Numax-Fagor-Plus reloaded

Uns mesos enrere escrivia això i ara veiem una segona part del work in progress en un altre festival més o menys de teatre: el Grec, al qual vaig poc perquè fa uns anys vaig arribar a la conclusió que s'arriba on es pot i on es vol i això va en dues direccions. Ho dic per l'oferta, però també pel que em demanen que em cregui o que compri. Sigui com sigui, la companyia FFF de Roger Bernat proposava resubvencionar les entrades per posar ells el preu que trobaven convenient concretament per a aquest espectacle: 5 €

Aquesta reflexió ja interpel·la l'espectador en el sentit de: "¿et menges tot el que et posen al davant?"; "qui decideix els preus de les entrades, tenint en compte un paquet d'espectacles, ¿ho fa sabent que 
fa un capmàs que no afavoreix a una part de la població?", i per últim: "¿hi ha alguna manera de fer una gestió cultural amb seny i pensant en el comú?". Crec que totes les respostes es troben, d'alguna manera o altre a l'espectacle i algunes només reflexionant-hi un xic.

Així que posant-nos al lloc de l'altre, del que viu i pateix l'assemblea de treballadors, reunits per trobar-nos i aguantar numantinament unes condicions laborals que ens han deixat amb el cul a l'aire, però que amb aquesta èpica del blanc i negre podem explicar gràcies a Joaquim Jordà ens enfrontem amb un joc de miralls a una altra assemblea, més propera, més agra: la cooperativa de Fagor, recentment tancada, a Mondragón. És la imatge dels temps que corren versus la imatge dels temps que corrien. És el blanc i negre contra el color digital d'última generació. És la lluita contra el capital amb esperança per construir un país millor versus la merda de país construït tot i les ganes, tot i el "cooperativisme", tot i les bones intencions. És allò de "ens tenen agafats pels collons" i també lo altre de "l'enemic som nosaltres mateixos". L'única sortida, matar-se a treballar —agafant una frase de Numax— per poder competir amb les multinacionals, per poder aguantar la hipoteca, per poder anar de vacances un meset a l'any. Sensació de fracàs, d'acorralament i de pèrdua de passat, present i futur. Ens ha robat el temps i ara, de mica en mica, també ens roben l'espai.

Ballant un altre cop l'adiós muchachos penso que si diem adéu a les antigues formes de mobilització i de lluita, n'haurem d'inventar d'altres i si ja no tenim temps, potser, com diu López Petit, és moment de trobar-nos en la interioritat comú, aquesta comunió silenciosa que aquí trobem com a espectador anònim que repeteix frases i que sap que, tot i la repetició del mantra, alguna cosa ha de fer perquè reconeix que som molts a qui ens bull la sang i ens tremolen els dits.

Numax: una re-presentació qualsevol?

"Somos la asamblea de trabajadores de Numax (...) Hemos vivido muchas cosas: una huelga de cerca de tres meses de duración, justo en el momento en que de todas partes se predicaba la paz social para que el capitalismo español pudiera superar sin quebrantos ni ruptura el trauma del paso del franquismo a la democracia burguesa; una ocupación de tres meses en defensa del puesto de trabajo contra el expediente de crisis y la suspensión de pagos con que nos amenazaban los propietarios de la empresa, y, a partir de aquel momento, un largo proceso en que hemos pasado del control a la gestión de la fábrica y hemos demostrado a todos, comenzando con nosotros mismos, que el trabajador es algo más, mucho más que un robot encadenado a la máquina."

Així comença Numax presenta, la pel·lícula de Joaquim Jordà rodada amb els recursos dels treballadors després de dos anys de lluita (1979), així comença Re-presentació: Numax, la nova creació de Roger Bernat (2013). Nosaltres, espectadors, també som assemblea. Numax reviu entre cares de sopresa, d'incomoditat, d'heroi per un dia, de silencis eterns. Qui agafa el timó? Només has de llegir la pantalla, el guió ja està escrit, què més vols? El grau de decisió és llegir o no llegir. I costa. El foc que et crema per dins en la inacció, la ruborització posterior a l'acte, el descans després de la batalla, la satisfacció per ser part, per ser assemblea.

Presentació que es fa acció en l'acte de ser, espectacle que es construeix i que finalment representa, és a dir, és, però també representa alguna cosa: fem veure que. La unió que es requereix amb el missatge hi acaba sent, l'espasa que l'espectacle et col·loca a sobre també. Com a espectador entres en el joc proposat perquè t'interessa, perquè hi vols entrar, potser per comoditat, potser perquè quedar-te'n fora, no dir res, encara seria més incòmode, penses. I tanmateix es tracta de llegir, només llegir, no és fer, et dius, o sí estàs fent alguna cosa? Ets a la frontera de l'acció i la reflexió i del ser i el representar, penses, m'han posat a la frontera i m'hi he quedat esperant, llegint. Qui agafa el timó?, crides: Qui agafa el timo!? Espectador de verd, sí tu, el que estàs llegint amb jersei verd, aixeca les mans de la taula/ratolí, i escriu un comentari aquí a baix. Pots agafar una frase de Numax presenta i copiar-la. Acostumats a l'englotiment d'informació, poc avesats a l'acció. Anihilats pel consum, per un estat del benestar que ens han venut, que ens hem cregut, què ens cal per tornar a ser un, assemblea, lluita? 

S'hauria de preguntar a l'altra gent que hi era ahir, què en van veure, viure, de l'espectacle, i d'aquí potser en podríem treure una radiografia del país, present i passat. Memòria que es recupera i que es fa necessària: "una película que toda la clase trabajadora tendría que verla". Crisi i autogestió, consciència i acció, mori la jerarquia i visqui el treballador. Acabem ballant Adiós muchachos, sortim de la frontera per un moment, encara que il·lús aquell que es pensi que al film no ballen i que ho fan menys espontanis que nosaltres, no, això també és una re-presentació. Em quedo amb ganes de veure el muntatge que anirà augmentant amb imatges, amb vídeos. Per tant, caldrà tornar a veure Numax, la pel·lícula, Numax, la re-presentació. També caldrà prendre-hi partit, per no oblidar què és la classe obrera, per superar pors de lluita, per construir consciència de classe.

Aquesta entrada ha estat publicada també a Apunts de Temporada, el bloc del festival Temporada Alta.

Roger Bernat compta amb nosaltres

Experiència única del neo experiment de la temporada que ja s'acaba. Si em dius Roger Bernat jo paro l'orella i escolto. Sé que després hauré de fer, hauré de triar. Teatre d'espectador actiu. Som dins un teatre, som dins un parlament i votem i decidim, escollim la societat en què volem viure. Però és teatre, ficció. El teatre pressuposa un pacte tàcit, la democràcia també. No traspassaràs la línia vermella, la quarta paret, a no ser que l'artista et doni permís. Pendent de votació, pendents de fer un món més just a cop de referèndum i construint una democràcia mida que és una mentida. La veritat il·luminada per l'artista, oh sí l'artista!, aquell que veu més enllà perquè ha estat dotat d'una sensibilitat i d'unes aptituds no habituals en la majoria. I així, com qui no vol la cosa ens fa reflexionar sobre aquesta merda de democràcia en què vivim i aquesta merda de referèndums que volem. Perquè senyors, senyores, nens i nenes que escolteu Sisa a la matinada (beatus ille), tot és una gran mentida i jo l'artista puc manipular-vos. Veieu fins a quin punt hem arribat sense adonar-vos-en, cabretes dòcils? Ho veieu com cal anar al teatre per entendre moltes coses?