Imperatiu de realitat: Fote't un tret al cap

L'Institut del Teatre fa 100 anys, 100 anys que Adrià Gual va posar la pedra de la nostra tradició teatral feta professió, l'edifici bull, energia pura. Ens fiquem per dins dels budells de l'IT per anar-hi a veure l'última obra de Carles Mallol: Fote't un tret al cap, de moment només lectura dramatitzada. Metaliteratura en un escenari metateatral: que sigui una lectura ho fa més complicat, però el text, despullat de gest, també pren un nou llenguatge més literari, la complicitat de l'espectador de teatre acaba de tancar el cercle. En l'impàs un imperatiu que construeix el text i l'acció, cal fotre't un tret al cap i acabar, deixar que el text guïi la teva vida, deixar de pensar quina és l'opció, si sóc actor tan se val que ho sigui també en la vida que decideixo viure, si he de deixar de pensar, tan se val que qualsevol escriptor ho faci per mi; si m'he de matar treballant per designi d'altri, tan se val que acabi matant qui se'm posa al mig. A més ens precitpitem per al penyasegat i dos actors són un i un d'ells escriu la vida de l'altre i l'altre se l'està escrivint a sí mateix. Ni el que estudia ni la que no llegeix se'n salven, perquè tots en són un producte: es tanca el cercle, així de rodó = 0.

Instints primaris

Benvinguda Rosa! Tot són bones intencions, cal crear un bon clima de treball, cal fer que l'escola-institut sigui la institució més desitjada per tots els pares (i mares). Són els Primaris de Carles Mallol al Tantarantana.

Comencem amb un petit repàs de sintaxi, molt ben aconseguit, molt real (us ho dic com a profe que he estat de sintaxi...). El relat, però, fa un gir cap a la persona i descobrim el final: tots morts. Així, el "benvinguda Rosa" tan pedagògic i els microrelats dels 5 personatges tenen un termini fatal, una mort que des de bon principi se'ns presenta inexorable.

El ritme trepidant i enmig les presentacions: petites fugues cap a un record al qual t'agafes per evitar l'inevitable. M'encanta aquest trasllat a l'escena de l'assetjament real de les aules, sobretot perquè Mallol el porta fins a un absurd gore d'humor negre que no sé si fa gaire gràcia quan hi penses fredament. I també m'encanta la interpretació de la Marta Corral, és autèntica, és corprenadora, et convenç que aquella és la millor escola on pots portar els teus fills (i filles).

Finalment, cal que faci referència a la construcció del fil argumental, que Carles Mallol habitualment sap fer tan bé, i que aquí, ai las, es fa un pèl repetitiu en algun moment.

Mallol al T6

Aquesta entrada d'avui no us servirà gaire, ja que l'obra en sí ja no la fan... Tot i això com que el cicle T6 dura tot l'any suposo que en Carles anirà presentant més cosetes aquest any al TNC.

M'agrada veure què es cou, tot i que el que tria el TNC sol ser de dramaturgs que ja tenen nom, no ens enganyem. M'agrada dir que en Carles l'he seguit des de fa molt de temps i que s'ho ha treballat molt. El considero un jove amb molt de talent, però que hi ha arribat amb dedicació, també cal dir-ho. M de Mortal té l'estructura tan ben treballada pròpia d'ell, no he vist cap obra feta així amb un cop de ploma i adéu, cada escena està molt ben pensada i trabada amb la següent o la de més enllà, perquè juga també molt amb salts endavant, enrere... i torna a començar.

L'altra aspecte que té és l'humor, moltes vegades cínic i que aquí es fa més explícit, fins a arribar a nivells de maestria. Gràcies, també cal dir-ho a la Mercè Illa, bona actriu, sí senyora, totalment espontània, com a mi m'agraden.

Millorable, sí, en algunes cosetes, potser no tan colpidora com m'esperava venint de l'autor que ve, però tot i això no puc pas dir que no sigui una bona feina.