tag:blogger.com,1999:blog-131763383887455342024-03-19T06:07:20.538+01:00Aquesta nit improvisem"Jo aprofitaré aquest interval per canviar l'escena. I ho faré davant de vostès, per oferir-los, als que es queden a la sala, un espectacle al qual no estan acostumats"una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.comBlogger114125tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-52520950705564733632015-07-05T14:53:00.000+02:002015-07-05T14:53:31.368+02:00Les idees a vegades es fan realitatSom al Centro Dramático Nacional, a dins hi ha un escenari amb butaques i a dins de l'escenari una taula de ping-pong i prou, de moment. L'espectacle comença i les idees fetes realitat se superposen, magistralment, i d'una taula de ping-pong et fiques sense saber-ho en un partit de ping-pong d'enginy. És la creació feta teatre, és metateatre fet dins un teatre que fa de laboratori. <a href="http://cdn.mcu.es/espectaculo/las-ideas-el-lugar-sin-limites/" target="_blank">Las ideas</a>, diuen, i en aquest títol: un meravellós joc de paraules, perquè el que veurem són idees portades a la realitat. És el fet. És el mecanisme mateix de la creació portat a escena.<br />
<br />
Primer discutint sobre la verasimilitud del creador, diuen "¿puede una persona con síndrome de Down ser creadora?, ¿puedes creerlo?, ¿cómo hacemos para que sea verosímil?" I en el moment de voler-ho fer verosímil no estàs ja dibuixant un prejudici? No estàs demanat al públic que es col·loqui en el moment reflexiu que et fa dir: "Puc pensar això?" "Ho estic pensant?" i "Si ho penso, vol dir que és així com ho hauria pensat des de bon principi?". Així, des del principi, l'efecte mirall posa el creador en el seu lloc: manipulador d'idees i de públic; i també posa al públic en el seu lloc: ésser voluble o tenir consciència crítica?<br />
<br />
Sigui com sigui, l'obra segueix en una bonica i acurada reflexió metateatral, en el text i també en la posada en escena: imatges superposades sobre una taula de ping-pong, de moments passats que es repeteixen el present que s'enregistren i es reprodueixen sincronitzadament, perpètuament. "Solo de pensarlo me mareo" diu el mestre i jo penso en la frase de Borges: "los espejos y la cópula son
abominables, porque multiplican el número de los hombres". En <i>Las ideas</i> es multiplica també el moment de la creació teatral, en una <i>mise en abîme</i> tan perfecta que no sembla calculada, tan calculada que sembla improvisada: l'(im)posSIble allà mateix. <br />
<br />
Finalment, l'obra també ens porta a pensar: dins el joc del que és real i el que faig perquè sembli real on queden les idees? On queda allò que copsem per després poder discutir-ho, portar-ho al nostre dia a dia, a la taula de la tertúlia d'havent sopat, a les converses de cafè amb els amics? És a dir, si l'artifici és també realitat calculada i si la realitat calculada pot ser real, què en fem dels polítics que surten en pantalla de plasma, què en fem de la realitat no actuada i dita real? Què en fem d'aquestes idees venudes com a reals que són les que han d'ajudar-nos a configurar el nostre govern, la nostra política, el nostre dia a dia? I tot això entretinguts, passant una hora rient i veient experiments que tot i semblar absurds provoquen reflexions com aquestes. <br />
una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-51359748740651539162015-03-29T00:29:00.000+01:002015-03-29T00:29:21.821+01:00Acorar: cop mortal al cor
<style>
<!--
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Garamond;
panose-1:2 2 4 4 3 3 1 1 8 3;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:"";
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
line-height:150%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:"Times New Roman";
mso-ascii-font-family:Garamond;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Garamond;
mso-bidi-font-family:"Times New Roman";
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:595.0pt 842.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
-->
</style>
<br />
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA"><a href="http://www.laseca.cat/ca/obra/38/acorar--toni-gomila/" target="_blank">Acorar</a>, romana, acorador, mestrança, matances,
Mallorca. L’univers reduït al llenguatge, les fronteres del parlar i de <i style="mso-bidi-font-style: normal;">lo nostro</i>, són tan inassibles com
clares. Un homo fort que mata, però que no fa res més, una dona que tot ho
comanda, sense dir res. Maneres de fer d’antes, anquil·losades en el temps,
però adaptant-se a l’ara. Que si perdem mots de coses perennes i en guanyem de
coses que passen, és que estem molt malament com a espècie. Que si no ens sabem
organitzar, és perquè plouen doblers, és perquè la <span style="mso-spacerun: yes;">política es fa a cop d'apartamento. </span>Ara bé, s’hi va, s’hi fa, s’hi pasta i se senten les
observacions dels padrins, les monsergues del pare al fill, les repassades de
les dones. Les dones: univers basat en la prestesa, la precisió i el saber fer
ancestral. Els homes, hi són. Fàbula de la vida, de la fina ratlla que separa
el ser-hi o no ser-hi, i de creure’s més lliure per no ser porc, per ser qui
decideix el moment en què a un altre se li acaba la vida. I la vida és això:
passar, sentir, ser-hi. Acorar, romana, acorador, mestrança, matances,
Mallorca. </span></div>
una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-47578018254765457422014-12-06T18:35:00.005+01:002014-12-06T18:58:09.182+01:00Terra baixa, bella i plenaVaig al Borràs, feia temps que no hi anava, des dels Coleman, ha plogut i dijous plovia també. El temps passa, sí, però <a href="https://tickets.grupbalana.com/balanatickets_borras/es_ES/entradas/evento/2100" target="_blank"><i>Terra baixa</i></a> és <i>Terra baixa</i> i l'Homar és l'Homar. Podríem dir que són dos clàssics del teatre català, un l'ànima i l'altre el cos. <br />
<br />
Si ens fiquem dins l'obra, com si fos una poncella, i anem gratant endins, hi trobem que en queden quatre personatges (Manalic, Núria, Marta, Sebastià) i que ells en són l'essència. És un clàssic i els clàssics són essència i són dir-ho tot amb poques paraules, perquè tota la resta és sobrera. El teatre clàssic català, però –i no sé si és el teatre que hi ha arreu, però sí que, humilment, m'atreveixo a dir que és un teatre que s'ha trobat aquí durant un temps– ha revestit de parafernàlia la poncella i n'ha fet una declamació i un embalum que no passen per la porta de cap altre escenari que no sigui el del nacional, posem per cas. Llavors, correu-hi tots a buscar aquelles cares conegudes que puguin omplir butaques i deixem-nos de teatre petit, de teatre sentit, de teatre de poble (xerrica? aguanta, que vinc). I dic posem per cas, perquè aquest és un muntatge petit i sentit que ve assessorat per l'Albertí, i que, per tant, ja diu alguna cosa potser, dels canvis d'aires. Però també, no pas casualment, el director és en Pau Miró, al qual vaig començar a seguir amb la trilogia de <i>Búfals</i>, <i>Lleons</i> i <i>Girafes, </i>precisament fill del teatre petit i sentit de les sales Beckett, Versus, Tallers (allò que tenia el Nacional un dia i que ja ni ens en recordem, però que estava molt bé). He abandonat el meu estil críptic i ambigu per aquesta magarrufa explícita i gens poètica, però necessària per situar-nos. Aquest muntatge no és habitual aquí i això mereix un "és notícia". <br />
<br />
Dit això, Manalic entendreix el cor, és la bellesa en acció, és bondat, com diria Rousseau (com deia molt bé <a href="http://www.ara.cat/premium/cultura/Lluis-Homar-Terra-tractat-sobre_0_1257474301.html">Olivares</a> d'una altra manera a l'<i>Ara</i>, l'altre dia: després de la seva crítica, totes les altres són sobreres, també, no m'hi escarrassaré). Núria s'apunta al carro de la bondat, ens poden fer riure les sortides innocents, d'un i de l'altre, però el nostre riure desemmascara que som de la terra baixa, que som part de la hipocresia de Sebastià, de la subjugació de Marta. Som terra baixa, però potser voldríem ser bondat, salvació, però ai las!, no hi ha escapatòria per als prejudicis de l'espectador. Hem arribat fins aquí perquè sabem que és teatre, clàssic, català, he mort el llop. Però no sé si hem arribat fins aquí perquè som capaços de treure'ns la màscara de la riota i posar-nos en la pell del llop ara i després, en la pell del pastor. En la contenció trobareu la resposta, en el xiuxiueig sentireu dringar potser la veritat del vent fred a la cara. <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjfUxJHO6SF6q8Nd-8tF-kWArRLP8vO-aOQktkIAkzhyvVGxiR9PJE2A-QkVRKaX8dacMQRMnMd0piMnO5ppZagh_YErBH0BhoZdJyQ10wohs-XTVYEgsdRCNioYDOr1GkN5TUtCIza-qE/s1600/pro.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjfUxJHO6SF6q8Nd-8tF-kWArRLP8vO-aOQktkIAkzhyvVGxiR9PJE2A-QkVRKaX8dacMQRMnMd0piMnO5ppZagh_YErBH0BhoZdJyQ10wohs-XTVYEgsdRCNioYDOr1GkN5TUtCIza-qE/s1600/pro.jpg" height="245" width="400" /></a></div>
