Traduccions en cercles

Al principi en Manus diu: Sarah! La primera paraula per a unes orelles que no hi senten i una boca que no pot parlar. Però Sarah apareix ràpid, li somriu perquè l'ha entès, si no nítidament, sí d'intenció: Em dic Sarah, arriba a articular. Manus és el fill del mestre que amb paciència ajuda a pronunciar a aquells que en la muesa imposada o inconscient tenen la llengua travada. Qui ensenya a parlar és també qui escolta amb paciència el pare embriac, que parla en llatí, que pensa en el futur sense pensar en el passat. Entre llengües mortes i llengües que han de morir hi ha l'altre fill el traductor de llengües i de paisatges, el que treballa amb els anglesos, Owen: Traduccions per a un nou món, a la Biblioteca de Catalunya.

El paisatge configurat pel caràcter d'uns noms amb històries que ningú no recorda, però que tenen una raó de ser, muda la pell amb noms anglesos, pragmàtics. Amb els nous mapes es perd el nord i aquell paisatge que semblava tan supèrflu, envoltats per unes paraules que ens empresonaven diu el mestre, acaba sent la única terra promesa a la qual es poden agafar. Així, si Sarah és la muesa d'un poble a qui li estan tallant la llengua, però que a falta de paraules hi veu més que tota la resta; Owen és qui, malgrat l'esperit progressista, li fa la primera segada.

Poesia de llengües trobades que xoquen en un paral·lel comprensible, però allunyades unes de les altres. La ironia del text fa que l'espectador no percebi la diferència de llengües, sinó que entegui uns i altres, com si enraonessin el mateix idioma. Calien tants canvis per poder contemplar amb senzillesa els camps d'ordi moguts pel vent?  

Com no podia ser d'una altra manera, dedico a la petita Sara totes les paraules de la nostra llengua, les que ha començat a sentir i les que algun dia, sense adonar-nos-en, ja haurà après a dir.

Luces de bohemia, tocando fondo

Un país de cranis previligiats que reescriuen la realitat trasnformada a partir de miralls còncaus i convexos. Gats i lloros que miolen i repeteixen frases buides, sense sentit. Tornem a França? Si aquest país no serveix, que ens salvi Víctor Hugo. Vindran les multituds al seu enterrament? Serà per fi, el geni, el mestre, el poeta, al lloc que li pertoca? Aiii, entre parnasians, modernistes finolis i garbanzeros, on és el sentit social? On queda el pària català i el proletari que prolifera com mosques sobre les profiteroles de l'amo? Anarquisme, única via per a la bohèmia d'armilla fina i ironia d'espart. Una rata treu el cap enorme per una escletxa del sòcol, el timbre rasca el silenci i Max Estrella passeja entre acotacions de contes de po(e)r. Ens salvarà el poder, aquell amic que té ara un càrrec i s'adorm amb la bragueta oberta, solucionant els greus problemes del país. Qui roba té un càrrec, qui fa poesia dorm al carrer, qui treballa, malviu. El mestre, a Luces de bohemia, fa poesia amb les despulles d'una ciutat i d'un poble, passades pel sedaç d'una esperpèntica revolució de plastilina. Miau!

 

Cyrano es desfà del nas?

Teatre en vers per a grans gestes. La rima m'atabala, però també vesteix, fa festa. Surto del teatre amb la cadència dels endecasíl·labs encadenats. Ai Cyrano!, on te m'has quedat? Ficat entre l'ànima que porto agafada amb la faixa, ben estreta, i el cor que no pot sortir per temor a la rauxa. Que n'és de complicada la història, ara tinc un amor, ara una guerra, i després perdo la memòria. Tots els escrits i dites sota el balcó, han quedat foses en trossos de paper amb tinta esborrada, paraula rebregada. Cyrano, no ho veus que no pots ser poeta? No pots viure sense l'ordre, la rima, l'estructura i dius ser un esperit lliure de la cultura. L'amor de Rosaura et porta a la màscara més noble i el nas? el nas et desfà la timdesa, la presumpció d'innocència i desboca la humiltat de la lletjor, la valentia de qui no pot amagar res perquè el pijtor ja ho ensenya. Allà, jau Cyrano, amb el cap de la biga de l'ull que no hi veu i no té nas. Llarga vida als poetes!

