tancat, i, encara que sigui així, també de veure què fa l'Àlex Rigola, que continua sent un dels grans per mi.

4 de desembre de 2010

El pessebre vivent deconstruït a la Documenta

A la llibreria històrica del carrer Cardenal Casañas hi trobareu tot d'accions performàtiques aquests dies. Com si es tractés d'un calendari d'advent, que cada dia que l'obrim tenim un regalet, si hi aneu des del dia 1 fins al 21 de desmembre diferents artistres aniran deconstruint el pessebre i les seves santes figures.

Avui li tocava a la molsa, el rebre, de la mà de l'Helena Febrés. Mai havia caminat per una sorpresa tan delicada, tova i refinada! Tot un plaer entrar a la Documenta, com sempre, però aquest cop amb catifa de luxe. Suposo que hi veieu el joc de paraules, no?

1 de desembre de 2010

Compte!: Sopar amb batalla

Sopar amb batalla, l'obra que podeu veure al Versus de Jordi Casanovas, no és apta per a persones que no estiguin fines... Ho dic perquè és d'aquest teatre que comença en punyalada fina i acaba amb l'apuntador. Això no vol dir que la progressió estigui mal portada, tot el contrari, l'hora i mitja m'ha passat volant i crec que els personates estan molt ben treballats, molt creïbles, tant de text com d'interpretació. M'ha fet pensar una mica amb l'última d'en Mallol (vegeu Instints primaris), però amb una dosi més de Hostel. Ja sabem que el Versus és un "espai no convecional", esteu avisats: a pocs metres del teatre més convencional de la ciutat trobeu aquesta raresa. M'agrada anar-hi de tant en tant i sempre a prop de l'actor, palpant. Avui m'ha tocat força aquesta incomunicació de joves de vintitants, perquè qui no s'ha trobat en teràpies absurdes que les fas per culpa de situacions absurdes? No valdria més tallar-se uns quants dits de la mà per no cometre errors absurds com escriure missatges inoportuns amb el mòbil? Aquest és l'extrem, aneu-hi si teniu un bon dia perquè l'obra t'enganxa! Quatre dits no són res...

21 de novembre de 2010

Ritter, Dene, Voss de Krystian Lupa a Salt

Quatre anys després d'estrenar-se per primera vegada a Catalunya, l'obra de Bernhard, Ritter, Dene, Voss. Un dinar a cals Wittegenstein, es presentava altre cop al Temporada Alta. Lupa tornava amb els mateixos actors que el 2006 en el mateix festival li van valer l'èxit. L'espectacle ahir va ser rodó, tres hores i vint minuts que se'm van fer música. Començo per l'escenografia del mateix director, austera, amb els elements estríctament necessaris, fixant la cuadrícula del moment, marcant un únic punt de fuga: la taula i la còmoda-vitrina per a la vaixella. El menjador envoltat dels retrats vigilants del pare, la mare, els dos tiets i altres cadàvers pintats, imposant una presència i el sentit de la família.

Ara, però la família es compon d'uns altres persontages: Ritter, la germana petita; Dene, la germana gran, i Voss o Ludwig, el filòsof, el germà. La germana gran, actriu sense feina, para la taula perquè Ludwig estigui bé a casa quan arribi del sanatori, que esigui com a casa, només ells tres, sense l'Anna, la serventa. La petita, també actriu sense feina, s'ho mira amb distància, mentre li va fotent a l'ampolla, la seva mirada irònica ens farà riure unes quantes vegades. Dene s'agafa a la regularitat de la quotidianitat, Ritter, desfà pas per pas l'absurditat de la uniformitat. L'altra, s'entesta en l'ordre, Ritter va per lliure en la seva concepció de la família. En el segon acte apareix l'esperat Ludwig, filòsof, "el filòsof", rescatat per la germana gran del sanatori on està intern. Ella servil amb l'actitud d'ell, però al mateix temps perpetuant les bogeries de tant un com l'altra, ell fent d'infant rebel, consentit, geni incomprès, deixant anar profunditats a tort i a dret, mentre la família no hi ha déu que l'aguanti. La petita se'n fot de la música, arribem a pensar que és l'única que hi toca, l'altra, treu la pols a la seva mania persecutòria per la neteja i l'ordre i per fer-li la vida agradable a Ludwig, encara que ell diria 'impossible'. Els diàlegs de família tocada del bolet que perd els estreps arriben al punt àlgid en aquest segon acte, però és en el tercer on agafen volada i prenen coherència. Ludwig despotrica de la raó imposada, del seu país, d'Europa i ens preguntem si no serà també Bernhard que parla per boca del seu personatge: sona l'Heroica de Bethoveen (diríem) i l'altre Ludwig dóna la volta als quadres, crema el passat i simbòlicament triomfa per sobre dels seus avantpassats, encara que no hagi aconseguit el doctorat a Cambridge, encara que hagi de tornar a la reclusió de Noruega o del sanatori. Costa resumir la impressió dels últims minuts de l'obra i d'aquells moments que passen tan poques vegades quan sents que s'ha tancat un cercle i l'escena resta perfecta a la memòria.

Els actors, genials tots tres, van fer possible una harmonia que semblava impossible a l'adaptació de la mateixa peça que Mestres va presentar al Grec d'aquest any, tant que ni vaig escriure, haureu vist. Lupa, aquest geni de la direcció, m'ha reconciliat amb l'obra, té molts de reversos, és per llegir-la, entendre-la, trobar-hi matisos, referències amagades a la història d'Europa, a la família Wittgenstein, esclar. El senyor de l'Stary ens deixa un bon record, esperem tenir-ne més l'any que ve.