<br />
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: xx-small;"><i> <span style="font-size: x-small;">"Les hommes cultivent cinq mille fleurs dans un même jardin... et ils n'y trovent pas ce qu'ils cherchent... </span></i></span><br />
<span style="font-size: x-small;"><i>Et cependant ce qu'ils cherchent pourrait être trouvé dans une seule rose ou un peu d'eau."</i></span><br />
<span style="font-size: xx-small;"><i><span style="font-size: x-small;"> Il·lustració d'<a href="http://elontirien.deviantart.com/" target="_blank">Elontirien</a></span> </i></span></div>
una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-65766885912983819582014-11-23T17:46:00.000+01:002014-11-23T17:46:08.521+01:00Tandy: per fi Angélica<style>
<!--
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Garamond;
panose-1:2 2 4 4 3 3 1 1 8 3;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:"";
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
line-height:150%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:"Times New Roman";
mso-ascii-font-family:Garamond;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Garamond;
mso-bidi-font-family:"Times New Roman";
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
</style> <br />
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA">Viure sabent que algú t’està pensant, si no,
per què continuar vivint? Reviure i sentir, morir i renéixer. La vida té
sentit, a estones. Comencem amb la infantesa, acabem amb la ressurecció d’un
gos. L’inici és d’una nena que dóna ordres a un exborratxo enamorat. Ha canviat
l’addicció a la beguda per l’addició a l’amor. Amor com a patologia. Estat
d’embriaguesa sense límits, marcat per l’esperança, l’eufòria de creure en els
miracles. </span><span lang="CA"><i><span class="st">My name is Donnie Smith, and I <i>have lots of love</i> to give</span></i>, deia un personatge de
<i>Magnolia</i>. Sóc aquí i tinc molt d’amor per donar i si aquest es fixa en una
ànima que no em correspon, és igual, perquè només això ja em donarà la
satisfacció de sentir que sóc. Quan em toquen el cos reviu, s’acosta a l’ànima
que vaga incerta a l’altre costat, allà on jo no hi sóc. La resta dels dies viu sota
una teranyina d’escuma blanca. La pell es torna tova amb els pèls dels gossos,
servils, dissecats, nodrint-me de les idees d’un ésser que penso, que faig que
existeixi; d’això m’alimento. Imagino els balls obscens entre focs i llums de
colors vius, mentre em masturbo mirant el cel. </span><span lang="CA">Sherwood Anderson Winesburg m’acompanya passejant per Ohio, veient un déu que no existeix, però que jo mateixa he creat. Arribant al
deliri intolerable per la societat ordenada, vivint fins que ja no quedi res
més. I, fins i tot, quan ja no quedi res més en què pensar i esperar, vindrà el
miracle, en aquest precís moment. </span><br />
<br />
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
</div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/bFIPlUQDPzo" width="420"></iframe>
</div>
una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-23416212981441130362014-11-06T17:52:00.001+01:002014-11-06T18:01:58.446+01:00Ho cremarem tot, ho matarem tot<i>Tala</i> és l'últim muntatge del mestre Lupa que s'estira en el temps i que et colpeix en el cor. Thomas des de la seva butaca relata en la distància les tares de la societat vienesa, però Lupa ho trasllada a Polònia: la sopa, els vestits, els abrics, el gulasz, la hipocresia sota el somriure benevolent són comuns i identificables.<br />
<br />
Haurem de seure fora del metracril·lat per veure-hi com Thomas a la festa dels Auersberger. Fora del saló, des de la nostra butaca orellera. Amb un fil de veu, perquè no cal cridar per fer teatre, ni cal estar a un teatre nacional. Calen bons actors i un mestre com Lupa, calen menys amiguismes i més autenticitat. Tot això és <i>Tala</i>, crema, destrueix en aquest segle de la mort i la destrucció, on Joyce i James són dos jovenets superats per l'individualisme i buits de contingut, sense més paraules que els aparts al bany (espai de confessions i de vici). No hi ha esperança en el futur, només buidor.<br />
<br />
Joanna és la desgràcia necessària per a la trobada, ben aprofitada per al matrimoni Auersberger a la Gentzgasse, perquè vingui el gran actor del Teatre Nacional i facin una party artística, un cercle intel·lectual, una trobada de la crème de la crème. Però el que sembla una trobada plena de bones intencions, acaba sent una mostra més de les convencions nocives del món cultural i de l'amistat rovellada. De la sublimitat, a la vomitera.<br />
<br />
Thomas s'ho mira tot des de la butaca d'orelles i interpreta les paraules sobreres del matrimoni, l'odi compungit, però que s'escola en les paraules de l'un i de l'altra. Joanna s'ha suïcidat i gràcies a l'acte valent per uns, covard pels altres, se senten amb el dret de recordar, criticar i destrossar. Ella apareix furtivament: en el seu estudi, borratxa acabada i després fabulant sobre Kilb, sobre la infantesa; la barreja de literatura i vida es fa evident i indefugible, com una gàbia. Us podeu despullar, però les paraules us continuaran atrapant.<br />
<br />
Després tornem al cercle, a sopar i a l'amistat aparentada. Als anys que han talat la confiança. A la decepció que ha marcat les relacions. Paraules, paraules, buides, paraules. <i>Les ones</i> de Virgina Woolf són un cant a l'amistat, Jeannie Billroth es creu ser Woolf, diu que va més enllà de Woolf. Sí, l'actitud de pedanteria d'aparador va més enllà de Woolf, arriba a la caricatura de la buidor, és insult. <i>Tala </i>és l'amistat després del suïcidi també, després de la mort, com <i>Les ones</i>, però aquí Bernhard sap que parla en la destrucció i buidor moral de finals del segle XX. No hi ha salvació, hi ha brutícia.<br />
<br />
Al final, una trobada que havia de ser un regal per a la família Auersberger acaba sent un malson per als Auersberger a la Gentzgasse i Thomas, no ho escriguis això, fem peneta, però que no ho sàpiga ningú, hem de continuar sent els Auersberger de la Gentzgasse i l'altra ha de continuar sent la Woolf i l'actor més famós del Teatre Nacional ha de continuar sent-ho i Joanna ha mort perquè havia de morir. I, malgrat tot, m'estimo aquesta ciutat, m'estimo els meus amics, diu que diuen. <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiWAOhwnPYg2OImApDfpJsHJIBOX3aSGgFZvU3vgVnrqQN8AGMHPb9cGsEqxrKhL_tMUL91p-W2G8LZDHIFuLtXxFkcfoPsKRLPCFqjEk3ON69HpTbk6XyxjYun9LNn2QQcm7gXDBCIJP8/s1600/Tala-de-Thomas-Bernhard-bajo-d_54418373608_54028874188_960_639.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiWAOhwnPYg2OImApDfpJsHJIBOX3aSGgFZvU3vgVnrqQN8AGMHPb9cGsEqxrKhL_tMUL91p-W2G8LZDHIFuLtXxFkcfoPsKRLPCFqjEk3ON69HpTbk6XyxjYun9LNn2QQcm7gXDBCIJP8/s1600/Tala-de-Thomas-Bernhard-bajo-d_54418373608_54028874188_960_639.jpg" height="213" width="320" /></a></div>
una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-74718566248644765992014-07-13T13:36:00.001+02:002014-07-13T13:40:26.477+02:00Numax-Fagor-Plus reloadedUns mesos enrere escrivia <a href="http://aquestanitimprovisem.blogspot.com.es/2013/11/somos-la-asamblea-de-trabajadores-de.html">això</a> i ara veiem una segona part del work in progress en un altre festival més o menys de teatre: el Grec, al qual vaig poc perquè fa uns anys vaig arribar a la conclusió que s'arriba on es pot i on es vol i això va en dues direccions. Ho dic per l'oferta, però també pel que em demanen que em cregui o que compri. Sigui com sigui, la companyia FFF de Roger Bernat <a href="http://rogerbernat.info/general/entradas-a-5e/">proposava</a> resubvencionar les entrades per posar ells el preu que trobaven convenient concretament per a aquest espectacle: 5 €<br />
<br />
Aquesta reflexió ja interpel·la l'espectador en el sentit de: "¿et menges tot el que et posen al davant?"; "qui decideix els preus de les entrades, tenint en compte un paquet d'espectacles, ¿ho fa sabent que <br />
