Mesura excepcional per a El Misantrop de Lavaudant

La porta s'obre i la música electrònica ens martelleja les orelles. En surten dos homes (Alceste, Boixaderes, i Philinte, Bosch) que sembla que vinguin del futur pel minimalisme dels seus tratjos, però no, són els clàssics que vénen per recordar-nos que El Misantrop és aquí, ben actual. El Nacional es vesteix de cantons esmolats i pentinats mil·limitrats fins l'últim ble. Les paraules transcorren també amb la mateix precisió i el diàleg amb el càlcul perfecte, que només Molière pot haver escrit, fa avançar una acció ben trabada. La hipocresia, les bones maneres, la civilitat, l'ensabonament com a modus vivendi. També el cinisme, l'aïllament, el despotisme, la cara fosca, s'hi barregen i quina de les dues opcions és més certa? Quina s'acosta més a la virtut? Philinte sembla que en tingui la clau, les seves paraules destil·len saviesa, però l'obstinació d'Alceste, acompanyada de la vehemència dels seus arguments, ens tempten de decantar la balança a favor seu. Dilemes de la vida i del comportament humà, que potser no ens deixen amb una direcció marcada, però sí amb una porta de reflexió oberta. Els elogis sobren en aquest repartiment i seguint la tendència d'evitar floritures, només direm que són espectaculars (Novell, Boixaderes, Bosch, Marco, Soler, Ycobalzeta), també per al director, Georges Lavaudant, que fa una feina excepcional, de mesura calculada, sense pretendre més que el text, que ja és prou, però aportant tot allò que la posada en escena pot i ha d'emocionar, ni més ni menys. Quanta mesura ben treballada i quants misantrops i quantes Célimènes!

Gare de l'Est a la Cité de l'Immigration

Fa dues setmanes aquest museu de París sobre les onades de immigració que han nodrit França enriquint-la era ocupat per onades de ciutadans francesos de facto, però no de iure, és a dir, sense papers. Ja sabeu quina política d'immigració està aplicant França, tampoc no és el meu objectiu recordar-ho aquí. Sigui com sigui, l'obra que vaig anar a veure allà hi tenia molt a veure i era una mostra de com d'equivocat n'està el govern (o els governs, perquè la Unió Europea no se n'escapa).

Sigui com sigui Sophi Akrich va fer un muntatge ben estructurat i original. Una gran sala era una estació, la gare de l'Est, on diferents cultures sobretot de l'est d'Europa es trobaven i explicaven com veien França, l'Europa de l'Oest. Poesia de Milosz, Zagajewski, Brankica Radiz o Paul Claudel ens acaronaven les orelles en una de les portes. El viatge continuava entre el monòleg d'una professora que va haver de fugir de Polònia durant la persecució de la intelligentsia jueva durant el comunisme, unes paraules llegides de Perec sobre l'existència erràtica del poble jueu ens emociona.

Després vaig passejar aquí i allà entre històries de romaneses (europees) que tenen existències tan quotidianes com un francès qualsevol, tot i la mirada incrèdula del francès de pro i també de exiugoslaus emigrats. Les peces es tancaven amb un fragment d'Els Emigrats de Mrozek i una bona festa amb tots els participants, entre ells alguns alumnes d'institut d'orígens diferents, cantant cançons populars romanís. El tot: un espectacle ple de sensibilitat i senzill, però amb punts essencials sobre què és la convivència i què ha de ser Europa, a vegades sembla que ho perdem de vista.