2 de desembre de 2011

La tempestat, un Shakespeare rus

Quan un demiürg s'enfronta a l'última obra, disposa tots els elements per passar comptes. Pròsper invoca La tempestat i fa venir a l'illa paradisiaca els causants del seu exili. Un germà traïdor, un duc destronat, un fill perdut, una filla assilvestrada. De fons la remor del mar i la creença d'una utopia feta realitat, la màgia al servei d'aquell qui ha de recuperar l'honra, la bellesa del costat del seu bé més preuat. Així, entre ones, músiques i la cantarella del rus, anem entrant a les terres pantanoses d'aquesta illa. No hi falten les al·lusions a la la pàtria ideal comuna, on el tsar destronat ha fet la seva llei, amb camperols esclaus amants de llibertat, on l'ànima del poeta que l'ajuda en la creació està lligada a un destí. Fins i tot la paradoxa de la construcció d'un món de somni amb deeses de la fertilitat beneint un casament al que s'hi ha arribat després d'haver fet penitència, fins i tot aquest somni desapareix, es fon, i doncs què us pensàveu que tanta felicitat era real? Encara no m'he alliberat, diu Pròsper, encara Ariel l'ha d'assistir al final de la travesia. N'hi haurà que es perdran per les riqueses, els luxes d'una societat de consum, l'altre somni buit que Rússia s'ha cregut. Finalment, com a bon Shakespeare esperem la tragèdia, hi ha d'haver la mort rondant... La vellesa sàvia com és, però, recupera el que és seu i només vol ara sentir l'aplaudiment i anar a dormir tranquil·la a casa, sense màgia, sense trampes, sense somnis, només el vent i la barca.

1 de desembre de 2011

Esperant un sentir

Entre llençols blancs d'immaculada rutina i gelosies per on passen rajos de llum escassos hi ha dues dones Cornèlia (Marta Marco) i Rosa (Clara Segura) a l'Espera, al Teatre Lliure. També hi ha una tercera en discòrdia, vella, lletja, amargada, arrugada, seca, crec que no hi ha pitjos insults que tots aquests que es diuen a l'esguardadora de la tradició, la dida (Isabel Rocatti), que dins el seu paper es manté tallant la línia que separa la moralitat de la convenció, corrent i descorrent cortines, tapant secrets i buscant entranyes. Tot i això, el nucli és entre elles dues, les dues ultratjades amb l'espera dins seu amb un ser i no voler ser-hi, amb un sentir que arriba massa tard. I mentre una broda, l'altra només cus, vés, perquè sinó la faldilla se li esfilagarsa, i mentre una s'avorreix l'altra no para quieta; una comtesseta, l'altra serventa. Però totes dues havent-se deixat endur pel plaer, el pur plaer, aquella escalfor aquí sota, i aquells ulls que se't fiquen a dins que no els pots dir que no, la mà dins la qual em perdo, la mel que tantes vegades vaig tenir a la boca i tots els plecs que coneixia molt millor que jo. Una de les millors descripcions de l'encís, la pèrdua, el desequilibri que s'obre com una magnòlia, d'un petit pom rugós a una flor de milers de pètals.

27 de novembre de 2011

Vázquez Montalbán ensenya la samarreta

Bangkok amb el colors tristos dels ocells de l'alba acomiadava un poeta, un cronista, un escriptor del barri del Raval, criat entre calendaris de colors impossibles. A La Seca li feien un homenatge, fins avui, en forma de cabaret literari, amb cançons seves, la lírica, deia, l'origen de tota literatura. Un romàntic a qui li agradava menjar bé diria jo (no sé fins a quin punt és redundant). Deia que Carvalho li havia donat diners, però alguna cosa més també, suposo, alegries, perquè amb tanta melanconia no es pot viure i sobretot no es pot pensar en un futur sense caure en l'eterna repetició de ¡en aquellos tiempos!. El cuplé de la ciutat que de nits és vermella, travessa la clandistintat i la insípida transició democràtica de canvi de jaqueta. També l'eròtica, que no del poder, sinó de l'eufemisme en la cançó. Es veu que observava molt el carrer des del balcó on a sota hi havia aquell gallegu de convenciones y bautizos en què ens solíem reunir els irreductibles centralerus. Potser sí que no es va fer més guapo, més alt i ja posats amb més pèl, però es va anar fent escriptor d'una manera abismal. Qui s'hi vulgui ficar una obra extensa l'espera (jo ja m'hi he posat pels articles de Triunfo de finals dels 70, impressionant), les cançons de Groucho me enseño su camiseta un bon transport entre els somnis d'un canalla cultivat i la realitat social dels suburbis.

24 de novembre de 2011

Crimp fa una ciutat

La Sílvia Bel me la crec des del minut 0, a la Claire també. Que no ho veieu? Explica la seva trobada amb aquest home misteriós, un escriptor (!), i l'altre és tan beneit que ni se l'escolta. L'altre és en Cristopher (Joan Carreras, em passo més de cinc minuts sense escoltar què dius, només mirant-te les cames, perquè les col·loques així? Això que tant m'havia molestat ara ho trobava a faltar, però també el to de veu jove i profund, sobretot. Ja et tinc entre els mites), torno al personatge perquè es fa pesat, es vol fer rodó i la pobra Claire que explica i l'altre que no escolta. Les escenes es tallen abruptament i els nens juguen després al jardí fent soroll amb en Cristopher, és una imatge de felicitat, no és cert? Una infermera, curiosament una infermera, apareix i la ciutat es transforma en Orà envoltada de peste i de nens que s'aferren a la vida. Les bates i les còfies blanques es repeteixen com a clips de muntatges dels vuitanta, hi ha sang a la carnisseria entre Cristopher, Janette i Sam --què més hi pot haver sinó?--. L'apocalipsis i la felicitat es passegen pel mateix jardí. Després algunes notes de piano espatllades, algun viatge i finalment: literatura.