18 de novembre de 2010

Copacabana: cuina i teatre a la Biblioteca de Catalunya

La combinació pot semblar estranya: llibres, teatre i cuina? Anem per pams, la Biblioteca de Catalunya, ja ho sabeu, té un espai on es presenten propostes teatrals, eliminem doncs els llibres. Copacabana és el nom d'un cabaret, amb lleugers records cubans, antillans en el qual estem convidats com espectadors/actors a la biblioteca; un espectacle muntat al voltant d'un petit restaurant cabaretero que ens transporta a ritmes caribenys i menjar de cuina fusió feta a petites porcions: crispetes al curry, carpacció de pebrot (perquè ja ho diuen que de pebrots en tenen), crêpe de verdures, espeguetis andantes i un bon postre de xocolata. Ideal per fer un mos mentre veus un espectacle que també passa bé i et fa riure sense ennuegar-te. Al voltant del cabaret una sèrie d'artilugis que són com pastissos sorpresa, ja que amaguen espectacles dintre del mateix espectacle: d'ombres, de titelles, de dansa imaginativa amb quatre parracs, de fer riure amb quatre coses. Alguns moments sembla que la salsa no lligui amb tant de condiment, però crec que el tot fa el fet i te'n vas amb un bon regust sobretot pel gest del actors que es construeixen a partir de tics graciosos, però molt ben treballats.

4 de novembre de 2010

Sagarra només en privat

Crec que Sagarra mereix ser llegit i segurament Vida privada és una novel·la puntal de la literatura catalana, que s'aproxima a Proust, segons les paraules de Sarrahima que Xavier Pla cita en el pròleg, reproduït en el programa de mà. Aquesta Vida privada que veiem al Lliure ara ens dóna trossos de bona literatura, d'imatges ben poètiques d'una decadència molt ben descrita, Sagarra hi té un bon mèrit aquí, els actors també. La narrativitat, però, pot jugar una mala passada a la teatralitat, com aquí passa i com és molt fàcil que passi quan s'adapta una novel·la, Albertí ha apostat per un joc difícil. Els narradors que es van intercalant, amb més o menys fortuna, situen escenes que s'acompleixen amb petits gags de la doble moral burgesa que poden arribar a esbossar una rialleta, a vegades acompanyats de música en viu a mode de cabaret amb vestits preciosos i cançons de l'època molt ben treballades, inclús amb cops d'efecte. El retrat de la vida privada, de la sexualitat amagada, dels racons obscurs del barri xino i de les famílies de casa bona i mals costums de principis de segle XX que Sagarra va dibuixar tan bé en la seva novel·la aquí el vivim a través de paraules i el gest, la imatge, se'ns fa llarga i, esclar, més enllà de l'interès històric, sociològic i fins i tot literari, hi ha també el teatre; això és el que hi he trobat a faltar, necessari, al meu entendre, perquè Sagarra es llegeixi fora dels cercles privats i traspassi aquest qualificatiu d'escriptor a destemps.

14 d’octubre de 2010

Memo: (un, dos, mari carmen, quatre)

Avui, per circumstàncies d'allò que anomenem vida, una mica més apagada que no pas desatada he arribat a la Beckett, amb expectatives, però amb ganes també de deixar fluir una mica la ment. Memo és memòria i és precisament una reconstrucció dels passos que fa la nostra sanvitxera (digueu-ne cervell) a l'hora de processar records. Coreografies apreses, tactes i sons que ens transporten, imatges que exploten rere flaixos d'aniversari. Mari Carmen s'integra en cada postura que veiem des de l'altre costat de la vida, la del passiu espectador, que dibuixa presències, recorre experiències, es figura un camí. Com ho han fet, ens ho recorden, els mateixos actors, muntant aquella escena que no surt o aquella altra que recorda també les vacances a una ria gallega (?) de la qual ara ja no recordo el nom. Loops, obsessions, evocacions, memòria que s'escola entre cintes de casset i globus que intenten sobreviure al temps i la gravetat. Això i un sofà que va perdent vent: una imatge final que és bellesa.

(esta va por ti abuelo...)

3 d’octubre de 2010

Lotte Goes Liquid

Aquest és el títol de la instal·lació escènica, tal com ells mateixos l'anomenen, que es pot veure encara avui a la Nau Ivanow. Retalls de vida en cinc plataformes, un escenari fragmentat per a les situacions de set personatges que naveguen d'un lloc a l'altre, intentant trobar alguna cosa que perduri i a la qual es puguin agafar, com fem també el públic per captar les escenes simultànies que s'hi van produint. Tots outsiders a la seva manera alguns dient-ho més que els altres, altres demostrant-ho i no dient-ho per falsa modèstia, alguns no volent estimar només a una persona, altres buscant un amor etern que es veu que ja no es porta, perquè fins i tot qui el busca tampoc s'ho creu. Enmig, el tic-tac del rellotge que t'avisa que et fas gran, que potser cal tenir fills, que cal reproduir-se per SER. Ànimes que vaguen i que en el moment en què és necessària la unió per aconseguir la comprensió cap a l'altre, la reacció és una unió per no acceptar l'altre i poder seguir en la mateixa individualitat construïda a mida i que és la nostra raó de ser.

Grans paraules, vingudes de sociòlegs contemporanis, però traslladades en un àmbit molt familiar, tant que ens enganxa i se'ns fa insoportablement familiar, haurem d'anar a ofegar les penes com la Lotte o serà la reproducció, la servicialitat, la creació, la contemplació, el silenci la fugida cap endavant?