fa un capmàs que no afavoreix a una part de la població?", i per últim: "¿hi ha alguna manera de fer una gestió cultural amb seny i pensant en el comú?". Crec que totes les respostes es troben, d'alguna manera o altre a l'espectacle i algunes només reflexionant-hi un xic.<br />
<br />
Així que posant-nos al lloc de l'altre, del que viu i pateix l'assemblea de treballadors, reunits per trobar-nos i aguantar numantinament unes condicions laborals que ens han deixat amb el cul a l'aire, però que amb aquesta èpica del blanc i negre podem explicar gràcies a Joaquim Jordà ens enfrontem amb un joc de miralls a una altra assemblea, més propera, més agra: la cooperativa de Fagor, recentment tancada, a Mondragón. És la imatge dels temps que corren versus la imatge dels temps que corrien. És el blanc i negre contra el color digital d'última generació. És la lluita contra el capital amb esperança per construir un país millor versus la merda de país construït tot i les ganes, tot i el "cooperativisme", tot i les bones intencions. És allò de "ens tenen agafats pels collons" i també lo altre de "l'enemic som nosaltres mateixos". L'única sortida, matar-se a treballar —agafant una frase de Numax— per poder competir amb les multinacionals, per poder aguantar la hipoteca, per poder anar de vacances un meset a l'any. Sensació de fracàs, d'acorralament i de pèrdua de passat, present i futur. Ens ha robat el temps i ara, de mica en mica, també <a href="http://www.publico.es/533426/el-pp-impone-la-ley-mordaza">ens roben l'espai</a>.<br />
<br />
Ballant un altre cop l'<a href="http://grooveshark.com/s/Adios+Muchachos/7HxOK?src=5">adiós muchachos</a> penso que si diem adéu a les antigues formes de mobilització i de lluita, n'haurem d'inventar d'altres i si ja no tenim temps, potser, com diu López Petit, és moment de trobar-nos en la <a href="http://www.espaienblanc.net/Los-espacios-del-anonimato-una.html"><i>interioritat comú</i></a>, aquesta comunió silenciosa que aquí trobem com a espectador anònim que repeteix frases i que sap que, tot i la repetició del mantra, alguna cosa ha de fer perquè reconeix que som molts a qui ens bull la sang i ens tremolen els dits. <br />
<br />
<br />
<br />una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-88081417703571226522014-06-03T20:15:00.000+02:002014-06-03T20:18:42.512+02:00La duresa del miteCreont, Hamlet, Medea, Èdip i Antígona, cinc mites per a cinc habitacions tancades amb pany i clau, amb olor d'humitat. Som a <a href="http://www.lavilella.com/">La Vilella</a> a <i>No és país per a mites</i> <i>antics</i> de cia. La Sargantana, recorrem els budells del teatre entre aquests cinc personatges tancats en la seva obsessió.<br />
<br />
Creont ha empès els seus nebots a una guerra fraticida i a la mort, per justícia diu ell, perquè així ho havia de fer. La llei cega la humanitat, a vegades. Les raons de l'home d'estat, de l'estratega, enfonsen el sentit comú. Potser no és el poder, el que en treu, és cert, però sí l'orgull de saber que ha obrat segons el que calia fer i això li dóna de retruc un poder, el de tenir la veritat per sobre dels altres. Així, tot i semblar el més lliure de tots cinc, el més allunyat de la mort, és el que més present l'ha tinguda en tot moment. Hamlet, mentrestant, embogeix a l'habitació del costat; Èdip recrimina la buidor d'Europa, la falta de decisions, la falta de construcció; Medea ens deixa glaçats amb els ossos encara frescos dels seus fills, he de girar el cap per no vomitar, per no aixecar-me i marxar; amb Antígona, ja mig estabornida, vull que m'enterrin també amb ella, tanta emoció em deixa baldada i no puc arribar a sentir el seu cant de sirena, només veig la terra que m'entra als ulls i m'escou. <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgkNf_9BgQWIWsooWN5WhOWJEyDBsajz7NDrGdTM8FxvmxZXIjDw1YdHmX0gzZmKJA7SyNjMmF-TlNPmLd3CjlcL1eKdMmpcxmrsnSr6MEmzMGdPUpxu7C9ycFduenPwztdOM0YK12y5FQ/s1600/photo1(2).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgkNf_9BgQWIWsooWN5WhOWJEyDBsajz7NDrGdTM8FxvmxZXIjDw1YdHmX0gzZmKJA7SyNjMmF-TlNPmLd3CjlcL1eKdMmpcxmrsnSr6MEmzMGdPUpxu7C9ycFduenPwztdOM0YK12y5FQ/s1600/photo1(2).jpg" height="239" width="320" /></a></div>
<br />una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-61973518152584799382014-05-27T21:03:00.000+02:002014-05-27T23:44:04.177+02:00El loco y la camisa: leéme los labios mamá si querés saber la verdadQuan el boig hi veu més que el savi, surten meravelles d'ingeni. Crec que era a <i>Una dama en apuros</i>, de Tom Sharpe, on algú també s'agafava al peu de la lletra les camises i els pintallavis i les ordres militars o era en un d'Irving. Tan se val. Aquest loco és de Banfield, dins la gran conurbació de Buenos Aires, una casa humil amb poca cosa més que uns sofàs, un termo per al mate, una yerbera, i una planxa. Poca cosa material, però tant per dir que sembla que el text no hi cap a l'escenari. Sembla que se'ls mengi, als actors. ¿Qui no es torna boig amb els abusos d'àvids capitalistes a la cerca de velletes hipotecades per fotre-les fora de la casa? Potser qui no diu les veritats davant d'una realitat que alaba els engominats, és aquell, sí, aquell que forma part de la bogeria material i que no hi veu més que el preu de cada lletra que pot encolomar. Per sort, entre la mediocritat de les nostres vides, alguns oficinistes còmplices, altres mares que no podran dir no, altres fills que voldran tenir aquella taula parada tan <i>perfecta</i> del veí; per sort, entre tot això, en algun moment, si anem al teatre, el somriure no s'esborrarà tan fàcilment i fins i tot ens semblarà que ens foradin el pit. I finalment, serà només teatre, fet amb molt poc, però que ens ha dit molt; uns actors que semblen bojos, poc il·luminats, però que el que fan és donar-te una lliçó de teatre artesanal, fet amb les mans, amb el cor i amb el cos. una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-36483346351457254072014-03-26T12:43:00.000+01:002014-03-26T12:43:14.513+01:00Morrison i Joyce agafadets de la mà al Tantarantana<div style="text-align: left;">
<a href="http://www.tantarantana.com/index.php/ca/programacio/adults/item/331-consejos-de-un-discipulo-de-morrison-a-un-fanatico-de-joyce#.UzK2kqh5PTo">Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce</a> és la primera novel·la de AG Porta i Roberto Bolaño de la qual des de fa uns dies se'n representa una adaptació al Tantarantana. Ells són dos, però no són Joyce i Morrison, ni són com si ho fossin, perquè Ángel Ros i Ana Ríos Ricardi són massa ells mateixos. Ell (Nao Albet) és més Dèdalus, al laberint de l'Ulisses, arrossegat pel foc de Morrison. Ella (Clàudia Benito) és un torrent d'energia alcohòlica i desaforada. Tots dos formen una parella tòxica, que es retroalimenten del seu vòmit ressaquil, de la vida al màxim, de la poesia dels que mai han de morir. El ritme, no apte per a cardiopàtics, ens col·loca com a espectadors privilegiats d'una Barcelona acorralada per la literatura en els marges de la deliqüència juvenil. Quinquis que declamen estètica, muses de cabells rossos tenyits que no tenen ni un pèl de fleumes i l'emoció de fer-la cada dia més grossa, fins i tot per amor.</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="//www.youtube.com/embed/1ar27ChFKqA" width="420"></iframe></div>
una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-6512195113777605532014-02-17T22:22:00.001+01:002014-02-17T22:22:39.792+01:00Traduccions en cerclesAl principi en Manus diu: Sarah! La primera paraula per a unes orelles que no hi senten i una boca que no pot parlar. Però Sarah apareix ràpid, li somriu perquè l'ha entès, si no nítidament, sí d'intenció: <i>Em dic Sarah</i>, arriba a articular. Manus és el fill del mestre que amb paciència ajuda a pronunciar a aquells que en la muesa imposada o inconscient tenen la llengua travada. Qui ensenya a parlar és també qui escolta amb paciència el pare embriac, que parla en llatí, que pensa en el futur sense pensar en el passat. Entre llengües mortes i llengües que han de morir hi ha l'altre fill el traductor de llengües i de paisatges, el que treballa amb els anglesos, Owen: <a href="http://www.laperla29.com/espectacle/98">Traduccions</a> per a un nou món, a la Biblioteca de Catalunya. <br />
<br />
El paisatge configurat pel caràcter d'uns noms amb històries que ningú no recorda, però que tenen una raó de ser, muda la pell amb noms anglesos, pragmàtics. Amb els nous mapes es perd el nord i aquell paisatge que semblava tan supèrflu, envoltats per unes paraules que ens empresonaven diu el mestre, acaba sent la única terra promesa a la qual es poden agafar. Així, si Sarah és la muesa d'un poble a qui li estan tallant la llengua, però que a falta de paraules hi veu més que tota la resta; Owen és qui, malgrat l'esperit progressista, li fa la primera segada.<br />