18 de novembre de 2011

Qui tingui por de Virgina Woolf que no vagi al Romea

Woolf extrema es despulla per les paraules d'Albee en els personatges dalts i baixos d'aquest drama de mitjans del XX: Qui té por de Virgina Wolf? Veronese dirigeix un altre cop un xoc de personalitats i d'emocions del món de la parella (per què és tan difícil?) i sap arribar a tocar la fibra. Georges i Marta juguen a fer veure que són parella, feliç extravagantment, en un ambient universitari, en la maduresa d'unes carreres acadèmiques mediocres que han de vestir d'intriga --com bé diu Georges "els professors universitaris els enterren al jardí, són un bon fertilitzant"--. Amb l'ironia negra, molt negra, es va desenvolupant l'acció entre les quatre parets d'una casa que se'ns fa asfixiant, entre una quotidianitat disfrassada amb jocs per treure's el fracàs de sobre i poder penjar-li el mort a un altre i ¿tu què ets?, ¿semental o noi dels encàrrecs? Ah! noi dels encàrrecs, fracassat, looser, get out of my way! La favassa de la Honey vomita, no sap fer gaire res més, a part d'avortar contínuament els fills que en aquest cas, el semental, li fa. I no és trist això? És tot plegat un drama, inventar-se una vida per perdonar-te el present que t'ha tocat i que no t'agrada. Quan cau el teló surten les pors i Virgína Woolf somriu malèficament.

21 d’octubre de 2011

L'any que ve serà millor, mentrestant intenteu arreglar el 2011

Entre converses de crisi permanent i profecies de canvi de paradigme entro a veure L'any que ve serà millor, el text que han escrit a quatre mans Marta Buchaca, Mercè Sarrias, Carol López i Victòria Szpunberg. La directora, Mercè Vila Godoy, no ho deu haver tingut fàcil per fer que quatre dramaturgues i quatre actrius construeixin una peça quadrada. Sigui com sigui, comencem predisposats i acabem entregats. Des del càsting de la vida al qual estem sotmesos contínuament en aquesta societat d'individuals i mercaderies humanes, fins al canvi de generació, al canvi de costums dels 20 als 30, dels 30 als 40 (de la cervesa al vi, del vi al whisky de malta, pel meu gust aquí faltava l'etapa anís del mono). Els temes recurrents de la solteria i la solitud i d'alguns tòpics Sex in the city portats a un ambient més de casa, és a dir més basto, més gestual, menys finolis, fan que et sentis part dels diàlegs, perquè tu mateixa els has tingut un moment o altre. Finalment tres detalls. Un, es veu que ara la carrera de desprestigi ja no és filologia (recordo un anunci que feien servir el títol de filòleg per embolicar carn), ara és humanitats. Dos, han fet servir el sofà de Boulevard i em sembla fantàstic perquè amb poca cosa tenen una escenografia que dóna el pego. Tres, compte amb la paròdia cubana i a partir d'allà en qualsevol moment que la Florejachs obri la boca, perill de fuga de fluïds. M'agradaria tenir uns comentaris masculins sobre l'obra aquí sota, on hi diu comentaris, esteu avisats.   

9 d’octubre de 2011

Èpica russa per la vena

El 2005 Lupa presentava a Barcelona l'adaptació de vuit hores d'Els germans Karamàzov de Dostoievski. Un polonès fent una obra d'un rus en vuit hores. Aquest cop era el torn d'una obra, La costa de la utopia, en nou hores, escrita en anglès per un txec, Stoppard, intepretada per russos, Teatre Rus Acadèmic de la Joventut de Moscou. És a dir, entre eslaus es mou aquest teatre que és temps, sacrifici, constància. La recompensa per l'espectador: la mateixa constància amb el plaer de veure i sentir les paraules d'un poble que lluita per desfer-se de la servitud i renèixer com la gran potència cultural que és.

Viatge, la primera part, transcorre a Pryamukhino, a la casa de la família Bakunin, una casa amb moltes ànimes, més de cinc-centes, si no recordo malament, xifra que fa referència a l'extensió i a la gent que hi treballa (suposo) i que, més tard, el crític literari Belinski inronitzarà dient: "Amb tantes ànimes deus tenir assegurada la salvació". Jardí-casa-família-fill rebel-germanes: són ingredients propis de qualsevol dels drames de Txèhov. L'argument ens recorda molt l'Hort dels cirerers i fins i tot té alguna cosa de Platonov, amors impossibles, riqueses que s'esfumen, dones amb idees, si bé en aquest muntatge, intuïm que prevaldrà més la interpretació pàmfila de la feminitat, com s'acabarà confirmant a la segona part. Sigui com sigui, és cert que des del principi l'obra se centra en el món de les idees, i en els diàlegs filosòfics de Bakunin i els seus amics (Belinski, Stankevitx, Turgénev) portats a l'absurd per l'apoximació pràctica de les seves germanes. Unitat de l'esperit en la natura, real i imaginari, dialèctica filosòfica d'aprenentatge, mentre Belinski, pobre, decrèpit, valora per sobre de tot la literatura de Rússia, com allò que conforme el país, com allò que fa que sigui. És el principi del viatge entre càntics d'obrers russos entre natura opulent i confortable del gegant tsarista.

La segona part és el Naufragi de la civilització russa fora de Rússia. És la cerca i la redempció de l'oblit de la pàtria que es deixa enrere, per construir-ne una de nova, amb els amics i les idees que recullen al llarg d'Europa on viuen Herzen i la seva família. Mentre Europa es sacceseja amb les revolucions romàntiques i especialment a França, on la família viu, s'aboleix definitivament la monarquia, que havia tornat després de la guillotinada del període revolucionari de 1780-1800. La burgesia proclama la II República i els russos ho celebren, s'hi senten a prop, perquè en el fons no deixen de ser també burgesos que van a fer banys termals a Europa. Marx apareix, perdut, deixat de la mà de Déu, un boig que vol que el proletarietat s'erigeixi com a governant absolut d'Europa, riotes al Manifest Comunista, ai! "un fanstama que recorre Europa que es diu comunisme". Paral·lelament el joc d'hipocresies en l'amor, propi de tota novel·la romàntica de l'època es viu a casa els Herzen, amb el figaflor George Herwegh i la sol·lícita Emma Herwegh. Maestria d'Stoppard en aquesta doble línia en la història de les dues famílies que en muntatge es queda descafeïnat, com si les punyalades que es foten entre elles fossin de gelatina.

