Esperant un sentir

Entre llençols blancs d'immaculada rutina i gelosies per on passen rajos de llum escassos hi ha dues dones Cornèlia (Marta Marco) i Rosa (Clara Segura) a l'Espera, al Teatre Lliure. També hi ha una tercera en discòrdia, vella, lletja, amargada, arrugada, seca, crec que no hi ha pitjos insults que tots aquests que es diuen a l'esguardadora de la tradició, la dida (Isabel Rocatti), que dins el seu paper es manté tallant la línia que separa la moralitat de la convenció, corrent i descorrent cortines, tapant secrets i buscant entranyes. Tot i això, el nucli és entre elles dues, les dues ultratjades amb l'espera dins seu amb un ser i no voler ser-hi, amb un sentir que arriba massa tard. I mentre una broda, l'altra només cus, vés, perquè sinó la faldilla se li esfilagarsa, i mentre una s'avorreix l'altra no para quieta; una comtesseta, l'altra serventa. Però totes dues havent-se deixat endur pel plaer, el pur plaer, aquella escalfor aquí sota, i aquells ulls que se't fiquen a dins que no els pots dir que no, la mà dins la qual em perdo, la mel que tantes vegades vaig tenir a la boca i tots els plecs que coneixia molt millor que jo. Una de les millors descripcions de l'encís, la pèrdua, el desequilibri que s'obre com una magnòlia, d'un petit pom rugós a una flor de milers de pètals.