<br />
Poesia de llengües trobades que xoquen en un paral·lel comprensible, però allunyades unes de les altres. La ironia del text fa que l'espectador no percebi la diferència de llengües, sinó que entegui uns i altres, com si enraonessin el mateix idioma. Calien tants canvis per poder contemplar amb senzillesa els <a href="http://www.youtube.com/watch?v=uSnotTGr9ME">camps d'ordi moguts pel vent</a>? <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://1.bp.blogspot.com/-oWZtMxvkCug/TmfX3h22B7I/AAAAAAAADEU/3iCDpwTRwCw/w909-h679-no/IMG_0608.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="http://1.bp.blogspot.com/-oWZtMxvkCug/TmfX3h22B7I/AAAAAAAADEU/3iCDpwTRwCw/w909-h679-no/IMG_0608.jpg" height="298" width="400" /></a></div>
<br />
<i>Com no podia ser d'una altra manera, dedico a la petita Sara totes les paraules de la nostra llengua, les que ha començat a sentir i les que algun dia, sense adonar-nos-en, ja haurà après a dir. </i>una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-82516991555612113062014-01-06T22:13:00.001+01:002014-01-07T12:12:43.762+01:00Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y ganas de triunfar: la ràbia del carreró ple de mirallsEntrem en una petita habitació d'uns 30 m2, les actrius es preparen per començar. El públic assegut, apilotonat en grades, tot i el poc espai, còmodes. L'acció comença frenètica el diàleg és ràpid viu. Clara i la senyora, de Les criades de Genet als baixos d'un local que podria ser Mèxic DF, però també París els anys 40, Madrid? Barcelona?<br />
<br />
Aii! són 15 minuts de molta roba i poc sabó i tan neta que la volen! L'aigua corre i les paraules volen. Clara menudeta, la Senyora amb ben bé uns 180 kilos, obessa. Sembla que hi ha un joc de vestir-se i desvertir-se i enmig la subversió, la inversió de la marginació a la sublimitat del llenguatge i de les (no-)classes socials. Són les criades que fan de senyora o la criada i la senyora? Són dues feres desbocades donant tota la seva energia per ser una bona actriu.<br />
<br />
Per triomfar es necessita un gran paper i ganes de triomfar i elles, en un soterrani, ni cortas ni perezosas, s'ho munten. En el joc de la tria, una obra que ho diu tot, sense dir res de la fama ni de les celebrities, però sí de la cerca d'una sortida dins la cel·la, a la desesperada. Una obra en què, quan qui fa de Senyora és una obessa i qui fa de Clara és una anorèxica, s'esdevé una nova lectura: la imatge i el cos també apareixen en primer pla.<br />
<br />
Li diu puta, li diu anorèxica, li diu gorda, li diu marrana, bruta, puta gorda pinche mierda de anoréxica cerda. I silenci i només cos. Queda el moviment sord de les gotes de l'esponja que regalima i el conte de les nenes que, per ballar, ho havien de fer d'amagat del seu pare. Reclusió de la dona en barrots fets de píxels de càmera digital, de pantalla d'alta resolució, de lleis moralistes, i també a Madrid cridant amb força, al <a href="http://www.teatroespanol.es/programacion_teatro_espanol_madrid/ficha/lo-unico-que-necesita-una-actriz-es-una-gran-obra-y-las-ganas-de-triunfar?id_agenda=288">Matadero</a>, des de Mèxic, amb potència i art. una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-91810070039589653232013-12-03T12:08:00.000+01:002013-12-03T12:08:13.044+01:00Himmelweg: camino al cieloUna hora et pot servir per molt o per poc. Una hora de teatre et pot trapassar la pell o et pot provocar un acte de fe sense escletxes.<br />
<br />
Ella viatja a un camp de refugiats de jueus durant la Segona Guerra Mundial, que fa veure que és un poble, perquè té un alcalde i, fins i tot, una sinagoga: "llibertat de culte", diu el coronel alemany. Una realitat es presenta davant dels ulls d'ella, no hi ha fum darrere la infermeria, els trens només arriben a les sis del matí, però aquesta és l'hora d'arribada i no n'hi ha cap altra. Hi ha nens que juguen amb una baldufa, vermella i negra, i una altra nena que juga amb un nino al riu, i una parella d'amants que discuteixen i s'abracen després. Protagonistes d'una realitat escrita i assajada, d'un teatre sense fum.<br />
<br />
Però, quan l'hora et passa a poc a poc i l'acte de fe se't fa estrident -menys quan hi ha sobre l'escenari les magnífiques titelles de Mireia Trias i Montse Gallego- significa que la suposada universalitat del text no apareix d'una forma tan evident com diu el programa de mà. Ho diuen pels tòpics del text? Precisament pensaríem que li treuen crèdit: cultura i barbàrie i... Quina interpretació es busca? Aquí el text es podria convertir en alguna cosa més, en crítica. No obstant això, no tenim res més que Aristòtil per una banda, Spinoza per l'altra i els jueus professors d'història. El teatre, la peça, l'engany aquí hi ha el cor de l'obra, t'ho creus o no t'ho creus? Però, ai las!, també hi torna amb allò de l'escriptura del testimoni que no veu res, que no podia explicar i que al mateix temps, s'autoanomena "els ulls d'Europa", <i>avant la lettre</i>. I jo em pregunto: Europa, quin és el concepte universal d'Europa? <br />
<br />
Davant l'horror, la ceguesa dels que el van veure sí, potser sí, però també la nostra de seguir perpetuant-ne altres. una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-38391620758313552862013-11-25T23:53:00.000+01:002013-11-25T23:53:04.932+01:00Cineastas o la vida en diferitQuan feien sessions a la tele amb intèrpret de llenguatge de sords sortia a la dreta una persona que feia gestos, es retallava la pantalla. També es retallava la pantalla a les sèries que miràvem a la tele a la tarda, els anys 80, quan parlaven per telèfon dues persones. Hi havia un tall i a un costat una cosa i a l'altre una altra. Ahir, a <a href="http://www.temporada-alta.net/ca/programacio/163-cineastas.html">Cineastas</a>, hi havia un tall a l'escenari i una noia o noi que explicaven el que passava a un costat i a l'altre, en veu alta, contínuament. En algun moment es tallava el mantra i sortia algun diàleg, però en general hi havia molta narració. Es veu que explicaven què passava pel cap dels quatre cineastes argentins, els protagonistes de l'obra. Que si un s'havia de morir i que això li feia canviar la seva peli posant-hi retalls de la seva vida, que si una altra que feia un documental sobre els musicals durant el col·lapse i enderrocament de la URSS patia en pròpia pell un guerra freda molt pop, que si una que tenia un pare desaparegut una peli comercial encarregada des de França sobre un desaparegut reaparegut li feia viure una paranoia persecutòria amb el seu pare, que si un treballador del McDonalds feia pelis contra les multinacionals fins que Obama li tocava el braç. Tots quatre, tocats de l'ala i de la ficció, acaben vivint la seva pel·lícula, desvirtuant el que han creat per adaptar-s'hi ells. La vida deixa de tenir sentit i passa a ser una ficció més, un clixé, fins que els dos bocins de pantalla retallada acaben tenint la forma del buit per acompanyant. Vides construïdes en diferit, tu a Boston i jo a Califòrnia i un altre dirà que és una recerca del temps inventat a l'argentina. Tria i remena, nena. una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-42844362020761919112013-11-24T12:50:00.001+01:002014-07-13T13:39:12.633+02:00Numax: una re-presentació qualsevol?"Somos la asamblea de trabajadores de Numax (...) Hemos vivido muchas cosas: una huelga de cerca de tres meses de duración, justo en el momento en que de todas partes se predicaba la paz social para que el capitalismo español pudiera superar sin quebrantos ni ruptura el trauma del paso del franquismo a la democracia burguesa; una ocupación de tres meses en defensa del puesto de trabajo contra el expediente de crisis y la suspensión de pagos con que nos amenazaban los propietarios de la empresa, y, a partir de aquel momento, un largo proceso en que hemos pasado del control a la gestión de la fábrica y hemos demostrado a todos, comenzando con nosotros mismos, que el trabajador es algo más, mucho más que un robot encadenado a la máquina." <br />
<br />