Finalment, Salvament, després de les desgràcies de la família de Herzen es refugia a Suïssa, es parla italià, alemany. Els seus fills reben l'educació alemanya d'una severa, magistralment interpretada, emigrada alemanofrancesa. Els grans noms van morint, la mort recorre les tres parts, però en l'última ho tenyeix tot de gris. Les discussions filosòfiques entre Bakunin i Herzen deixen de tenir un sentit filosòfic i me les miro com la repetició de dos intel·lectuals que fent honor a la paraula russa d'intelligentsia han anat teixint un discurs pel futur d'un país que aboleix la servitud amb els seus articles, però que arribarà molt més lluny tot i que ells ja no veuran i que en part, a Herzen hi ha alguna cosa que l'espanta. Des de Proudhon a Fourier, des de Hegel a Schiller, ara sembla que només quedi la paraula. Els fills no només no viuran en l'opulència, sinó que també hauran perdut la mare i els orígens d'una Rússia que volia ser França. Ara, els queden aquestes paraules a l'altra riba, les d'una utopia que els ha fet somiar, la literatura d'un país que de tant gran no sap veure's, la grandesa d'un país que lluita per ser tot i la decadència.


29 de setembre de 2011

Un àngel en guàrdia

Al Romea hi ha la Xirgu que volta per cada un dels seus miralls, les mans es veu que són allò que primer veuen els ulls de l'espectador. Amb quatre xavos ho fem tot i vivim el teatre, fins i tot més enllà de les cendres. Si l'espectacle de Llum de guàrdia surt endavant és perquè el seu àngel hi reposa. L'invoquen des del principi, Manrique ho sap bé i dirigeix brillant. Després la contemporaneïtat, la interpretació professional de la celebritat i la decadència còmica de la vida mateixa acaben de muntar el tot. Sobretot és la companyia que aguanta, durant l'espectacle, dins i fora de la història. Perquè per molt que plogui i no faci un bon dia, per molt que ningú se'n recordi del tècnic, per molt mala llet que s'acumuli contra la gent (com està la gent, eh?); hi ha una ànima que els uneix a tots, potser la Xirgu, potser simplement el teatre. Així, tot i ser únics en la seva espècie, troben un present que és la seva raó de ser.

12 de setembre de 2011

Todos los grandes tienen problemas de piel

Sono Txalo, (c) Romeo Castellucci. Així comença Todos los grandes tienen problemas de piel a l'Antic Teatre i s'acaba amb un (c) REM + (c) Bob Dylan. El símbol de la c davant d'aquests cèlebres artistes és per avisar-nos que això ho ha tret d'algú, això jo ho he tret d'ell (c) Txalo i ell d'un documental de (c) Creative Commons. D'aquí Txalo ens va desfent la història de la seva vida, com hem vist en Sergi Faustino, Colectivo 96 º o el mateix Roger Bernat, i a partir d'una veritat anem construint l'espectacle únic i fictici per la seva qualitat d'efímer. El que s'hi explica és la vida de uno de los grandes, des d'aquí confessem l'admiració per aquest xilè tranquil, i el principi: un canvi de rumb professional, deu anys fent una cosa i canvi, deu anys fent-ne una altra i canvi. Txalo s'ho munta tot i ens explica una història amb peces que li han deixat, però que se les ha fet seves, perquè ei! és la seva vida, només faltaria. La filosofia del mashup portada a la vida mateixa i al teatre. Sigui com sigui, te n'adones de les cadenes que a vegades ens construïm, enlloc de dibuixar-nos un camí possible per molt esbojarrat que ens sembli. Els títols són un paper mullat que va bé per empaperar-te l'habitació, però no per fer-ne un vaixell. Quan s'acabi el periple, passant per l'amor, el viatge, la bogeria, el retrobament, la pau, aplaudirem, direm "mira, ha estat bé fer alguna cosa el diumenge" i ens n'anirem cap a casa amb una llosa: deu anys?, encara ens deu quedar molt per aprendre. 

10 de setembre de 2011

El bola d'or és a tocar

Tanqueu els ulls, penseu un desig, penseu-lo molt fort. Ja està? Ja el teniu? És aquest, segur? Doncs comencem el viatge. Entre finestretes de l'edat mitjana i espelmes recorrem camins desconeguts, acompanyats d'uns companys efímers i d'uns guies que ens obren portes. Fem parades, les justes per barrejar-nos amb el vent, la terra, l'aire, però sembla que abans de fer el camí cap a l'interior haurem de triar una aparença, un què que ens representi. Un cop haguem passat per l'obscuritat profunda i tinguem el nostre petit desig entre les mans, ja ens serà igual què fer-ne de tota peça supèrflua, voldrem aconseguir el nostre desig veritable i no deixar-lo escapar. L'aquí és ara, diuen Planeta 15 (propers al Teatro de los Sentidos de Vargas i cia), i ells ens el fan tocar, viure, sentir-lo més palpable que mai. Fins que el nostre petit desig convertit en bola d'or ens encenga i només ens podem preguntar: cal passar per la cova per veure que som molt a prop de tenir clar què volem? Cal tancar els ulls perquè l'evidència ens encegui? La resposta a Tàrrega fins demà. 

9 de juliol de 2011

Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu: heretgia i redempció

Buscant el rostre de Jesús, Castellucci es troba amb la realitat crua de l'amor i el lent camí cap a la mort en vida. Si aquest rostre del (potser) Quattrocento italià que presideix tot l'espectacle ens acapara la bondat de la tradició, quina actitud hem de tenir cap al fill que pacient recull les restes d'un pater familia que es va desintegrant minut a minut. Si el moment és grotesc, la contraposició d'una imatge beatífica i l'escena crua encara ho és més. I si déu tenia un fill, quin paper tenia el fill en tant que realitat tangible, quin sacrifici va fer Jesús per redimir al seu pare, per salvar-lo? És equiparable, aquest bon fill s'hi pot trobar? I per què té tot el mobiliari, el fill de l'escena, no Jesús, esclar, de color blanc? Per què ens entestem a vestir la realitat de l'idelisme del minimalisme, del color neutre, de la puresa que xoca amb el color de merda barrejada amb sang? Castellucci se'n riu indirectament del rostre del fill de Déu durant tota la primera part, a veure si ets capaç d'aguantar-ho això: la vida fa pudor de merda.