4 de juliol de 2010

Fantasmes i ànimes trasbalsades

Broggi torna amb de Filipo i una comèdia de malentesos a la napolitana: Questi fantasmi. Pasquale i Maria van a viure a un casa que diuen que està encantada. Pasquale, cornut i espantat, és el pal de paller d'aquesta representació, una ànima en pena, tal com diu el programa de mà. Tony Laudadio, l'actor que el representa, fa de tot, de marit segur, d'apoderat, de caguetes, de cantant d'òpera, de romàntic, de seductor. Si bé al principi sobta la dicció, un pèl diferent per ser napolità, ens hi acostumem de pressa. Sense Pasquale l'obra no té sentit, per tant es tracta d'un personatge que ha de ser coherent i ho és. Pel que fa als altres actors també estan impecables, es veu la bona direcció, el savoir faire de Broggi, que no deixa mai cap gest a l'aire, cap expressió que no sigui estudiada. També hi trobem el que ja és habitual en el seu teatre, cants a capella que posen la pell de gallina, gens impostats. Comparant, encara que sigui en va, diria que Natale in casa Cupiello era una obra més rodona d'aquest autor italià, la coralitat de la història et feia pensar que el text estava més treballat. Tot i així, aquests fantasmes no perden cap bri de comicitat i de bon teatre.

1 de juliol de 2010

Una alenada d'absurditat

Ionescu un dels referents del teatre de l'absurd es representa al Romea amb La lección. Es tracta d'un aire d'absurditat còmica que distreu, uns diàlegs ben teixits, unes unitats que desconcerten. De fet, aquesta obra del dramaturg romanès estava basada en les tres unitats per fer callar els que es queixaven de la seva avantguarda, però de carca, l'obra, no en té res. La relació alumna (Itziar Miranda) -professor (Manel Barceló) tantes vegades explotada en totes les formes d'art possibles per la morbositat, per la relació de poder que desencalla l'erotisme, aquí fa un volta més i ensenya la perversitat. El llenguatge, el més perillós dels estudis, per com es pot arribar a manipular i a manipular-nos, substret i recreat a gust del professor fins a la paranoia absoluta, fins a la tortura. El símil del packman al fons de l'escena ens diu molt del tàndem. La tercera en discòrdia, Marie (Maica Barroso), s'ho mira, avisa, és la veu de la consciència tèbia i inútil. Manel Barceló fa por per com teixeix el paper complex del professor i hi ajuda a tot plegat la bona il·luminació, molt encertada en els obscurs passatges i primmirada en les situacions de més tensió.

30 de juny de 2010

Kòstia mata una gavina

Ahir a la Villarroel una nova adaptació de Txèhov, en aquest cas la de Martin Crimp de La gavina. Es tracta d'un text ric perquè parla de diferents generacions que no s'entenen, d'amors que no arriben a enlloc i d'intents d'èxit que acaben amb fracàs. Sota la direcció de David Selvas i amb l'adaptació del britànic era d'esperar una aproximació que fugís del convencional o si res més no que s'hi enfrontés. Diria que La gavina que ha dirigit Selvas fa petits intents per arribar a alguna cosa nova i es queda també en un intent, ho dic per recursos que ja comencen a ser un pèl suats com fer fer als actors un playback, perquè és divertit i queda bé...

Tot i això, em va agradar l'espectacle d'ahir i hi vaig trobar la Rosa Renom espectacular, amb molta força i vitalitat. L'escenografia també força ben trobada, de Max Glaenzel i Estel Cristià. Em van agradar el gest dels actors, gens postís i també Manel Sans en el paper de Piotr Sorin, perquè retransmitia humanisme, proximitat, dins la desfeta de la malaltia. Mentre que l'únic que hauria de ser el pilar on tots es recolzessin, el Dr. Eugeny Dorn, trontollava una mica, potser massa llunyà per ser humà?

18 de juny de 2010

Platonov, un canalla rus

M'encanten els drames russos, m'encanta Txèhov, m'encata veure com s'ho fan per posar en escenea tot el melodramatisme d'aquest teatre i també veure com ens posem en la pell d'aquesta societat decadent, mai prou lluny de la nostra, desgraciadament.

A Platonov ens trobem amb un personatge arrogant, canalla, mal carat i, així tot, totes li cauen als peus. La dona bleda (C. Pastor), la dona casada amb l'amic (E. Gelabert), la muller/mama que l'espera per al descans del guerrer (Machi), la dona intel·lectual, lliure (M. López). Rússia es desintegra mentre Platonov (Arquillué) va assenyalant les febleses d'estafadors i d'hipòcrites que tenen pes dins la política del país. Diu que respecte a tothom i després se'n riu. S'odia a ell mateix i és incapaç d'estimar els altres.

Aquesta obra de joventut de Txèhov no té potser la profunditat d'altres, però no deixa de ser interessant sobretot pels papers de les dones que, sorprenentment, estan molt ben perfilades. Sobre el muntatge em va agradar l'escenografia i quan miro qui l'ha fet ho entenc, Max Glaenzel, sempre encertat, fa que els teatres grans no es mengin l'espectacle, sinó que li donin profunditat, tot el que contrari del que comentàvem en l'anterior post. Tampoc vull oblidar la bona direcció i els més de quinze actors que treballen en conjunt i brillen també en conjunt. Gràcies a tot això decadència, abisme, amor i mort arriben a un acord força perfecte.

14 de juny de 2010

De Müller a Èsquil i tiro perquè em toca

Ahir s'obria el Grec amb l'estrena de Prometeu, s'obria oficialment per alguns la temporada de festivals d'estiu. Força encorbatats i vestidets, és una nit una mica màgica i obrir el Grec suposo que deu ser un plaer, amb una gran responsabilitat al darrere.