Incendis: tot i tornem a començar

Només ho diré un cop, cal escoltar les paraules que s'esmunyen en el silenci. A partir d'aquí tot és sobrer, a partir de la mort tot és un afegit contrasentit i, no obstant això, hi ha la vida, hi ha la lluita per la dignitat, per no odiar mai amb aquests ulls. Diria que són quatre incendis que m'han anat foradant. Entre la infantesa del ganivet a la gola i el combat de paraules i mans agafades. Quatre que podrien ser el fil de la ràbia, la mort i la tristesa, sortides d'una història d'amor profunda, com ho són les del primer cop. Però que són sobretot l'esclat d'un silenci ple de dringadissa de germans. Xxxxt!, obra d'art a escena, la veritat la trobareu entre les tres hores de funció al Romea, deixeu fer a Broggi, deixeu dir a Manrique, Segura, Cisteró, no cal dir res més.

La mort d'Ivan Ílitx segons Broggi

Un home es mort, però abans pensa i pateix. Té una ferida, té un mal que li crema per dins i té la mort al final... sense saber quina cara fa, però present. És fill d'una família i té una infantesa feliç, ha olorat una pilota de cuir i se'n recorda. Treballa, perquè això és el que cal fer per ser un home respectable a la societat i separa la vida laboral de la vida familiar, perquè les exigències de la dona no li afectin massa el seu dia a dia a la feina. Ivan Ílitx vol tenir-ho tot controlat, vol tenir una vida perfecte i hi arriba. Fins i tot, té fills i una casa i un lloc de funcionari a Sant Petersburg. Tanmateix una caiguda el trasvalsa i el que sembla un copet, es va convertint amb un dolor intens que pateix tot sol i que el va apagant sense ningú que l'entengui. L'alegria dels altres l'estorba, fins i tot el compadiment de la seva dona, abans tan esquerpa, ara sembla que li plagui fer-li un petó al front, maternalment. La comèdia es transforma en un motiu més per desitjar allò que mai no havia estat, un home senzill. És precisament la senzillesa, la bona fe de qui l'ajuda sense esperar-ne res, el seu majordom, que li aixeca les cames, l'únic que tolera. Després també hi haurà el plor del seu fill i uns petons a la mà, però ja serà molt tard, el dia que la mort ja no existeix, perquè és allí.

Fantasmes i ànimes trasbalsades

Broggi torna amb de Filipo i una comèdia de malentesos a la napolitana: Questi fantasmi. Pasquale i Maria van a viure a un casa que diuen que està encantada. Pasquale, cornut i espantat, és el pal de paller d'aquesta representació, una ànima en pena, tal com diu el programa de mà. Tony Laudadio, l'actor que el representa, fa de tot, de marit segur, d'apoderat, de caguetes, de cantant d'òpera, de romàntic, de seductor. Si bé al principi sobta la dicció, un pèl diferent per ser napolità, ens hi acostumem de pressa. Sense Pasquale l'obra no té sentit, per tant es tracta d'un personatge que ha de ser coherent i ho és. Pel que fa als altres actors també estan impecables, es veu la bona direcció, el savoir faire de Broggi, que no deixa mai cap gest a l'aire, cap expressió que no sigui estudiada. També hi trobem el que ja és habitual en el seu teatre, cants a capella que posen la pell de gallina, gens impostats. Comparant, encara que sigui en va, diria que Natale in casa Cupiello era una obra més rodona d'aquest autor italià, la coralitat de la història et feia pensar que el text estava més treballat. Tot i així, aquests fantasmes no perden cap bri de comicitat i de bon teatre.