Així comença <a href="http://www.youtube.com/watch?v=RLP7eKY9ih8">Numax presenta</a>, la pel·lícula de Joaquim Jordà rodada amb els recursos dels treballadors després de dos anys de lluita (1979), així comença <a href="http://www.temporada-alta.net/ca/programacio/179-re-presentacio-numax.html">Re-presentació: Numax</a>, la nova creació de Roger Bernat (2013). Nosaltres, espectadors, també som assemblea. Numax reviu entre cares de sopresa, d'incomoditat, d'heroi per un dia, de silencis eterns. Qui agafa el timó? Només has de llegir la pantalla, el guió ja està escrit, què més vols? El grau de decisió és llegir o no llegir. I costa. El foc que et crema per dins en la inacció, la ruborització posterior a l'acte, el descans després de la batalla, la satisfacció per ser part, per ser assemblea.<br />
<br />
Presentació que es fa acció en l'acte de ser, espectacle que es construeix i que finalment <i>representa</i>, és a dir, <i>és</i>, però també representa alguna cosa: <i>fem veure que</i>. La unió que es requereix amb el missatge hi acaba sent, l'espasa que l'espectacle et col·loca a sobre també. Com a espectador entres en el joc proposat perquè t'interessa, perquè hi vols entrar, potser per comoditat, potser perquè quedar-te'n fora, no dir res, encara seria més incòmode, penses. I tanmateix es tracta de llegir, només llegir, no és fer, et dius, o sí estàs fent alguna cosa? Ets a la frontera de l'acció i la reflexió i del ser i el representar, penses, m'han posat a la frontera i m'hi he quedat esperant, llegint. Qui agafa el timó?, crides: Qui agafa el timo!? <span style="color: #38761d;">Espectador de verd</span>, sí tu, el que estàs llegint amb jersei verd, aixeca les mans de la taula/ratolí, i escriu un comentari aquí a baix. Pots agafar una frase de <a href="http://www.youtube.com/watch?v=RLP7eKY9ih8">Numax presenta</a> i copiar-la. Acostumats a l'englotiment d'informació, poc avesats a l'acció. Anihilats pel consum, per un estat del benestar que ens han venut, que ens hem cregut, què ens cal per tornar a ser un, assemblea, lluita? <br />
<br />
S'hauria de preguntar a l'altra gent que hi era ahir, què en van veure, viure, de l'espectacle, i d'aquí potser en podríem treure una radiografia del país, present i passat. Memòria que es recupera i que es fa necessària: "una película que toda la clase trabajadora tendría que verla". Crisi i autogestió, consciència i acció, mori la jerarquia i visqui el treballador. Acabem ballant <a href="http://www.youtube.com/watch?v=IGI_1L7iQNA">Adiós muchachos</a>, sortim de la frontera per un moment, encara que il·lús aquell que es pensi que al film no ballen i que ho fan menys espontanis que nosaltres, no, això també és una re-presentació. Em quedo amb ganes de veure el muntatge que anirà augmentant amb imatges, amb vídeos. Per tant, caldrà tornar a veure Numax, la pel·lícula, Numax, la re-presentació. També caldrà prendre-hi partit, per no oblidar què és la classe obrera, per superar pors de lluita, per construir consciència de classe. <br />
<br />
<i>Aquesta entrada ha estat publicada també a <a href="http://www.apuntsdetemporada.cat/2013/11/27/re-presentacio-numax-roger-bernat-temporada-alta-2013/">Apunts de Temporada</a>, el bloc del festival Temporada Alta.</i>una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-10933092198691047942013-11-22T18:48:00.000+01:002013-11-25T23:55:28.892+01:00Fauna: verde de verdad verde, luz de sol verdadera, un bosque de verdad<a href="http://www.temporada-alta.net/ca/programacio/155-fauna.html">Fauna</a>: una amazona al cim d'un cavall, se li apareix una vegada, sota la pluja. És llum que captiva. Julia la reviu entre fotogrames bastits per un director (enamorat d'ella?) i la construeix amb les cites de la seva filla María Luisa i amb les <i>històries</i> del seu fill Santos. Els germans que han quedat d'una unió impossible, fills d'una dona que es vestia d'home per entrar als cercles intel·lectuals, deixen escenes de vida quotidiana que Julia transforma en una forma d'art, de poesia, fins i tot. En la transformació ens desprenem també de màscares i en aquest procés d'entendre l'altre surt la pròpia pell.<br />
<br />
Fauna abandonada per l'home que estimava va embogir, diuen, o va actuar per ser qui volien que fos o tot el contrari. Potser aquest moment revel·lador no deixa de ser una mistificació de la vida, la història falsejada escrita en uns diaris, de quins diaris m'estàs parlant? No hi ha diaris? No hi ha escriptura que la reinventi, Fauna no era així!! Es queixa Santos, el rude. En els seus precs: més veritat que en la cites de Rilke, més amor que en les visions d'halos muntats a cavall. Doncs algun lloc deuen ser els llibres, diu el director, quins llibres?, diu l'encavalcadora de cites María Luisa: la meva mare mai va tenir llibres, no tenia diners per comprar-ne!, anava a la biblioteca! Ahh, i jo havia vist una biblioteca plena de llibres, no hi és aquesta biblioteca? No, potser en tenia deu, de llibres! <br />
<br />
Vides avorrides que necessiten explicar-ne d'altres, sí, potser sí, però també, vides que necessiten reviure històries per construir-se, per adonar-se, Julia, que potser no està enamorada del director, que potser l'amor la porta per una altra banda. Per veure que ella vol ser Fauna i que volent ser una dona que no va voler ser com una dona, es perd: es veu lligada a una maternitat obligada pel mateix cos, pel mateix fet de ser dona i com es fa per desfer-se'n i ser dona alhora? Bessons que no tenen parió que ajuden a nèixer cavalls que es moren junts. Maternitat compungida, amor i mort massa junts, a frec a frec. Reducció a l'absurd. Sembla que només pugui fugir, serà per orgull o per debilitat? Com interpretar-ho? Mentrestant, l'home, el director, enlloc de construir-se es continua preguntant què ha fet malament i jo li dic: res, amor, res, només no pensar-te, no viure i creure que la teva opinió comptava alguna cosa més que la d'ella, ja que admirant la seva intuïció has perdut la teva. <br />
<br />
Romina Paula borda el text, borda la direcció i ens regala Rilke, descarnat al principi de l'obra, ressona cruel fins al final: <br />
<br />
<br />
EXPERIENCIA DE LA MUERTE<br />
<br />
No sabemos nada de ese irse allá, <br />
que no comparte con nosotros. No tenemos razón<br />
para mostrar admiración y amor u odio<br />
a la muerte, a la que una boca de máscara<br />
<br />
de trágico lamento deforma extrañamente. <br />
Aún está el mundo lleno de papeles que representamos. <br />
Mientras que nos preocupa si de verdad gustamos, <br />
actúa igual la muerte, aunque no guste.<br />
<br />
Pero cuando te fuiste, irrumpió en esta escena<br />
una franja de realidad, a través de aquella grieta<br />
por donde te marchaste: verde de verdad verde, <br />
luz de sol verdadera, un bosque de verdad.<br />
<br />
Seguimos actuando. Declamando lo temerosa <br />
y duramente aprendido, y elevando gestos <br />
de vez en cuando; pero tu existencia alejada de nosotros, <br />
apartada de nuestro drama, puede<br />
<br />
a veces invadirnos, cayendo como un saber <br />
de aquella realidad, de tal modo<br />
que, arrebatados durante un rato, <br />
representamos la vida, sin pensar en el aplauso.<br />
<br />una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-15829924456887129122013-11-10T12:29:00.001+01:002013-11-10T12:29:27.712+01:00Els baixos fons: elogi del vodka o de la persona? Diu la pantalleta que la mort no s'atura pel soroll, la mort és inexorable, penso. Tot ho defineix, em recordaven aquesta setmana passada a Moscou. Els camells senten pel nas, diu el policia. Veritats de taverna, amb el vodka per company, les paraules paraules paraules com a únic escenari. Aquest alcohol té això, crea complicitats, deixa sortir la veritat. La veritat com a objectiu, la mentida com a amagatall del poruc. Diuen que el vell ha mort, no hi ha veritats, penso, i així tot l'home que les cerca és virtuós, altrament serà un neci resignat en la mediocritat de la mentida. Compatriotes de vodka, deu personatges que podrien ser a la recàmara de Shakespeare, en hores baixes, es troben en <a href="http://www.temporada-alta.net/ca/programacio/149-dugne-els-baixos-fons.html">els baixos fons</a>. Gorki, tot i la vida errant, tot i les vicissituds i les males estrugances d'aquests deu personatges, confia en què l'home viu en l'esperança de crear quelcom millor. Dins la més absoluta depressió social, l'esperança. Deu cares d'un poliedre, com el mareig d'un càntic ebri, es dibuixen: el noble que ho ha perdut tot, però viu encara en la grandesa, el taverner que convida a vodka, la puta que somia amb l'amor, el pelleter que ha estat enganyat per la dona, la vídua a qui el marit borratxo pegava