Per si no queda clar el primer missatge, el segon, més contundent, a cops de bomba de mà, contra el rostre del fill de déu, o dio! dirien els italians. Amb i bambini, sí, aquest element de puresa infinita i d'innocència no absenta de veritat. Nosaltres també som fills i juguem amb tu, Jesús, mira, fem sonar arandeles de granades i te les llancem a la cara. Tot plegat és més tangible que esperar el perdó de déu, és més clar que deixar-se martiritzar per la culpa del pecat etern.

Amb la cerca del qui, i on sóc jo respecte a déu, respecte al meu pare, la resposta és amor i alliberació: You are not my shepherd.

16 de juny de 2011

Alguns ossets bons tot i la Katastrophe

Katastrophe sense precedents en una faula ensucrada a la Beckett i amb l'ajuda d'Agrupación Señor Serrano. Això és el que veiem i anem repassant: la història d'una civilització abocada al desastre, des de l'idíl·lic paisatge dels boscos immaculats, a la barbàrie de la urbs. Quatre homes / ossets filmen i expliquen com una faula les edats de la humanitat, i en surten i es beuen unes cerveses a la seva salut, que bé que ho estem fent. Sí els enquadraments són perfectes, la química emulsiona, explosiona. La sincronització no deixa lloc per al dubte i si en algun moment apareix, si algú s'atraveix a ballar fora del to control·lat, aquest és aniquil·lat perquè la trama continuï impassible. L'ensucrada no es fa empalagosa, el ritme impera i el desbordament només arriba en forma de lava i d'algun parlament colpidor. La marxa cap a la destrucció sembla inexorable... tret que desfem el joc i trenquem els fils dels titelles.

7 de juny de 2011

Una història catalana, tremoleu covards

Casanovas ataca de nou, aquest cop al T6, al Nacional, ni més ni menys, i s'atraveix amb un títol com aquest: Una història catalana. Si amb el títol no en tinguéssim prou també hi ha la colla que surt a l'escenari: macarres de Somorrostro (què hi ha més català que això) i unes famílies d'allà dalt de la muntanya, el Pallarès. Els dos extrems de civilització catalana es toquen, conductes vils i interessos amagats. Uns des de la naturalesa perversa de la ciutat, els altres des de la innocència cegadora de l'aïllament. I en un escenari minimalista van construint deixalles d'un país dels anys 80 que ens remet a la trista realitat que avui també ens envolta i que et duu a pensar: si amb una dictadura i amb una transició mal feta no n'hem fet prou, què ens queda patir ara? Em quedo pensant que la qualitat dramàtica almenys puja en aquest país. Mentrestant, a la Sala Tallers se sentia tronar i només del calfred que et recorria ja en feies prou per saber que estaves davant d'una peça que fa història, d'uns personatges trabats i d'una proximitat, a la qual ens té ben acostumats en Casanovas, que feia i fa feredat.

5 de juny de 2011

Coses que dèiem avui: tres revelacions Manrique-LaButte

Tres petites històries d'un gran dramaturg, LaButte, portades a escena i lligades magistralment per Manrique. Coses que dèiem avui és un muntatge sobre la incomunicació i les complicacions de parella. Veient peces com aquestes, t'acabes demanant, realment hi ha alguna relació que vagi bé? Si dos exs es fan la punyeta al Japó, després d'haver recorregut més de 10.000 Km cadascú per oblidar-se, vol dir que alguna cosa del trencament no ha funcionat. De què ens serveixen les teràpies si les reaccions acaben sent imprevisibles, si voldrem repetir amb aquell qui més mal ens ha fet? Error garrafalis! Segon, et manipules la veu per no ferir, et fas sentir poc per no molestar i acabes sent un ocellet que amb sort sobreviu entre cotxes i asfalt. Compte!, cap dret t'és donat al país dels mediocres sense cervell, no t'atreveixis a posar intel·ligència a les teves paraules ni a raonar. Simplement acata. Meeec, s'encén el botó vermell altra vegada. Tercer, el ris de la senzillesa de la complicació: dues parelles en un restaurant, qui menys diu és qui més s'entén i qui més demostra qui menys s'estima. Aparences que desllueixen el vestit vermell i atacs a la desesperada, perquè d'amor ja no en queda ni un bri. Desengany entre cortines, cataclismes de d'amor.

16 de maig de 2011

Tots volem un home amb ulleres de pasta a la nostra vida

Volem un home que sàpiga francès, que de cada dos frases en digui una de mítica, que ens faci millorar amb les seves paraules enfalagadores, que escrigui poesia postmoderna, que ens agafi prou confiança per fer-nos una crítica constructiva, gens nociva, de les nostres actituds i que després abans de tornar a casa ens faci un petó a la galta i digui "Nena, avui ho has fet millor que ahir". Així embadalides amb tot aquest patronising, després el que pot ser és que la cosa es giri en contra, que li haguem donat massa protagonisme a aquest intel·lectual de petulància sonora i que amb tanta confiança es vulgui quedar a casa, fer-nos el sopar i no treure'ns-el de sobre de per vida. Les contradiccions de la vida fan, però, que mentre l'escolten hi ha qui se sent fort, segur i protegit al seu costat, per tant, alguna cosa haurà de tenir aquest home amb ulleres de pasta per caure tan bé. Jo us ho diré, talent del bo: un text clavadat, uns personatges treballats i un tracte amable per tot aquell que s'acosta a conèixer-lo, a la Sala FlyHard.

