Alguns ossets bons tot i la Katastrophe

Katastrophe sense precedents en una faula ensucrada a la Beckett i amb l'ajuda d'Agrupación Señor Serrano. Això és el que veiem i anem repassant: la història d'una civilització abocada al desastre, des de l'idíl·lic paisatge dels boscos immaculats, a la barbàrie de la urbs. Quatre homes / ossets filmen i expliquen com una faula les edats de la humanitat, i en surten i es beuen unes cerveses a la seva salut, que bé que ho estem fent. Sí els enquadraments són perfectes, la química emulsiona, explosiona. La sincronització no deixa lloc per al dubte i si en algun moment apareix, si algú s'atraveix a ballar fora del to control·lat, aquest és aniquil·lat perquè la trama continuï impassible. L'ensucrada no es fa empalagosa, el ritme impera i el desbordament només arriba en forma de lava i d'algun parlament colpidor. La marxa cap a la destrucció sembla inexorable... tret que desfem el joc i trenquem els fils dels titelles.

Memo: (un, dos, mari carmen, quatre)

Avui, per circumstàncies d'allò que anomenem vida, una mica més apagada que no pas desatada he arribat a la Beckett, amb expectatives, però amb ganes també de deixar fluir una mica la ment. Memo és memòria i és precisament una reconstrucció dels passos que fa la nostra sanvitxera (digueu-ne cervell) a l'hora de processar records. Coreografies apreses, tactes i sons que ens transporten, imatges que exploten rere flaixos d'aniversari. Mari Carmen s'integra en cada postura que veiem des de l'altre costat de la vida, la del passiu espectador, que dibuixa presències, recorre experiències, es figura un camí. Com ho han fet, ens ho recorden, els mateixos actors, muntant aquella escena que no surt o aquella altra que recorda també les vacances a una ria gallega (?) de la qual ara ja no recordo el nom. Loops, obsessions, evocacions, memòria que s'escola entre cintes de casset i globus que intenten sobreviure al temps i la gravetat. Això i un sofà que va perdent vent: una imatge final que és bellesa.

(esta va por ti abuelo...)