cada nit, el tàrtar que resa i a qui el ferro li ha arrebatat la mà. El poeta. El treball que els ha esclavitzat, els homes que han esclavitzat a les dones, l'amor que els ha tret llibertat; i per sobre de tot: l'home, l'home que hauria de ser per sobre de totes les coses. Aquest home. Despullar-lo del que ha cregut fins ara (o del que li han fet creure), per això una posada en escena tan senzilla. La taula, tots asseguts davant dels espectadors i d'acompanyament un mapa d'Europa, el monstre del qual som fills, i la natura en diapositives, l'única veritat de la qual venim. Mentrestant, els homes, paraules paraules paraules, escullen un camí, sovint massa allunyat de la veritat. El poeta, però, no beu, només somia i toca el mapa amb el nas, hi sent pel nas, com els camells. Sent Europa. Tanca el projector de diapostives, puja amunt i se suïcida. Gorki, l'insurrecte de les lletres russes, toca fons i en el delirium tremens de la tercera ampolla de vodka confia en l'home i potser fins i tot mata a Déu. Desdoblat en deu personatges que en són un: el poeta es penja com a resum final de la cerca de la veritat en un món imperfecte, en un marasme de veus contradictòries, però reals.una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-52537826215147114922013-09-21T12:21:00.001+02:002013-09-21T12:21:50.384+02:00Explicació surrealista teatral de Dau al Set a La SecaDau al Set, el que ha passat a la història com el grup de Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Tàpies, Cuixart i Tharrats, era en realitat un nom, més que un grup, el nom per a un vigilant que apareixia de tant en tant, a la plaça Molina a les converses de Brossa i Ponç. Del nom a la cosa, de la cosa a la història, de la història a la mitificació. <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Dau_al_Set">Dau al set</a>:<br />
<br />
<blockquote class="tr_bq">
fou un grup artístic <a class="mw-redirect" href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Avantguarda" title="Avantguarda">avantguardista</a> català creat al voltant de la revista homònima a <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Barcelona" title="Barcelona">Barcelona</a> l'octubre de <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/1948" title="1948">1948</a> i inspirat en els treballs de <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Max_Ernst" title="Max Ernst">Max Ernst</a>, <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Paul_Klee" title="Paul Klee">Paul Klee</a> i <a class="mw-redirect" href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Mir%C3%B3" title="Joan Miró">Joan Miró</a>. Els membres fundadors van ser el <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Poeta" title="Poeta">poeta</a> <a class="mw-redirect" href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Brossa" title="Joan Brossa">Joan Brossa</a> (que va crear el nom del grup i de la revista), el <a class="mw-redirect" href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Fil%C3%B2sof" title="Filòsof">filòsof</a> <a class="mw-redirect" href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Arnau_Puig_Grau" title="Arnau Puig Grau">Arnau Puig</a> i els <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Pintor" title="Pintor">pintors</a> <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Pon%C3%A7_i_Bonet" title="Joan Ponç i Bonet">Joan Ponç</a> (director de la revista), <a class="mw-redirect" href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_T%C3%A0pies" title="Antoni Tàpies">Antoni Tàpies</a>, <a class="mw-redirect" href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Modest_Cuixart" title="Modest Cuixart">Modest Cuixart</a> i <a class="mw-redirect" href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan-Josep_Tharrats" title="Joan-Josep Tharrats">Joan-Josep Tharrats</a> (editor i impressor de la revista).<sup class="reference" id="cite_ref-1"><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Dau_al_Set#cite_note-1">[1]</a></sup> Al cap de poc de crear-se el grup se'ls va unir <a class="mw-redirect" href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Juan-Eduardo_Cirlot" title="Juan-Eduardo Cirlot">Juan-Eduardo Cirlot</a>.<sup class="reference" id="cite_ref-2"><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Dau_al_Set#cite_note-2">[2]</a></sup> És considerada la primera i més importants manifestació de l'<a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Avantguardisme" title="Avantguardisme">avantguardisme</a> espanyol de <a class="mw-redirect" href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Postguerra_espanyola" title="Postguerra espanyola">postguerra</a>.</blockquote>
<br />
Buaaaaaaaa! (badall). A <a href="http://www.laseca.cat/ca/obra/25/dau-al-7/">La Seca</a> t'ho expliquen, amb paraules de Carles Hac Mor, podrien ser també les seves, que eren en un banc i xerraven fins que es feia de dia, i ara farem una revista i ara li posarem un nom i aquest diu que també hi vol sortir. Xerrar per sobre de la pobresa, la grisor. Crear. Aquí ve la part interessant de l'assaig: cinc peces + il·lustracions de caps decapitats (Tinta Fina i Higueras) + música pensada (Za!). Un hivern, el cavall que veig, sento les mans que es tallen, un mànec d'alzina i puf cucs. Actors que s'arrosseguen, s'arrosseguen? o no s'aixequen perquè hi ha qui els trepitja. La senyora de perruca i pèl que camina per Passeig de Gràcia. Aiii Barcelona! Uuuuuun teatre per a Joan Prats, i la minyona que escombra. I uuuuuuun teatre per a tothom? Sí! Bofetada, bofetada davant del mercat del born. una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-49794093798492488982013-09-19T01:09:00.000+02:002013-09-19T01:09:51.583+02:00Trossos invisibles que et deixen el cor cecNo he escollit haver nascut a un tros invisible d'aquest món. No he triat ser filla d'un país que alguns consideren un botí que poden saquejar fins a la inanició. Per mi la vida era treballar per menjar, dormir i no pensar gaire res més, què vindria després. De la senzillesa d'una cançó de bressol a la reflexió matemàtica abstracta sobre l'infinit relatiu al Teatre Lliure, meravella amb Juan Diego Botto, Astrid Jones, dirigits per Peris-Mencheta: <a href="http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2013-2014/un-trozo-invisible-de-este-mundo">Un trozo invisible de este mundo</a>. De fer-nos veure què és la humanitat i en el punt extrem la incomprensió. Mestissatge que no arriba mai, acostumats a la pulcritud d'una Europa aparentment amb la cara neta, paraules buides de polítics mal intencionats amb cares de bones intencions disfressades de discurs políticament correcte que fa tuf de podrit. Corrupció judicial que no deixa trobar veritats enterrades. Desapareguts que no van dir ni piu. Testimonis que es van perdre. Algú haurà d'explicar la història, doncs, no? La veu que canta (sí, canta!, poesia) i que està enterrada en un CIE, el número que l'identifica com a no ciutadà. Expulsats sota la llei de la pertinença per naixement o exiliats per no desaparèixer del tot: t'han oblidat els carrers de la teva infantesa, et queda el present, la lluita i demostrar dia rere dia que la distància que separa dos i deu de l'infinit no és la mateixa.<br />
<br />
Amanit amb dues perles d'avui:<br />
<br />
<a href="http://www.eldiario.es/politica/Argentina-internacional-presuntos-torturadores-franquistas_0_176733179.html">Argentina dicta orden de detención internacional contra cuatro torturadores franquistas - El Diario</a><br />
<br />
<a href="http://www.eldiario.es/sociedad/Gobierno-juicio-internacional-crimenes-franquistas-garzon-Argentina-_Memoria_historica_0_135437145.html">El Gobierno pone trabas a un juicio internacional contra crímenes franquistas - El Diario</a>una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-53664031507368531182013-09-09T00:37:00.003+02:002013-09-09T00:39:09.323+02:00El rei borni té totes les respostesUn sopar que vol ser perfecte, sofisticat en nom i en ingredients, preparat per la nòvia del mosso. El mosso, fornit, amb cervell de mosquit, programat per actuar contra la massa, reduir la massa, dispersar la massa, dissuadir la massa. <a href="http://open.spotify.com/artist/7CcvEnRNUfyq1Yxw7XjlDh">Aiii los mossos...</a> La tele de fons, encarregada d'adoctrinar amb espais curosament triats per hora, per lloc, per personatge, sobre l'austeritat (collons, com odiem aquesta paraula avui) i les frases fetes que tots coneixeu. La parella d'"indignats" guais que fan l'esforç d'anar a casa dels garrulos, perquè ella <i>té somnis que li marquen la vida i el camí que ha de seguir</i>, perquè ell, el <a href="http://www.barts.cat/ca/e-120/EL-REI-BORNI">rei borni</a>, tot i que li bufin els seus amics, fa un esforç. Així, borni i mosso es troben per segona vegada a la vida i hi haurà més ocasions, perquè tots plegats són on no volen ser i sempre va bé un cop de mà per canviar, canviar és guai, O B R I R, i fer un tomb, per tenir un educació de paladar del que és la vida i de la que està caient: el rei borni té totes les respostes. Es ben troben els antagonistes i potser en fan un gra massa, entre paternalismes i clixés de barri, però si no ho fessin ja no hi hauria ironia, teatre del bo, ni faria pensar, pensar, pensar on són les respostes? Firmem un manifest, cremem una mica, només una mica, containers o vivim la vida fent llenties amb xoriço i ja està? <br />
