17 de febrer de 2014

Traduccions en cercles

Al principi en Manus diu: Sarah! La primera paraula per a unes orelles que no hi senten i una boca que no pot parlar. Però Sarah apareix ràpid, li somriu perquè l'ha entès, si no nítidament, sí d'intenció: Em dic Sarah, arriba a articular. Manus és el fill del mestre que amb paciència ajuda a pronunciar a aquells que en la muesa imposada o inconscient tenen la llengua travada. Qui ensenya a parlar és també qui escolta amb paciència el pare embriac, que parla en llatí, que pensa en el futur sense pensar en el passat. Entre llengües mortes i llengües que han de morir hi ha l'altre fill el traductor de llengües i de paisatges, el que treballa amb els anglesos, Owen: Traduccions per a un nou món, a la Biblioteca de Catalunya.

El paisatge configurat pel caràcter d'uns noms amb històries que ningú no recorda, però que tenen una raó de ser, muda la pell amb noms anglesos, pragmàtics. Amb els nous mapes es perd el nord i aquell paisatge que semblava tan supèrflu, envoltats per unes paraules que ens empresonaven diu el mestre, acaba sent la única terra promesa a la qual es poden agafar. Així, si Sarah és la muesa d'un poble a qui li estan tallant la llengua, però que a falta de paraules hi veu més que tota la resta; Owen és qui, malgrat l'esperit progressista, li fa la primera segada.

Poesia de llengües trobades que xoquen en un paral·lel comprensible, però allunyades unes de les altres. La ironia del text fa que l'espectador no percebi la diferència de llengües, sinó que entegui uns i altres, com si enraonessin el mateix idioma. Calien tants canvis per poder contemplar amb senzillesa els camps d'ordi moguts pel vent?  


Com no podia ser d'una altra manera, dedico a la petita Sara totes les paraules de la nostra llengua, les que ha començat a sentir i les que algun dia, sense adonar-nos-en, ja haurà après a dir.