La Portaceli feia els honors: una escenografia grandiloqüent que no es veia bé de pertot arreu amb una torre massa alta per al poc ús que després se'n feia. Actors desconnectats, trajos que es mullen a l'aigua de sota la passarel·la, la Carme Elies, Prometeu, lligada i intentant fer veure amb massa dramatisme la bellesa del seu gest: haver donat el foc als humans, amb l'ajuda de Gabriela Flores, un Cor ben seré, creïble, que aguanta cantarelles i pujades i baixades de ritme. Una Pepa López, Oceà, que li vol treure del cap l'enfrontament inútil amb Zeus, el déu dels déus, i que fa una aparició ràpida i sense gaire més sentit. Una pausa abrupta (?) dedicada a parlar de les misèries quotidianes del segle XXI (petroli, polítics corruptes, guerres i nota superficial futbolera que no hi podia faltar); sorprenent Ío (Lluïsa Castell) que fent un monòleg de dona ultratjada per Zeus torna al seu destí que serà alliberador de Prometeu al cap de 3.000 anys, tal com ironitza Hermes (David Bagés) en una altra incursió al micro. Tot ben deslligat i barrejant naps amb cols.

Prometeu, el que ha donat el foc als homes i que els déus han comdemnat, Prometeu, el que ho ha donat tot i és oblidat. Sí el missatge l'entenem perquè ens el repeteixen, però no perquè ens arribi, no perquè els visquem, al final ens importen tres pitos Prometeu i els altres reivindicadors, només volem marxar del Grec i això és una pena, no us sembla?

6 de juny de 2010

Fin de partida a Salt

Vaig anar al teatre de Salt per primera vegada ahir, em cau a prop, però no m'hi havia atansat mai. És un teatre petit, però molt digne, amb una cartellera que sempre trobo interessant. Dissabte, doncs, s'hi representava Fin de partida de S. Beckett, direcció del polonès Krystian Lupa i amb la companyia Teatro de la Abadía en el repartiment. Tres factors que feien que no pogués passar per alt una cita com aquesta, tenia les entrades des del mes de febrer/març i estava expectant per veure què m'hi trobaria.

Primer Beckett, ningú ha dit que sigui un autor fàcil de digirir. El seu teatre amb un sentit sobre la responsabilitat de l'home dins la seva vida, amb les decisions i la manca de força, amb l'espera d'un no-res sempre present, és profundament existencialista. No cal que us ho digui. Segon, la compañía del Teatro de la Abadía, déu meu! quins actorassos, he vist coses tan bones d'aquesta gent, això és teatre de veritat fet a Madrid i m'encanta. I què dir de Lupa, doncs a part de ser ara per ara un dels directors més respectats de Polònia, del teatre Stary de Cracòvia, va ser l'impulsor també d'un teatre modern dins els clàssics i amb aquesta cosa tan polonesa de la fatalitat de l'home portada en un extrem de pauses inacabables, de silencis plens, que aquí es veia tan bé.

El buit en el món i la tragèdia que lliga a quatre personatges igualment desgraciats, per ser únics i no poder-ne escapar. Tan sols entre els progenitors (Nagg i Nell) s'escapa un petit somriure, estan de tornada i són els que més a prop de la mort es troben. La maduresa (Hamm), la joventut (Clov) són més fotudes: una perquè el cap és clar, però l'energia li falla, l'altra perquè no pot caure en la immaduresa i seguir sencer, no pot anar-se'n i reviure. Depenents uns dels altres, no s'entén la seva existència sense la proció que l'altre els demana. I així i tot, tots quatre personatges troben petits moments d'evasió que et fan dir "avanzo", fins i tot dins el buit la vida té algun sentit. M'agrada aquesta frase de Lupa treta de la wikipedia parlant de l'obra:

"En la obra funciona esa enorme fuerza del niño que ha sentido daño y mata y que siempre es la fuente principal del mal. Hamm es un rebelde que ha llegado al mal y después no sabe cómo desprenderse de él. Algo que a menudo nos ocurre: nos convertimos en recipientes del mal y los caminos al bien nos parecen hipócritas y repugnantes."

L'escenografia claustrofòbica i també el tempo feien que en alguns moments l'obra es fes difícil de pair. Tot i això la mestria dels actors i un argument captivant arreglaven el conjunt.

3 de juny de 2010

Esquivel, una comèdia estereofònica

El text original de Llàtzer Garcia es pot veure a la Nau Ivanow. Són 6 actors que ho donen tot per representar una història ben embolicada de personatges que parodien tant gàngsters com neuròtics típics del segle XXI que funcionen a base de tranquimacin i cafè.

Alguns gags amb gràcia per la maestria del bon gest, però massa voltes per acabar arribant allà mateix, vaig pensar ahir. Una comèdia, sí, estereofònica per la música i pels actors, però res més.

21 de maig de 2010

Instints primaris

Benvinguda Rosa! Tot són bones intencions, cal crear un bon clima de treball, cal fer que l'escola-institut sigui la institució més desitjada per tots els pares (i mares). Són els Primaris de Carles Mallol al Tantarantana.

Comencem amb un petit repàs de sintaxi, molt ben aconseguit, molt real (us ho dic com a profe que he estat de sintaxi...). El relat, però, fa un gir cap a la persona i descobrim el final: tots morts. Així, el "benvinguda Rosa" tan pedagògic i els microrelats dels 5 personatges tenen un termini fatal, una mort que des de bon principi se'ns presenta inexorable.