15 de maig de 2011

Creació dialèctica a M.A.D. (Mutual Assured Destruction)

Els principis de la guerra freda deien que només calia activar un botó perquè el món saltés pels aires, mentre el silenci de les bombes s'estenia, les taules d'escacs sostenien, paraven cops. Així, Bobby Fisher i Boris Spasski s'enfrontaven el 1972 per determinar amb l'estratègia de les peces quina de les dues potències tenia la potència intel·lectual per guanyar l'altre. Ho podem veure amb pèls i senyals a M.A.D. de Ferran Dordal i Àlex Serrano. Amb l'estratègia s'hi barreja, no només raons d'estat òbvies, també una manera d'entendre el món, un respecte a un savoir faire, un tempo de pam 'moc fitxa' pam 'ara ho faig jo' i un procés molt humà enmig d'una por extrema, inhumana, a la destrucció. Mentre la guerra no arriba, els principis deixen de tenir sentit i el 1989 tot s'esfuma, però els personatges queden. La seva imatge, però, es desfà entre mite, consum i vida. Pablo Rosales i Diego Anido ens ho expliquen en duel, amb tempo de partida d'escacs i entrem en el cervell de l'estratega amb el mateix anar i venir de mans que aturen el comptador, de guerres que desvien l'atenció, de destrucció allunyada i de mentides ben vestides. Els personatges surten a la palestra, al final, i amb la subtilesa de la partida mental es desfan en el vaivé de la vida, mentre sona al nostre cap un món ideal on dos països prou bojos com per haver fet un pacte tàcit de destrucció massiva són capaços ara de banagloriar-se i fer-ne un mite un dia i al següent oblidar-se'n.

Rodrigo García Experience

Feia temps que ho tenia pendent i ahir vaig tastar l'experiència de Rodrigo García amb Muerte y reencarnación de un cowboy. Dos homes es barallen o fan l'amor, depèn de com t'ho miris, amb dues guitarres elèctriques. Rerpercuteixen sonorament, fan tot el soroll possible i hi afegeixen crits i esquellerincs. Mitja hora d'agonia, d'agonia de mort. Després de la follia dos triangles a la carretera i un cos que es reblinca de dolor. De dins un en surt l'altre, d'uns calçotets i una samarreta en surten dos homes, un es queda a terra, cos inert, l'altre vola, gràcilment cap a un passadís sense fons. El passadís de fusta és saccejat per la duresa de les petjades, pels cops de puny d'un i l'altre, mentre sostenen una caixa de plomes fràgils, de piu-piu (de màquina o real, no ho sabem). Al final del túnel, una geisha i el piu-piu es desemmascara amb la fragilitat del pollet, ara alliberat. La geisha fa festa amb els dos salvatges, mentre ells sense escrúpols li refreguen el penis per la cara. En algun moment un istant poètic fora del cub de fusta, amb el cowboy que reneix i el paisatge que se l'emporta, que l'allibera, que cavalca vital. Després es torna a la caixa i de la caixa a la sensació mortuòria, del piu-piu ofegat, de la caixa amagada, de la geisha utilitzada, de la llengua tallada, de les discussions sense sentit d'un reality show barat. Soroll, brutícia, bombes. Silenci. Comença la paraula i també el discrus banal de verborrea nihilista, de postmodernitat buida, contradictòria, de jo per sobre els altres i no sé si aquí comença alguna cosa, però en aquest punt, ja estic massa tocada com per entrar-hi seriosament i només puc esbossar un somriure hieràtic, d'aquests que segons el text de Rodrigo García, li foten tanta ràbia, per l'absurditat del riure i de la comunitat que aquest implica. Potser només una mica de morfina en vena em faria riure en la soledat que cal per entrar-hi, per ser-hi i gaudir-ne.

Com prendre't el pèl amb una hora i mitja

Més hi penso i més veig que ahir ens van prendre el pèl als 4 que havíem pagat entrada per anar a veure Flashing Bodies, Action Six: The Casting. La proposta era fer un càsting amb la gent del públic... però diria que ja estaven triats, o si res més no, van triar els que ja tenien la cara per fer-ho. Fer el què? Doncs unes escenes (mudes, d'imatges tan sols) de El Balcó de Jean Genet. D'entre el públic n'havia de sortir el càsting per després fer una sessió de fotos per muntar les diferents escenes d'aquesta obra de teatre. Els personatges van sortint i o són tots actors o tenen un aguante impressionant. Sigui com sigui, són professionals de la modernor. Ells s'ho passen bé, els que observem i prou (perquè no ens han triat), ens preguntem si n'hi ha per tant, i si l'objectiu: fer un llibre de fotos de les escenes representades, realment val la pena? i si realment val la pena fer tot aquest muntatge, tota la paramenta. Acabo pensant que el que necessiten no és el càsting, sinó el públic que pugui riure'ls una mica les gràcies i sentir-se més afalagats i si paguen quatre duros millor. Mentrestant, els altres anem fent el préssec.

11 de maig de 2011

Contínuum de fluorescents a Vida de Lázaro

A la vida aprenem a estar alerta i, un cop el perill ha passat, a deixar-nos anar i anem conformant un moviment de tensió i destensió constant, que és el fluir de l'existència. La llum, amb el fluorescent, va passar de ser tensió a ser extensió i va ser aquest fet tan paradoxal, que una cosa associaciada a la momentaneïtat i a la durada finita d'un punt definit es fes llarga, constant i plena, el que va portar a Lázaro a traficar amb fluorescents. Però, ¿quina és la Vida de Lázaro segons Nicole Balm, Jordi Bover i Ladislav Sôukup? Doncs la d'un foraster pels seus veïns d'Espinavell, la d'un geni per als senyors de la masia on vivia de petit, a Vilafant, que ja li van pagar els estudis, la d'un enamorat, segons una russa burleta i narcisista, la d'una ment privilegiada envoltada de cèlebres intel·lectuals, segons les fotografies, la d'un místic que s'alimentava d'arrels i plantes seguint les danses síries d'origen oriental, com en un contínuum, segons les cartes que Nicole ens llegeix. Sigui com sigui, Lázaro sembla que va ser això i molt més i Balm ens ho explica amb paraules, expressió, moviment, Bover hi posa ciència i Sôukup hi posa música i algunes maldestres paraules en castellà/anglès. Les estrelles, com a punts intermitents d'un foc que ja s'ha apagat, parlen d'amor i sembla que anuncïin la mort i una vida que li queda molt per recordar.

