21 d’octubre de 2011

L'any que ve serà millor, mentrestant intenteu arreglar el 2011

Entre converses de crisi permanent i profecies de canvi de paradigme entro a veure L'any que ve serà millor, el text que han escrit a quatre mans Marta Buchaca, Mercè Sarrias, Carol López i Victòria Szpunberg. La directora, Mercè Vila Godoy, no ho deu haver tingut fàcil per fer que quatre dramaturgues i quatre actrius construeixin una peça quadrada. Sigui com sigui, comencem predisposats i acabem entregats. Des del càsting de la vida al qual estem sotmesos contínuament en aquesta societat d'individuals i mercaderies humanes, fins al canvi de generació, al canvi de costums dels 20 als 30, dels 30 als 40 (de la cervesa al vi, del vi al whisky de malta, pel meu gust aquí faltava l'etapa anís del mono). Els temes recurrents de la solteria i la solitud i d'alguns tòpics Sex in the city portats a un ambient més de casa, és a dir més basto, més gestual, menys finolis, fan que et sentis part dels diàlegs, perquè tu mateixa els has tingut un moment o altre. Finalment tres detalls. Un, es veu que ara la carrera de desprestigi ja no és filologia (recordo un anunci que feien servir el títol de filòleg per embolicar carn), ara és humanitats. Dos, han fet servir el sofà de Boulevard i em sembla fantàstic perquè amb poca cosa tenen una escenografia que dóna el pego. Tres, compte amb la paròdia cubana i a partir d'allà en qualsevol moment que la Florejachs obri la boca, perill de fuga de fluïds. M'agradaria tenir uns comentaris masculins sobre l'obra aquí sota, on hi diu comentaris, esteu avisats.   

9 d’octubre de 2011

Èpica russa per la vena

El 2005 Lupa presentava a Barcelona l'adaptació de vuit hores d'Els germans Karamàzov de Dostoievski. Un polonès fent una obra d'un rus en vuit hores. Aquest cop era el torn d'una obra, La costa de la utopia, en nou hores, escrita en anglès per un txec, Stoppard, intepretada per russos, Teatre Rus Acadèmic de la Joventut de Moscou. És a dir, entre eslaus es mou aquest teatre que és temps, sacrifici, constància. La recompensa per l'espectador: la mateixa constància amb el plaer de veure i sentir les paraules d'un poble que lluita per desfer-se de la servitud i renèixer com la gran potència cultural que és.

Viatge, la primera part, transcorre a Pryamukhino, a la casa de la família Bakunin, una casa amb moltes ànimes, més de cinc-centes, si no recordo malament, xifra que fa referència a l'extensió i a la gent que hi treballa (suposo) i que, més tard, el crític literari Belinski inronitzarà dient: "Amb tantes ànimes deus tenir assegurada la salvació". Jardí-casa-família-fill rebel-germanes: són ingredients propis de qualsevol dels drames de Txèhov. L'argument ens recorda molt l'Hort dels cirerers i fins i tot té alguna cosa de Platonov, amors impossibles, riqueses que s'esfumen, dones amb idees, si bé en aquest muntatge, intuïm que prevaldrà més la interpretació pàmfila de la feminitat, com s'acabarà confirmant a la segona part. Sigui com sigui, és cert que des del principi l'obra se centra en el món de les idees, i en els diàlegs filosòfics de Bakunin i els seus amics (Belinski, Stankevitx, Turgénev) portats a l'absurd per l'apoximació pràctica de les seves germanes. Unitat de l'esperit en la natura, real i imaginari, dialèctica filosòfica d'aprenentatge, mentre Belinski, pobre, decrèpit, valora per sobre de tot la literatura de Rússia, com allò que conforme el país, com allò que fa que sigui. És el principi del viatge entre càntics d'obrers russos entre natura opulent i confortable del gegant tsarista.

La segona part és el Naufragi de la civilització russa fora de Rússia. És la cerca i la redempció de l'oblit de la pàtria que es deixa enrere, per construir-ne una de nova, amb els amics i les idees que recullen al llarg d'Europa on viuen Herzen i la seva família. Mentre Europa es sacceseja amb les revolucions romàntiques i especialment a França, on la família viu, s'aboleix definitivament la monarquia, que havia tornat després de la guillotinada del període revolucionari de 1780-1800. La burgesia proclama la II República i els russos ho celebren, s'hi senten a prop, perquè en el fons no deixen de ser també burgesos que van a fer banys termals a Europa. Marx apareix, perdut, deixat de la mà de Déu, un boig que vol que el proletarietat s'erigeixi com a governant absolut d'Europa, riotes al Manifest Comunista, ai! "un fanstama que recorre Europa que es diu comunisme". Paral·lelament el joc d'hipocresies en l'amor, propi de tota novel·la romàntica de l'època es viu a casa els Herzen, amb el figaflor George Herwegh i la sol·lícita Emma Herwegh. Maestria d'Stoppard en aquesta doble línia en la història de les dues famílies que en muntatge es queda descafeïnat, com si les punyalades que es foten entre elles fossin de gelatina.

Finalment, Salvament, després de les desgràcies de la família de Herzen es refugia a Suïssa, es parla italià, alemany. Els seus fills reben l'educació alemanya d'una severa, magistralment interpretada, emigrada alemanofrancesa. Els grans noms van morint, la mort recorre les tres parts, però en l'última ho tenyeix tot de gris. Les discussions filosòfiques entre Bakunin i Herzen deixen de tenir un sentit filosòfic i me les miro com la repetició de dos intel·lectuals que fent honor a la paraula russa d'intelligentsia han anat teixint un discurs pel futur d'un país que aboleix la servitud amb els seus articles, però que arribarà molt més lluny tot i que ells ja no veuran i que en part, a Herzen hi ha alguna cosa que l'espanta. Des de Proudhon a Fourier, des de Hegel a Schiller, ara sembla que només quedi la paraula. Els fills no només no viuran en l'opulència, sinó que també hauran perdut la mare i els orígens d'una Rússia que volia ser França. Ara, els queden aquestes paraules a l'altra riba, les d'una utopia que els ha fet somiar, la literatura d'un país que de tant gran no sap veure's, la grandesa d'un país que lluita per ser tot i la decadència.