El ritme trepidant i enmig les presentacions: petites fugues cap a un record al qual t'agafes per evitar l'inevitable. M'encanta aquest trasllat a l'escena de l'assetjament real de les aules, sobretot perquè Mallol el porta fins a un absurd gore d'humor negre que no sé si fa gaire gràcia quan hi penses fredament. I també m'encanta la interpretació de la Marta Corral, és autèntica, és corprenadora, et convenç que aquella és la millor escola on pots portar els teus fills (i filles).

Finalment, cal que faci referència a la construcció del fil argumental, que Carles Mallol habitualment sap fer tan bé, i que aquí, ai las, es fa un pèl repetitiu en algun moment.

14 de maig de 2010

Fatalitat i dialèctica

Entre fatalitat i dialèctica es mou l'espectacle d'Albert Serra que es va estrenar ahir als Radicals Lliure: Pulgasari.

Un fet real és el punt de partida per l'obra; a més de quatre paraules clau: memòria, política, amor, exili. De primer, Serra presenta un escenari amb una tela trasl·lúcida al mig. Una dona cau morta, la banda sonora d'una pel·lícula (potser la mateixa pel·lícula en la qual es basa també tot plegat) sona de fons. Aquest és el prefaci, després vindran quatre actes, que no són menys desconcertants que aquest principi mut. L'escenari i tot el pati de butaques s'emplenen de fum, ben bé durant 10 minuts ningú parla. Quan l'espectador ja no veu absolutament res una dona enceta el diàleg evocant un paisatge. La manca de visió amplifica el sentit de les paraules. La memòria fa acte de presència i sabem que una història d'amor es va truncar ara fa quatre anys. S'hi barregen elements surreals, monstres gegants i llagostes, per sota flueix un lirisme que esfereix. Els actors no es mouen, recorden, s'expliquen amb cadència contínua, no direm que fàcil és cert. Els ah! han perdut l'emoció, però al revés del que podríem pensar, transmeten un sentiment amagat, ple de pèrdua i patiment. Ella: "el paradís és l'absència de desig", " hi havia dies que no pensava res".

Segon, la política, el pare, l'home que pensa, la racionalització de la vida: la dialèctica vs. el cinema, els somnis, el fill, l'amor: la fatalitat. Treballar és l'objectiu principal de la vida, l'artista somia, no viu la realitat. Somiar és inútil. Estimar és un invent. La veu penetrant que ens fica dins la lògica del comunisme, la veu que ho sap tot perquè tot ho ha fet l'home.

Tercer, l'amor. Retrobament de fill, dona i pare. Es perceb la fatalitat, es perceb el monstre que vol aixafar consciències, la vida sense futur, la impossibilitat de ser lliure en un país que imposa felicitat programada.

Quatre, la victòria: l'exili a Suïssa. Un nou horitzó després de la memòria, la guerra i el patiment. Ell l'agafa fort, no es pot creure que siguin allà, ella no sap per on començar de tantes coses per explicar-li com té, de tanta llibertant que sent.

Text, molt de text, molta declamació, no sabria dir-vos si pedant o no... però alguna cosa va molestar el públic, també alguna cosa que no va arribar. A mi em van capturar les paraules.

13 de maig de 2010

Aigua i Poder


El dimarts va tenir lloc un d'aquests esdeveniments que tenen com a objectiu primer de tot captar l'atenció del vianant desprenvingut i després explicar-nos una història o donar-nos motius per imaginar-nos-en una. Com dèia, el dimarts, des del Centre d'Art Santa Mònica, sortia un carro que transportava un cub de metracril·lat i a dins un executiu. A fora del cub, tres paraigües deixaven anar aigua que queia al carrer. A fora el cub dues marionetes construïdes sobre la persona que les movia de forma emotiva, mentre anaven descobrint l'aigua, deixant-se mullar.

El carro després es movia cap a l'Escola Oficial d'Idiomes, mentre les marionetes començaven una dansa ancestral en honor a la pluja, a l'aigua, amb moments molt tendres propiciats per la música i els moviments encertats de les actrius. Després d'una petita cercavila us podeu imaginar què passa: l'aigua passa a ser un bé privat que controla l'executiu del cub. Una petita reflexió sobre l'aigua i els agents implicats que en comercialitzen (a vegades fins a l'extorsió) el seu ús. Una proposta d'Enginyeria sense fronteres i la Cia. Una mica d'aquí i d'allà que esperem que tingui continuïtat, més que res, perquè despertar una mica de la somnolència de la ciutat sempre està bé.

Que em perdonin els astres per no haver escrit quan tocava aquesta entrada, sembla que al cel li ha vingut bé ploure aquesta tarda per protestar. Ara que, qui l'hi diu protesta, no entén que per sort això és el curs de la natura que encara ens sorprèn precisament perquè no podem dominar-la. Llarga vida a l'aigua i al foc de la terra, ja m'enteneu.

30 d’abril de 2010

Una altra Hedda ben freda

Ahir Veronese, deprés de la Nora, ara ens (re)presenta la Hedda, Hedda Gabler, però sota el títol ben complicat de Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo. La Hedda és la contra de la Nora, la Hedda s'ha casat, però no estima el seu marit, la Hedda viu amb ell, però manté les seves conviccions fins a l'últim moment. El marit, babau, es deixa portar per la societat, l'ambició, la fama. Ella també, però la finalitat última no és beneficiar-se'n per al reconeixement dels altres, sinó per ella mateixa, per sentir-se poderosa. Però Hedda és també algú que li ha tocat viure una època equivocada i que només en sap sortir de manera tràgica, i aquesta figura de "dona superada per les circumstàncies però amb un parell d'ovaris" m'agrada.

Veronese, altre cop amb Ibsen, però amb emoció diferent. Actors impecables en la mateixa escenografia d'El desarrollo de la civilización venidera i amb algun joc de complicitat amb l'espectador que ha vist les dues obres. Veure'n una també val la pena, no us penseu.