8 de maig de 2011

Hamle.t.3 no és una altre drama existencial

Amb aquest títol penso que m'he ficat un cop més en un forat de profunda reflexió filosòfica sobre l'ésser i el no ésser. Però no! Hamle.t.3 és i no és un palla mental. Ho és perquè s'hi barregen un esquimal, uns fumats jugant a la play, un evangelitzador, unes cocacoles, un bon western i uns al·lienígenes. Aquests elements són prou contundents com per preguntar-nos, què hi fem aquí?, què volen de nosaltres?, per què ens inventem històries absurdes per ser feliços?, per què dins nostre hi ha un ésser freak que buscarà plaer en un moment que pot ser tan ximple com qualsevol altre? Vés. Aquesta seria la segona part: i què? No cal fer cap discurs, perquè l'existència ja és prou complicada i amb les escenes que s'hi monten ja ens n'adonem. Tot plegat amb frescor i joventut que és el que cal per anar tirant endavant maneres de fer teatre que no siguin les clàssiques, perquè aquestes ja sobreviuen pel seu propi pes.

6 de maig de 2011

Cómo la reina decide morir en Feísima enfermedad y muy triste muerte de Isabel I

Sí, és l'Espanya fosca dels segle XVI, l'Església té el poder a través de cardenals i del designi diví dels reis. Isabel la Católica, la reina impertèrrita, no vol morir i només ho farà quan a ella li doni la gana. Abans esbroncarà el seu marit, el peculiar Ferran (magnífic Xavi Francès), un aragonès, desgraciat, sota les seves ordres, un pobre home, un tita fluixa. Com passava en el teatre clàssic i en el teatre antic, els papers s'interpreten més per allò que diuen amb veu baixa que no pas pel que representen, així la reina interpretada magistralment per Aitor Galisteo és una dona de mucho cuidado, i confirma la desigualtat de la parella, tantes vegades subscrita per historiadors. També el cardenal, un mala peça té cops amagats, i la interpretació de Carla Rovira li aporta més foscor geperuda. Per sort, dins tant cridòria, atabalament, deliris de polls i brutícia monstruosa, bogeria de filla, enveja de gendre, hi ha la senzillesa del gest, la criada (Esther López), la nineta dels ulls de la reina. Portar aquest tall de la història, a part de refrescar la memòria, ens fa reviure les batalles internes de les cases reials i les lluites pel poder del que fins llavors era el món sencer. Si fem l'exercici anacrònic, la situació és més absurda i el ridícul d'uns i altres extrem. El text no deixa d'estar escrit amb un castellà magistral, de retablos i autos, amb gust de bon teatre espanyol i no deixa de recordar-nos aquesta història de teatre de poble bàrbar, bast i inculte, però amb finor dels mestres de l'escriptura que van saber retratar-la. Tots plegats, però, de tan reals com eren feien mitja por.

5 de maig de 2011

Mesura excepcional per a El Misantrop de Lavaudant

La porta s'obre i la música electrònica ens martelleja les orelles. En surten dos homes (Alceste, Boixaderes, i Philinte, Bosch) que sembla que vinguin del futur pel minimalisme dels seus tratjos, però no, són els clàssics que vénen per recordar-nos que El Misantrop és aquí, ben actual. El Nacional es vesteix de cantons esmolats i pentinats mil·limitrats fins l'últim ble. Les paraules transcorren també amb la mateix precisió i el diàleg amb el càlcul perfecte, que només Molière pot haver escrit, fa avançar una acció ben trabada. La hipocresia, les bones maneres, la civilitat, l'ensabonament com a modus vivendi. També el cinisme, l'aïllament, el despotisme, la cara fosca, s'hi barregen i quina de les dues opcions és més certa? Quina s'acosta més a la virtut? Philinte sembla que en tingui la clau, les seves paraules destil·len saviesa, però l'obstinació d'Alceste, acompanyada de la vehemència dels seus arguments, ens tempten de decantar la balança a favor seu. Dilemes de la vida i del comportament humà, que potser no ens deixen amb una direcció marcada, però sí amb una porta de reflexió oberta. Els elogis sobren en aquest repartiment i seguint la tendència d'evitar floritures, només direm que són espectaculars (Novell, Boixaderes, Bosch, Marco, Soler, Ycobalzeta), també per al director, Georges Lavaudant, que fa una feina excepcional, de mesura calculada, sense pretendre més que el text, que ja és prou, però aportant tot allò que la posada en escena pot i ha d'emocionar, ni més ni menys. Quanta mesura ben treballada i quants misantrops i quantes Célimènes!

15 d’abril de 2011

Responsabilitat vs. romanticisme a El Petit Eiolf

En aquest Ibsen que podeu veure a la Sala Beckett fins al 15 de maig hi té lloc una batalla entre els sentiments calculats i passats per l'embut de l'home responsable i els sentiments autèntics i desbocats d'una dona (o fins i tot de dues dones). El petit Eiolf és obra de maduresa, diuen, però jo hi veig el mateix amor per la vida lliure de Casa de nines, de Hedda Gabler. Els homes, els dos homes, suposades encarnacions de la virilitat, es debaten per al seu proper projecte vital que haurà d'implicar terceres persones per donar sentit a la seva vida, tenyint-ho tot de grans idees de responsabilitat i de deure. Idees i paraules pròpies de tot ésser amb una crisi existencial flagrant, pensereu, i sí us donarem la raó. Perquè aquí qui bé obra és qui es deixa emportar per al sentiment, ja sigui d'amor o d'encís pel simple fet de viure. Aquells que hi posen trabes intel·lectualitzades, plenes de bones intencions, però massa racionals al cap i a la fi, s'acaben trobant en carrerons sense sortida i en camins tan estèrils que fan que allò que amb tant d'esma han buscat no ho acabin trobant mai. Genial Ibsen, aquí emmarcat en fusta de càlida llar nòrdica, i genials actors que encarnen les seves paraules: arrenquen llàgrimes i somriures de tendresa.

14 d’abril de 2011

Anita Coliflor: ¡faltan besos es primavera!

