Pluja constant amb ritme

Primer Joel Joan (Denny) parla molt ràpid, Pere Ponce (Joey) borratxo sembla que li vol seguir el ritme, però de tan mamat com va no hi arriba. Marejats, però enganxats a aquests dos personatges des del començament, pugem a un cotxe de policia atrotinat, enmig de paraules barroeres i bogeria d'una parella d'amics que a més a més comparteixen feina. La il·luminació de l'escena ens explica molt durant tota la Pluja constant dirigida per Pau Miró, perquè més d'un cop que Denny parla amb la cara obscura, il·luminat només per un raig, aquesta sembla que sigui l'única guia, ell sí que sap distingir quins són els dimonis i quins no. Almenys això és el que li diu a Joey. Tots dos són un parell de sapastres força ben avinguts, però fins a quin punt? Fins al punt que comença a ploure un dia i que ja no ho deixa de fer fins que surten de l'espiral: d'amant-fill d'amant-xulo-germà del xulo-puta que vol ser nòvia-dona que vol ser estimada-fills a l'hospital i tendresa mal entesa. Així, d'una parella de policies de segona anem passant pels escenaris d'una parella d'amics i després d'una parella d'enemics que no poden viure un sense l'altre, fins a una parella de desconeguts amb el mateix objectiu: fer qualsevol cosa per la família. No sabem si aquesta obsessió per la família ve de l'origen irlandès i italià de tots dos personatges, això li hauríem de demanar a Keith Huff, el que sí sabem és que aquest text és una joia i que Miró ha sabut treballar la complicitat entre aquests dos actors d'una manera esplèndida.