18 d’abril de 2010

El triangle de Montjuïc

Ahir a les 19 m'endinso a una nova experiència d'Agost Produccions: Tres Marges a Montjuïc. El recorregut es fa amb bus i vol ser un homenatge a Brossa o almenys això diu el fulletó que ens donen al principi.El bus és ben ple i, llàstima, la veu de Brossa explicant vivències dels voltants de Montjuïc: Poble Sec, el Morrot, Can Tunis, les platges fins a la desembocadura del Llobregat, la muntanya i les seves herbetes... no se sent gaire. Per sort a la primera tanda som a prop de l'altaveu i captem trossos ben plens de sentit, mentre passem pel costat del cementiri i girem a la curva del Morrot. Allà, porció del que era Can Tunis, ens separen en tres grups i ens donen un flyer: es veu que estem fent un recorregut turístic i no teatral:



Una noia molt decidida ens porta a veure tres estampes ben típiques de la vida d'aquest barri marginal al qual la ciutat viu d'esquenes: un home que dorm al carrer, un home que busca entre les escombraries objectes que tenen per ell un valor especial i després, darrere els edificis mig en ruïnes, quatre yonquis. Entenc que és per incomodar l'espectador, algú hi ha que riu, altres ens ho mirem més escèpticament. Representa que aquesta actriu m'ha de fer sentir malament, perquè jo com a espectadora participo d'aquest donar l'esquena a la societat marginal. He de pensar que aquesta banalització de la misèria, fins al punt de dir: "Pueden hacer fotos ahora, es un buen momento", m'ha de semblar interessant. A mi em deixa freda i penso que ja sóc prou gran per fer autocrítica de la societat on visc, si el tour estigués ple de polítics peperos, potser ho trobaria més adient. Mentre esperem el bus, un home gran, més tard sabrem que és l'ànima (el duende li diu l'Enrique Vargas) de Montjuïc, explica què hi havia en aquestes quatre cases mig ensorrades: "això era un bar, i aquí giraves a l'esquerra i hi havia un cine i la sala de ball, jo ho havia vist tot això, quan era petit". La meva companya i jo escoltem d'esquitllentes, perquè no ens ho explica a nosaltres, però ens sembla fascinant tot i que ja no forma part de la performance de la Reial Companyia de Teatre de Catalunya.

Sigui com sigui tornem a pujar el bus i enfilem cap a la muntanya de Montjuïc, a sota el sol es pon i a poc a poc la ciutat es va tenyint de vermell. Brossa va explicant històries. Arribem a davant del Poble Espanyol i baixem per un carreró d'escales i herbei mediterrani i a mà dreta un petit pati de veïns. Allà Els Pirates fan una posada en escena de l'obra Teatre de carrer de Joan Brossa. Ho trobo molt ben fet i emotiu. Al mig d'un carrer s'escenifica amb quatre rals l'obra, els actors ben jovenets però amb un gest excel·lent que recorda el cinema mut van posant fil a l'agulla al text surreal del mestre. Absurd, però al mateix temps perfecte, la història implica tant a veïns com a espectadors reals. És una verbena popular, només hi falten els llums de colors i la música d'orquestra després de l'espectacle.

L'itinerari continua i ens plantem al polvorí. Seu d'on guardaven les armes a la guerra civil i que va ser coratjosament defensat per un sol soldat o almenys això ens explica Enrique Vargas, director de la companyia Teatro de los Sentidos. Ell molt destre en les paraules explica una història semblant a la pèrdua d'un vaixell ple de barcelonesos al triangle de les Bermudes (que jo trasllado a triangle de Montjuïc) mentre fa alguns jocs de mans amb una corda (la meva observadora companya hi veu jocs brossians). Història de misteri + un component indispensable de l'home com a tal: el joc. Així que per sentir-nos vius en aquest triangle Vargas ens mena cap al joc: per grups de bots salvavides canviants on la gent es confessa racons inoblidables i racons per oblidar, motius de celebració i epitafis que potser algun dia voldrem que ens escriguin. El joc és l'excusa per la investigació d'una manera de fer teatre, però també de viure. Em quedo amb el regust de voler-ne més: més substància, més perquès, més profunditat. Serà perquè el meu epitafi no era prou ocurrent? Quilosá.

15 d’abril de 2010

Embolica que fa fort

Són tres, però quasi diria que poden ser set o vuit, els personatges que volen ser algú que no són. A la Nau Ivanow, D. Capo ens presenta Vull ser Bernard-Marie. Ho vaig dir al final, estic una mica col·lapsada, però m'ha agradat, tu. Perquè entre desdoblaments de personalitat insospitats, trames dobles i anades i vingudes de l'escena, se t'escapa el riure. S'ho passen bé i t'ho passes bé, encara que no entenguis gaire res. Els textos de Koltès que s'hi repeteixen són inquietants, et fan venir ganes de llegir més coses d'aquest autor o d'encoratjar a que el portin a escena. Malgrat la bogeria que ho envolta tot, una comicitat lúcida desfà angoixes i penses, una teràpia dels Prat's t'ha de tornar boig per collons però si ha de servir per veure-hi clar com amb en Babou... Ja ho sabeu sessions fins al diumenge, proveu-ho i ja em direu el què. Jo me'n vaig al meu hort.

10 d’abril de 2010

T'estimes més callar que viure en llibertat?