Amb el plaer d'haver escoltat avui al Círcol Maldà un text petit i bonic, Anita Coliflor de Pablo Rosales, em disposo a escriure alguna cosa que pugui estar-ne a l'alçada. Feia calor al Maldà, però anxovats, esperant les cerveses del bar que no arribaven estàvem distrets per tot el que passava escena. Crec, però no em vull equivocar, que els personatges que s'havien trobat en aquest bar imaginari tenien molta necessitat de parlar i de ser escoltats, de beure cervesa també, però més de poder dir una bajanada rera l'altra i que tingui sentit per algú. Ocurrència rera ocurrència anem entrant en un univers paral·lel, on de tant en tant hi ha cascades de silenci i també algun improperi, alguna pujada de to i molts riures estrepitosos d'un públic entregat. Els personatges: una parella a l'estil de Bouvard i Pécuchet, dues 'dones de' avorrides de la vida (una amargada, l'altra que no sap mai què dir), una minyona del poble, un que ven fruita i que es pensa que tot té sentit gràcies al xoxo de les dones del qual n'està ferventment enamorat, (d'això i de les fruites), un pastor que és el més solitari i més lúcid de tots i dos simpàtics mims que ens ajuden a enganxar-nos a la cadira en un loop de bar sospitós i tot sense alcohol. No sabem si és aquesta abstinència que ens fa riure o és el text, espectacular, que ens acosta al millor teatre absurd contemporani. Sigui com sigui, jo no m'ho perdria.

8 d’abril de 2011

Hivern al cos, però ni fred ni calor

Hivern al cos de la companyia la Virgueria es representa al Tantarantanta fins aquest diumenge. La imatge de l'escena abans de començar ja ens predisposa a la nostàlgia i a la tristesa. La pèrdua d'un fill és un fet antinatura, ho diu el cor de la peça al principi, ho diem tots quan un fill es mor, però també és un fet que se supera. L'absència de la nena morta es fa insuportable, el cor, la consciència de la mare, de tots, escup a la cara els pensaments més tèrbols, mentre la nena juga inconscient dins els somnis de la mare la qual sembla que hagi deixat de viure per ella i ho faci només pel record. La tristesa de l'absència es barreja amb l'alegria del naixement d'un fill, els preparatius, els tòpics de la maternitat i de la feminitat alliberada surten més d'una vegada. Però la mort s'hi escola i amb les prolepsis recurrents de l'obra, fent uns anars i venirs que en algun moment motiven que l'obra deixi de tenir sentit, per la buidor que t'ha deixat l'escena precedent. Una obra que toca un tema prou delicat i que tot i les bones interpretacions ens deixa un regust incert.

7 d’abril de 2011

El nacional NO ens vol ataca amb música

The Mother Fuckeeeeers, digueu això cridant amb un lleuger xisclet al final i us sortirà el nom d'aquest grup de purpurina, llentejoles i pells de pantera que avui per segona vegada en primícia presentava la cia. El Nacional NO ens vol al Marula Cafè. El grup format pels integrants tradicionals (Sergi Vallès, David Verdaguer i Albert Prat) se li afegien els cervells pensants i tocants de Pau Pauet, el pianista que no sé com es diu i la fabulosa cantant Esther Benman. Hem cridat, desafinat, ballat el waka waka i fet versions de Rafael, The Police, el Fever, Jannette o el Cocain, mític. No és fàcil fer-ho tot alhora i a més a més fer-ho amb gràcia, però ells ho aconsegueixen




Llarga vida a les cabres!

27 de març de 2011

Dues dones que ballen, soles

Al Teatre Lliure de Gràcia avui es representava, amb penes i treballs (dos sortides del públic durant el primer acte, unes anades i vingudes d'"ara la meva amiga que ha hagut de sortir s'ha deixat el bolso" i un "avui tothom se'n va" de la Lizaran) Dues dones que ballen, de JM Benet i Jornet. He de dir que no havia vist mai cap obra del gran pare del fulletó televisiu català a escena, però sí que n'havia llegit alguna, i trobo que aquesta està molt bé. El text és punyent, és dur, és sentit, és autèntic. Té un revés que et deixa distreta i et fa pensar en les dones, la solitud que se'ns menja, la duresa de la vellesa i de tenir família que no et vol. Dues dones que es troben arraconades pels altres, però també volgudament tristes: l'una amb un algú que no vol oblidar, l'altra amb l'única motivació, com ella diu, de la merda dels tebeos, però que és la seva merda. Totes dues es van aguantant, com poden, com totes les parelles que saben que tenen una fi inexorable i que, per tant, el patetisme de l'eternitat fins a la mort se'ls fa insuportable. La sornegueria de la vella ho fa tot més fàcil d'empassar i el passotisme de la jove, menys dramàtic i acaben sent "una mica no sé què", "perquè amigues, amigues, no". La llàstima de tot plegat és que mentre la Lizaran, com la Sardà, fa allò tan genial de ser una gran actriu i interpretar com si fos bufar i fer ampolles; l'Alícia Pérez fa el que pot al seu costat.

23 de març de 2011

Pluja constant amb ritme

Primer Joel Joan (Denny) parla molt ràpid, Pere Ponce (Joey) borratxo sembla que li vol seguir el ritme, però de tan mamat com va no hi arriba. Marejats, però enganxats a aquests dos personatges des del començament, pugem a un cotxe de policia atrotinat, enmig de paraules barroeres i bogeria d'una parella d'amics que a més a més comparteixen feina. La il·luminació de l'escena ens explica molt durant tota la Pluja constant dirigida per Pau Miró, perquè més d'un cop que Denny parla amb la cara obscura, il·luminat només per un raig, aquesta sembla que sigui l'única guia, ell sí que sap distingir quins són els dimonis i quins no. Almenys això és el que li diu a Joey. Tots dos són un parell de sapastres força ben avinguts, però fins a quin punt? Fins al punt que comença a ploure un dia i que ja no ho deixa de fer fins que surten de l'espiral: d'amant-fill d'amant-xulo-germà del xulo-puta que vol ser nòvia-dona que vol ser estimada-fills a l'hospital i tendresa mal entesa. Així, d'una parella de policies de segona anem passant pels escenaris d'una parella d'amics i després d'una parella d'enemics que no poden viure un sense l'altre, fins a una parella de desconeguts amb el mateix objectiu: fer qualsevol cosa per la família. No sabem si aquesta obsessió per la família ve de l'origen irlandès i italià de tots dos personatges, això li hauríem de demanar a Keith Huff, el que sí sabem és que aquest text és una joia i que Miró ha sabut treballar la complicitat entre aquests dos actors d'una manera esplèndida.