<br />
<br />una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-39121303645761716762013-09-06T00:32:00.000+02:002013-09-06T00:32:49.066+02:00Els textos d'ahir seran el polvorí del demàUna temporada que comença fina amb una actualització de l'entremès barroc, folie amb música a escena. Quan t'encares a un text del barroc penses amb: 1. dormir mentre vas passant pàgines, 2. amb com n'és d'ingeniós i com em costa, 3. no agafo textos barrocs per llegir, ni per interpretar, ni per a cap ús que sigui intel·lectual. Diria que qualsevol de les tres opcions són vàlides per anar a veure <a href="http://ronlalaweb.blogspot.com.es/">Siglo de Oro, Siglo de Ahora</a> al Poliorama i gaudir d'aquest remix del gènere sense patir d'avorriment i, és més, recordant perquè en diuen siglo de oro. L'enginy destaca en cada frase i la cadència de la música acompanya una dicció perfecte. Mentre Talia fa la punyeta als comediants desembarcats de la nau dels bojos, també el sastre li fa el vestit a mida a qui s'hi vulgui posar: per acabar despullant la musa, com a farsa del mite de la creació gratix i pròpia de bargants, i vestint els il·lustres hidalgos amb disfresses de herois de masses o brandant porres fàl·liques en signe clarament de protecció oligàrquica. La misèria del país que se'n va de canyes, un país amb salero que surt ben retratat i que sembla que malgrat que pot empaperar la cua de l'atur amb títols de periodista, filòleg, enginyer, historiador, és prou eloqüent en un teatre que s'enfonsa, amb un IVA cultural que serà rebaixat al segle XXXII anant bé. Per sort, mentre alguns esperen asseguts els crits de joia de la Cospe fent la conga, d'altres es trenquen el cap i fan meravelles com aquesta. una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-41497517685467268452013-06-11T20:26:00.001+02:002013-06-11T20:28:33.697+02:00El cant de la gorgona<a href="http://www.laseca.cat/en-cartell/obra-94">El cant de la gorgona</a> (aviat a La Seca) és una cançó d'un grup que sembla que va existir a Finlàndia (nom impronunciable), i és el soroll d'alguna cosa més (també impronunciable, aquest cop perquè no té nom) que se'ls escapa i que volen tocar. Alguna cosa entre pau i fressa, entre vòmit i lleixiu. Ells són dos, que podrien ser un mateix. Silenci i descontrol de pensaments. Buit i obsessió. Són en una habitació, un hotel, una residència, una presó, un hospital, un alberg, un pis. Són amics, o això sembla, i hi havia una noia que vivia amb ells, podria ser animal també, però sembla que és una noia, una cosa humana que parla i els fa companyia. Hi era, ara ja no hi és. El diàleg entre aquests dos nois és contingut, un joc dramàtic molt complicat, gens fàcil per als dos actors (Albert Prat i Sergi Torrecillas). Entre les ganes de fer-se un lloc d'aquell que potser ha estat alguna cosa i ara ja no és res, ni tampoc ho vol ser; i el que se sent reconfortat pel no-res de l'altre, per la mentida de l'altre. Dos personatges penjant d'un fil de vida, abraçant-se i odiant-se, volent-se separar i sent incapaços de dir adéu a qui ja no hi és, vomitant paraules per tornar a deixar-se en pau, per tornar a riure per primera vegada, per tornar a fer fotocòpies com aquell qui és boig. Així és la vida, la roca de la cançó que és plena de paraules. una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-22286801195585369622013-05-16T00:24:00.001+02:002013-05-16T00:24:14.779+02:00Solfatara: tots podem explotar en qualsevol momentEs tracta de volcans, de lava, d'erupcions, de gasos i de cràters. A la Beckett, <i>Solfatara</i> ens descobreix la veueta impertinent que no ens deixa viure. A vegades es diu por, d'altres vegades ràbia, però sempre desperta una part irracional de nosaltres mateixos. Com si fòssim en un sopar de compromís, fem veure com si aquí no hagués passat res, encara porto la camisa planxada i puc oferir el millor dels somriures profident. Oferir, mostrar, aparentar és millor que admetre que no hi ha res, ni amor, ni diners, ni opulència; res, buit. Ni s'accepta això, ni s'accepta que aquest no és el millor dels móns possibles, perquè "tens una vida que no et pots queixar" en què et donen pel cul per tots costat. Assumir la veueta, alliberar-se i seguir les instruccions d'emergència per carregar-nos-la i no perquè se'ns folli, com estan fent <i>as we speak</i>. Una peça intel·ligent d'una companyia jove i en la qual ens agrada trobar-nos un ex <i>Vamos a por Guti</i>, Albert Pérez Hidalgo, encaminant un altre cop orginalitat, rapidesa, frescor i al mateix temps profunditat.una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-12105470385989662692013-05-15T19:21:00.002+02:002013-05-15T19:21:45.501+02:00No és una obra més sobre Barcelona<a href="http://www.tnc.cat/ca/barcelona">Barcelona</a> és el nom d'una capital d'una nació/país/territori/comunitat (poseu-hi el que vulgueu) i com a tal porta en sí mateixa històries en què és protagonista dins la Història en majúscules; 1938 també és un any que només d'anomenar-lo ja implica un seguit de pensaments i una mica d'esgarrifança. Per un moment, però, desfeu-vos de la marca Barcelona i de la marca guerra civil i aneu a veure aquesta obra brillant de Pere Riera al TNC, feu-ho amb el cor net i l'esperit lliure i deixeu-vos endur pel diàleg i les interpretacions. L'acció podria ser a qualsevol lloc d'Europa on hi ha hagut guerra durant el segle XX, canvieu-hi els noms dels mercats, el clima, el nom dels generals... L'obra potser fins i tot us agradarà més, perquè el que hi ha aquí és la història de les decisions que anem prenent davant la vida, malgrat els camins atzarosos que sembla tenir la Història. Elena i Núria són dues amigues diferents, però unides, i em pregunto com un noi ha pogut escriure tan bé i amb tants matisos sobre la relació quotidiana i banal entre dues dones, no és res que no es pugui fer ni res que ningú hagi fet abans, però costa tant trobar-ho i quan en tens un exemplar a flor de pell (rar en l'espècie masculina) et reconforta. El retrart d'aquesta quotidianitat femenina juntament amb la quotidianitat de la població civil en temps de guerra, fan un còctel altament càlid, tendre, emocionant. Això és en sí un rescat de memòria col·lectiva si es vol, des d'una tangent no gaire politizada aparentment, però també és bona literatura teatral i és poesia d'un dia a dia d'històries petites oblidades, però que són les que ens costa tirar endavant per fer front al desencís imposat per la Història en majúscules. <br />
<br />
una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-59077386414088508172013-05-09T18:00:00.000+02:002013-05-12T13:24:11.694+02:00Contra el progrés, Contra la democràcia i Contra l'amorLes tres obres de l'Estve Soler que vaig veure a <a href="http://www.laseca.cat/en-cartell/obra-90">La Seca</a> ja fa uns quants dies, mereixen un pensament i uns línies. Són tres joies, diria, de teatre curt amb molt d'aburd que fa riure o fa plorar, depèn de com t'ho miris. L'apel·lació a l'acció i a la no-conformitat és evident amb aquests tres títols contra les tres paraules més valorades i denostades, al mateix temps, al segle XX: progrés, democràcia i amor.<br />
<h3>
</h3>
<h3>
Contra el progrés</h3>
Fa uns dies encara sentia algun polític que volia recuperar el progrés com a ideal sobre el qual construir un model de societat del segle XXI, diria que fins i tot era d'un partit autoanomenat d'esquerres. La realitat ens demostra cada dia que n'hi ha que encara viuen a les baceroles del segle XX, com si res del que ha passat en els últims 20 anys hagi tingut efecte en el seu discurs.