Electra plora al Nacional i li diu frases tan colpidores com aquesta del títol a la seva germana Crisòtemis. Al principi la ràbia i el dol es barregen, no sabríem dir quina de les dues guanya. El record del pare, Agamèmnon, mort a mans de la mare, Clitemnestra, i el seu amant, Egist, és la raó de ser d'Electra, la seva raó de viure. Acompanyen les seves paraules de dolor i les disputes amb la mare una estàtua d'estil giacomettià, que presideix l'escenari en un dels costats, de l'altre un xiprer. La justícia dels vius i la impotència dels morts ultratjats. I després, ja només ens cal esperar el desenvolupament de la tragèdia, amb música de fons, com ho feien els grecs. L'argument no avança si no és amb Orestes que torna de l'exili, malgrat que li han fet creure a la mare que és mort, amb una cèlebre descripció d'una carrera de carros que estremeix. Sí, hi ha també el reconeixement d'Electra després, la tensió emotiva entre els dos, perquè ella sense ell està perduda. I l'assassinat. Malgrat la tragèdia, un alleujament et recorre l'espinada, no sé si per la música de Bob Dylan (no em treia el Billy de Kid del cap) o per la certesa de saber que s'ha fet justícia com Electra necessitava. En tot cas res d'això seria possible sentir-ho sense la magnífica interpretació de la Clara Segura, columna (dòrica) d'aquest espectacle, encara que els altres (Anna Güell i Mercè Anglès sobretot) no en desfan la perfecció, sinó que l'enriqueixen. Què més us puc dir? Si hi aneu, ja ho sabeu us trobareu aquelles petites sorpreses d'en Broggi que fan que un cop rere l'altre em digui que veure aquest director sempre val molt la pena.

31 de març de 2010

Polipoesia a l'Antic Teatre

Foscor i una guitarra tipus Elvis comença a fer sonar melodies flonges amb suaus vaivens. Som a l'Antic Teatre i anem a veure un espectacle de polipoesia d'Albert Balasch i Hans Laguna. Albert llegeix des del seu iphone, novetat de poetes postmoderns que em sorprèn, una mica com si fos un tresor, el tapa, s'hi fica a dins. A vegades el deixa anar per passar-se la mà pel cap i les entrades, marcant l'espai per on han passat totes aquestes cabòries, intentant alliberar un xic més els ocells que criden.

Hans, mentrestant, acompanya aliè, però en els ritmes suaus una porta s'obre, un camí. Poesia i música d'un cd ja publicat però ara amb posada en escena nova que la tornarem a veure al Barcelona Poesia del 13 al 19 de maig a Barcelona.

18 de març de 2010

H.i.M. està de moda

Hi ha un estil inconfusible de Txema Stamfford, l'escriptor de totes les obres d'El Nacional no ens vol, que és l'humor. Fer riure sense fer el ridícul, aquesta cosa que costa tant i que en Txema amb en D. Capo, aquest cop, posen en safata amb l'obra que ara es representa a la Nau Ivanow: H.i.M.

Shakespeare està de moda, més que res és un clàssic i no passa mai de moda, siguem justos. Hamlet, Iago i Macbeth són personatges de Shakespeare que a més de la seva tragèdia personal, han de conviure també amb la de ser arxiinterpretats i arxiadaptats. Farts del cercle en què l'escriptor els ha ficat, volen començar una vida nova més lleugera, que no vol dir menys trascendental. I és que per molt que es vulgui canviar, la pell continua sent la mateixa i el que remena les cireres també. Així que entre aquest absurd de voler i no poder, tan profund, hi trobem la rialla alliberadora. Possible tot sigui dit, al magnífic saber fer i saber portar dels actors (Albert Prat, Sergi Vallès i Xavier Ruano) que te'ls sents teus, com si els tinguessis al menjador de casa.

Per tots els intel·lectuals que em llegiu i que us fa vegonya dir que aneu a veure una comèdia, també hi podeu anar per buscar intertextualitats shakespearianes. Perquè a vegades la metatreatalitat, sí que val la pena.

11 de març de 2010

Personatges de quin autor?

Entusiasmada per la crítica llegida desbiaix vaig a veure una peça que ve de los madriles: La función por hacer, a La Villarroel. No ho sé si em crec això de la crítica i els premis que ha rebut, vull dir que no sé si sol passar que hi crec. La qüestió és que aquest cop m'havia fet il·lusions de veure alguna cosa d'aquelles que dius, veus a Madrid fan bon teatre. I m'ha passat sovint, també quan hi vivia hi anava. Però avui, m'he trobat amb tres coses que passen a vegades, amb el de Madrid (però suposo que també amb el d'aquí) i que em treuen de polleguera:

  • actors suposadament coneguts que jo no conec i que sobreactuen (?), cosa que fa que em pregunti, els havia de conèixer?
  • peça adaptada de la qual no he llegit l'original, ni vist: error perquè no pots valorar amb coneixement de causa i això em fa més dèbil a l'hora de donar el meu veredicte
  • metateatre sense que acabi de trobar-li la raó de ser
Diguem que en si, són tres elements prou bons (actors+Pirandello+metateatre), però que en conjunt no acaben de funcionar si es fan sense pensar en el tot. Rescato per anar-me'n a dormir feliç que els personatges encara que empresonats en històries immortals viuen més que els actors, tan obsessionats en el com que no arriben mai al què.

4 de març de 2010

Ulisses i les seves obsessions

Ahir, tardet, entrava a la Beckett per veure El Berenar d'Ulisses un text d'Eduard Nolla, sota la direcció de Magda Puyo. Tenia curiositat per la proposta, ja que només de sentir a parlar d'Ulisses i de qualsevol reinterepretació del seu mite m'apassiona.

