31 de març de 2010

Polipoesia a l'Antic Teatre

Foscor i una guitarra tipus Elvis comença a fer sonar melodies flonges amb suaus vaivens. Som a l'Antic Teatre i anem a veure un espectacle de polipoesia d'Albert Balasch i Hans Laguna. Albert llegeix des del seu iphone, novetat de poetes postmoderns que em sorprèn, una mica com si fos un tresor, el tapa, s'hi fica a dins. A vegades el deixa anar per passar-se la mà pel cap i les entrades, marcant l'espai per on han passat totes aquestes cabòries, intentant alliberar un xic més els ocells que criden.

Hans, mentrestant, acompanya aliè, però en els ritmes suaus una porta s'obre, un camí. Poesia i música d'un cd ja publicat però ara amb posada en escena nova que la tornarem a veure al Barcelona Poesia del 13 al 19 de maig a Barcelona.

18 de març de 2010

H.i.M. està de moda

Hi ha un estil inconfusible de Txema Stamfford, l'escriptor de totes les obres d'El Nacional no ens vol, que és l'humor. Fer riure sense fer el ridícul, aquesta cosa que costa tant i que en Txema amb en D. Capo, aquest cop, posen en safata amb l'obra que ara es representa a la Nau Ivanow: H.i.M.

Shakespeare està de moda, més que res és un clàssic i no passa mai de moda, siguem justos. Hamlet, Iago i Macbeth són personatges de Shakespeare que a més de la seva tragèdia personal, han de conviure també amb la de ser arxiinterpretats i arxiadaptats. Farts del cercle en què l'escriptor els ha ficat, volen començar una vida nova més lleugera, que no vol dir menys trascendental. I és que per molt que es vulgui canviar, la pell continua sent la mateixa i el que remena les cireres també. Així que entre aquest absurd de voler i no poder, tan profund, hi trobem la rialla alliberadora. Possible tot sigui dit, al magnífic saber fer i saber portar dels actors (Albert Prat, Sergi Vallès i Xavier Ruano) que te'ls sents teus, com si els tinguessis al menjador de casa.

Per tots els intel·lectuals que em llegiu i que us fa vegonya dir que aneu a veure una comèdia, també hi podeu anar per buscar intertextualitats shakespearianes. Perquè a vegades la metatreatalitat, sí que val la pena.

11 de març de 2010

Personatges de quin autor?

Entusiasmada per la crítica llegida desbiaix vaig a veure una peça que ve de los madriles: La función por hacer, a La Villarroel. No ho sé si em crec això de la crítica i els premis que ha rebut, vull dir que no sé si sol passar que hi crec. La qüestió és que aquest cop m'havia fet il·lusions de veure alguna cosa d'aquelles que dius, veus a Madrid fan bon teatre. I m'ha passat sovint, també quan hi vivia hi anava. Però avui, m'he trobat amb tres coses que passen a vegades, amb el de Madrid (però suposo que també amb el d'aquí) i que em treuen de polleguera:

  • actors suposadament coneguts que jo no conec i que sobreactuen (?), cosa que fa que em pregunti, els havia de conèixer?
  • peça adaptada de la qual no he llegit l'original, ni vist: error perquè no pots valorar amb coneixement de causa i això em fa més dèbil a l'hora de donar el meu veredicte
  • metateatre sense que acabi de trobar-li la raó de ser
Diguem que en si, són tres elements prou bons (actors+Pirandello+metateatre), però que en conjunt no acaben de funcionar si es fan sense pensar en el tot. Rescato per anar-me'n a dormir feliç que els personatges encara que empresonats en històries immortals viuen més que els actors, tan obsessionats en el com que no arriben mai al què.

4 de març de 2010

Ulisses i les seves obsessions

Ahir, tardet, entrava a la Beckett per veure El Berenar d'Ulisses un text d'Eduard Nolla, sota la direcció de Magda Puyo. Tenia curiositat per la proposta, ja que només de sentir a parlar d'Ulisses i de qualsevol reinterepretació del seu mite m'apassiona.

Diu el dramaturg a l'entrevista del programa de mà que ha volgut mostrar les obsessions que caracteritzen l'anomenada síndrome d'Ulisses. Així, l'obra s'enceta amb els moviments sinuosos i el monòleg penetrant de la processonària-Carvajal-Fill petit. L'obra es desenvolupa en 5 punts i Carvajal és el nexe que narra, que recorda i que va de pi en pi, perseguit i perseguint la mort. Perquè la mort és el motiu que ens persegueix a tota l'obra. Ella i les obsessions del Fill gran, Pepo Blasco, l'emigrat que ho transforma tot en números que sumen, resten, multipliquen.

La idea del text la trobo interessant, treballada; els diàlegs, ja no tant, se'm van fer repetitius. L'escenografia i posada en escena ben pensada, amb la roba penjada que s'agafa i es deixa, amb sabates que piquen i fan alguna cosa més que so... Molt de moviment a escena, crits, simultaneïtat temporal molt ben jugada i, així i tot, alguna cosa que em fa dir que em vaig avorrir ahir a la Beckett. Un Fill petit-narrador massa present tot i la seva inoperància, un Fill gran enèrgic i una Mare molt real desaprofitats, que quan entren en joc, ja no te'ls pots escoltar.

Tot plegat, massa material bo per una peça que prometia, però que al final et fa entrar en un loop obsessiu tant o més feixuc que el dels personatges.