<br />
<br />
Recomanaria precisament<i style="font-weight: bold;"> Contra el progrés</i> a tots aquells que encara es creuen aquests discursos i no han paït encara això de la bombolla immobiliària, l'èxit que fa ferides i els milions que no saps com gastar-te. Que mirin i reflexionin, que és el que té el bon teatre, que fa pensar. Així, Soler en aquesta primera se'n fot de tot allò que la tècnica ens ha aportat i al mateix ens ha tret. La tècnica, tot allò que podem comprar i/o que ens fa la vida més fàcil. Tot allò que com a humanitat hem avançat i que com a humans hem perdut. Si en una societat on el progrés regnés no hi hauria d'haver morts per la tècnica (diuen), em pregunto què és l'assassinat de més de 800 persones a Bangladesh, per una fàbrica de roba, segurament de roba que vestim a 20 leiros la peça. Hem progressat, sí, a quin preu? I encara n'hi ha que diuen que volen una societat progressista, el progrés, companyes, ha caigut del daltabaix de la decència, de la precarietat, de la dignitat i s'ha quedat en una paraula morta. També podríem parlar de l'ambició i el desig d'anar a més i de voler més, que es traspua en totes les peces, posant la primera pedra del pecat més humà i més de moda avui dia per com se n'ha abusat i per les conseqüències que ens ha comportat l'avarícia.<br />
<i><br /></i>
<br />
<h3>
Contra la democràcia</h3>
<i><b>Contra la democràcia</b> </i>és la peça amb més veritat. Inquietant i d'humor surrealista, absurd. Entre el submón dels insectes i el de les persones menyspreables, la massa feta xifra d'estadística. Assegurar-se la igualtat trepitjant l'altre és la manera de fer-se amb el poder i conservar-lo. Deixar que tinguin la sensació que escullent alguna cosa, els ciutadants, i mentrestant treure'ls la lògica, la racionalitat, però sempre amb la impunitat que dóna el poder. Algú va dir que caldria tornar a fer el món per fer-lo millor, però qui ens assegura que un cop en tinguem un de nou no es tornaran a cometre els mateixos errors? Fins a quin punt el poder de decisió dels que tenen vot no deixa de ser una dictadura d'una majoria que es mou per uns interesssos diferents al bé comú?<br />
<h3>
</h3>
<h3>
Contra l'amor</h3>
<div>
I si en les altres dues em vaig deixar endur per la sorpresa, l'absurd profund que incita a la reflexió, a <b><i>Contra l'amor</i></b> vaig pensar que no em creia la parafernàlia d'en Soler, per molt que jo també hagi estat contra l'amor, moltes vegades i d'altres pensant que no existeix, simplement, cosa que fa que anar-hi en contra sigui impossible, perquè què és anar contra allò inexistent? Així que ens trobem que aquí encara que no el reconegui se l'inventa en forma de pastilla, de diàleg empastifat, de cors o cossos sencers trencats. Ho entenc, sí, és un exercici per tot aquell que s'ha cregut l'amor de les pel·lícules, però (i no és per passar-me de voltes) algú s'ho creu això? En realitat és contra un amor imposat, això ho entenc, però jo em rebel·lo contra aquest amor que ell va a la contra, perquè precisament parla poc de l'altre amor desdibuixat en els números, la feina, la quotidianitat, les notícies, que ens trobem dia a dia. Si en el progrés la idea d'anar-hi a la contra i fins i tot pensar-ne la destrucció em sembla pausible i fins i tot és una idea impulsadora d'una nova manera de viure en societat, anar contra l'amor romàntic i prou, sense passar per les mil i una formes d'amor d'amants, amor escapçat, amor desigual, (¿amor líquid?, perdó, perdó), es queda a una passa enrere del que podria haver estat aquest "contra l'amor". En aquest sentit faríem la rèplica amb un <i><b>Contra contra-l'amor</b></i> on les dones no són les que es queixen sempre, ni les que no miren porno, ni les que volen sexe només amb amor. Personatges estereotipats que perden força al capdevall. Què n'hi ha de la mixtura de gèneres, de la pèrdua d'identitat masculina i femenina? Si volia aconseguir redimir aquests personatges, masculins sempre, sota les urpes d'unes fèmines i el que "elles" consideren amor, falten més punts de vista per equilibrar i acabar sent un contra el puto amor, en majúscules, que li convé un repasillo, però per les dues bandes. </div>
<div>
<br /></div>
una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-13176338388745534.post-59198184710762225402013-04-14T12:55:00.001+02:002013-04-14T12:55:19.342+02:00No parlis amb estranys: la memòria et pot fer malNo ho sé si són 6 o 7 peces, tan se val, però totes tenen un fil de desmemòria que vol ser lligat. A la Sala Petita, perquè ens han matat la Tallers, ja ho sabeu, però recordem-ho que de desmemòria va la pel·lícula i d'història tregiversada també. Desconeguts de família i entre la família. Memòria esborrada per capes fines de lluentons, de llard per fer entrar les prunes dins els pollastre. Hi ha tres plaques que recorden: els qui van patir en camps refugiats, els qui van ser ignorats durant i després de la guerra, els qui van deixar enrere la casa i les arrels, forçats a l'exili. Mentre uns s'acostumen a demanar perdó per tot, altres fan veure que no has estat mai a l'altre bàndol, perquè te'n dónes vergonya, perquè sí, vas ajudar a cometre crims abominables i ara això a qui li interessa? A ningú. Volem la vida plàcida del pollastre amb prunes, de les cançons enganxoses dels 70. Per sort, de tant, en tant hi ha qui ens treu de la fantasia de conte i et fa veure que pots fer veure que no existeix la guerra, pots fer veure que mai ningú va trencar cap plat, però mentrestant, el desconegut campa sol per casa i ja el tens al replà. La memòria, construïda a partir del nom del desconegut, no és memòria. L'estrany espera a la porta, abraça'l, estima'l, aprèn-te el seu nom, nombra'l i explica'l i podràs començar a construir un país. una desatadahttp://www.blogger.com/profile/14744842818165985166noreply@blogger.com0