Diu el dramaturg a l'entrevista del programa de mà que ha volgut mostrar les obsessions que caracteritzen l'anomenada síndrome d'Ulisses. Així, l'obra s'enceta amb els moviments sinuosos i el monòleg penetrant de la processonària-Carvajal-Fill petit. L'obra es desenvolupa en 5 punts i Carvajal és el nexe que narra, que recorda i que va de pi en pi, perseguit i perseguint la mort. Perquè la mort és el motiu que ens persegueix a tota l'obra. Ella i les obsessions del Fill gran, Pepo Blasco, l'emigrat que ho transforma tot en números que sumen, resten, multipliquen.

La idea del text la trobo interessant, treballada; els diàlegs, ja no tant, se'm van fer repetitius. L'escenografia i posada en escena ben pensada, amb la roba penjada que s'agafa i es deixa, amb sabates que piquen i fan alguna cosa més que so... Molt de moviment a escena, crits, simultaneïtat temporal molt ben jugada i, així i tot, alguna cosa que em fa dir que em vaig avorrir ahir a la Beckett. Un Fill petit-narrador massa present tot i la seva inoperància, un Fill gran enèrgic i una Mare molt real desaprofitats, que quan entren en joc, ja no te'ls pots escoltar.

Tot plegat, massa material bo per una peça que prometia, però que al final et fa entrar en un loop obsessiu tant o més feixuc que el dels personatges.

28 de febrer de 2010

La Nora sortirà per aquesta porta

Això és el que esperem, que la Nora surti. "Nora va a salir por esta puerta", sí... però l'espera, la trama és terrible. Ja ho sabem per Casa de nines, però esclar, quan aquesta Nora te la porten a casa, com aquell qui diu, i no hi ha aquell situar-se al segle XIX, sinó a ca la veïna, costa de sortir-ne il·lesa.

Veronese, impecable, amb quatre rals, m'atreviria a dir, perquè l'escenografia austera, seguint línia escandinava minimalista que ja li va bé per acompanyar uns personatges desfets. La Nora, ja ho sabeu, balla, balla, balla, mostra la seva passió, el seu amor. Es desinhibeix, i en aquesta espontaeïtat és una dona que en el seu cor i en el seu cap creu ser lliure, però agafada de quatre mans per un marit que sap com dir-li "sos imperfecta, claro, el amor perfecto, eso las rosas, eso no existe..." i que soni una cosa dolça. Mentre l'espectador pensa, no hi pot haver res més cínic. Ell content de saber que la té enganyada, sota les seves ales, ella, feliç de fer-lo feliç mentre va perdent la dignitat, la vida. L'escena final és trencadora, no m'atreveixo ni a escriure-la, perquè això equivaldria a reviure-la i això, per una dona, vol dir fer-se molt de mal. Al mateix temps, sabem que la clarividència de Nora diu molt d'on ens porten les situacions límit i a què està disposada a renunciar per la seva llibertat.

Resumint, un drama adaptat de Veronese que ens recorda que si Ibsen és on és en la història del teatre no és casualitat, però també que si Veronese triomfa aquí és perquè drames tan reals i amb tanta senzillesa se'n veuen pocs a la nostra ciutat.

Mallol al T6

Aquesta entrada d'avui no us servirà gaire, ja que l'obra en sí ja no la fan... Tot i això com que el cicle T6 dura tot l'any suposo que en Carles anirà presentant més cosetes aquest any al TNC.

M'agrada veure què es cou, tot i que el que tria el TNC sol ser de dramaturgs que ja tenen nom, no ens enganyem. M'agrada dir que en Carles l'he seguit des de fa molt de temps i que s'ho ha treballat molt. El considero un jove amb molt de talent, però que hi ha arribat amb dedicació, també cal dir-ho. M de Mortal té l'estructura tan ben treballada pròpia d'ell, no he vist cap obra feta així amb un cop de ploma i adéu, cada escena està molt ben pensada i trabada amb la següent o la de més enllà, perquè juga també molt amb salts endavant, enrere... i torna a començar.

L'altra aspecte que té és l'humor, moltes vegades cínic i que aquí es fa més explícit, fins a arribar a nivells de maestria. Gràcies, també cal dir-ho a la Mercè Illa, bona actriu, sí senyora, totalment espontània, com a mi m'agraden.

Millorable, sí, en algunes cosetes, potser no tan colpidora com m'esperava venint de l'autor que ve, però tot i això no puc pas dir que no sigui una bona feina.

Santos per terra

Ja fa una setmana que vaig anar a veure la Pantera Imperial. Fins avui, però no n'havia escrit res. Em calia temps per pair tan d'espectacle. Santos va desfent Bach des de múltiples punts de vista, però acabant sempre en la bogeria. No és Bach portat a l'extrem de la finesa, la suavitat, sinó al de la brutalitat, la passió esbojarrada. Tot plegat fa que l'espectacle sigui molt personal, però captivador per tothom. La violinista que va desfent l'arc amb les notes repetides d'un compàs, les ballarines que llencen sabates i vestits fora de l'escenari i un cantant d'òpera que s'esgargamella per parar la màquina, per arribar a la perfecció de cos i veu.

Mentrestant, Santos aquí aquí es tira a terra i abraça el pentagrama; aquí aquí toca frenèticament Bach amb un piano de cua que no para quiet.

Tot plegat, una manera ben personal de presentar la música clàssica que en el fons ajuda a entendre-la millor i viure-la una mica més com Santos.

21 de febrer de 2010

Primer acte - primera escena

Sense acotacions em disposo a escriure sobre el teatre que vaig veient. Les peces que m'han captivat sempre les he hagut de compartir. Poder-ho fer ara, una mica més extensiu a tot aquell que em vulgui llegir crec que és un pas que la tecnologia ens permet i que cal aprofitar. Tot sigui per donar llarga vida al teatre.