16 de març de 2011

Sardà diu Sagarra al Lliure de Gràcia

De fet, Sardà, no diu, sinó que vesteix, interpreta i exposa Sagarra fins a emocionar-nos. Els textos ben triats del muntatge de Cané són els pilars, hi estarem d'acord, perquè Sagarra és casa nostra, però la Sardà ens agafa de bracet i ens hi fa entrar, com si fòssim hostes d'un palau ple de peces de valor incalculable.

Una mica de textos d'actualitat, del present de llavors, que acaba sent també el present d'ara, que amb tanta raó escrivia Sagarra (amb la Rambla i els seus plans impossibles, amb el futbol i tanta tonteria i amb el mar que tot ho envolta, que tot ho veu i que tot ho transforma). Una mica de poesia de la vida i de la mort, d'aquella que ens cantava la mare quan érem petits i que Sardà amb el seu savoir faire únic ens reviu amb calidesa. I una mica de teatre, perquè el monòleg de La Rambla de les Floristes i la rèplica de Glòria a Roser de L'hostal de la Glòria ens deixen garratibats per la senzillesa impossible del mestre.

Sagarra (romàntic al segle XX quan ja no estava de moda) es fica dins Sardà que diu, llegeix, interpreta i la fa més gran del que ja és.


16 de febrer de 2011

La omisión de la familia Coleman al Borràs

Si fem un exercici d'abstracció i pensem com seria una no-família, potser algú pensaria en aquesta "família" peculiar, que per no ser no és ni Coleman, sinó una barrija-barreja de cognoms i fills de pares desparellats. Però s'equivocaria si hi posés individualisme o manca d'amor. Coleman, Müller i un altre més... i el pal de paller l'àvia que entra en el joc dels néts per poder sobreviure a la bogeria desaforada de la filla, Meme. Així entre tots fan un quadre ben rar, espècies úniques que es troben sota un mateix sostre i que sembla que aquest hàbit tancat els ha portat a un ecosistema ben lligat. El factor sorpresa és la filla pròdiga, la que van adoptar, la que s'ha criat en un entorn de família estructurada i amb diners, perquè reacciona segons la classe, però també segons un patró no familiar, un patró més mercantilista. Els altres néts, ben units, ja sigui amb els oposats nervi i calma de Gabi i Dami, ja sigui amb la relació sospitosa maternofilial boja de Meme i Marito. I mentre el marasme de crits es mou, l'àvia es queda quieta, ni ens n'adonem. D'allà a l'hospital (amb un metge de cul·lebrot, jo el treuria) i de l'hospital a una altra cosa. Llavors tot es desfà, tot pren una altra forma i es diuen adéu, una mica sense que se n'adonin i els dos Coleman, ella i Marito, és com si no haguessin existit mai.

13 de febrer de 2011

Gare de l'Est a la Cité de l'Immigration

Fa dues setmanes aquest museu de París sobre les onades de immigració que han nodrit França enriquint-la era ocupat per onades de ciutadans francesos de facto, però no de iure, és a dir, sense papers. Ja sabeu quina política d'immigració està aplicant França, tampoc no és el meu objectiu recordar-ho aquí. Sigui com sigui, l'obra que vaig anar a veure allà hi tenia molt a veure i era una mostra de com d'equivocat n'està el govern (o els governs, perquè la Unió Europea no se n'escapa).

Sigui com sigui Sophi Akrich va fer un muntatge ben estructurat i original. Una gran sala era una estació, la gare de l'Est, on diferents cultures sobretot de l'est d'Europa es trobaven i explicaven com veien França, l'Europa de l'Oest. Poesia de Milosz, Zagajewski, Brankica Radiz o Paul Claudel ens acaronaven les orelles en una de les portes. El viatge continuava entre el monòleg d'una professora que va haver de fugir de Polònia durant la persecució de la intelligentsia jueva durant el comunisme, unes paraules llegides de Perec sobre l'existència erràtica del poble jueu ens emociona.

Després vaig passejar aquí i allà entre històries de romaneses (europees) que tenen existències tan quotidianes com un francès qualsevol, tot i la mirada incrèdula del francès de pro i també de exiugoslaus emigrats. Les peces es tancaven amb un fragment d'Els Emigrats de Mrozek i una bona festa amb tots els participants, entre ells alguns alumnes d'institut d'orígens diferents, cantant cançons populars romanís. El tot: un espectacle ple de sensibilitat i senzill, però amb punts essencials sobre què és la convivència i què ha de ser Europa, a vegades sembla que ho perdem de vista.

Túrmix de Warlikowski

Ja fa una setmana, però he pensat que encara tinc algunes sensacions fresques de l'estrena La fin de Krzystof Warlikowski al Théâtre de l'Odéon de París. Eren quatre hores, difícil no recordar-se de res una setmana després, però tot i així, hi havia molt per oblidar.

La primera part es va barallant entre El procés de Kafka i un guió mai portat al cinema de Bernard-Marie Koltès titulat Nickel Stuff. Així, entre K que no sap a quina porta tocar que no sap, per no saber ni qui és, tenim un thriller de ballarins que no ballen, però es veuen que tenen un talent al qual no s'acaben d'acostumar. Entre amor no correspost, nits de bogeria i fugida cap a la no-identitat es mou la primera part, marejada.

La segona, més tranquil·la i més a l'abast de la raó, se centra en Elizabeth Costello de John Maxwell Coetzee. La burocràcia absurda empresona Elizabeth en terra de ningú. Escapa d'un passat que no vol revelar, però que potser tampoc té cap mena d'importància. Per l'administració algú que no vol explicar el seu passat viu al marge i per tant no pot tenir identitat.

Totes tres obres s'uneixen per un fil de drama existencial que sobre el paper té algun sentit, però que vist, dramatitzat, no en té gaire. Sortint, mig marejada, no vaig poder fer una altra cosa que anar a dormir: un bon empatx.

30 de gener de 2011

La mort d'Ivan Ílitx segons Broggi

Un home es mort, però abans pensa i pateix. Té una ferida, té un mal que li crema per dins i té la mort al final... sense saber quina cara fa, però present. És fill d'una família i té una infantesa feliç, ha olorat una pilota de cuir i se'n recorda. Treballa, perquè això és el que cal fer per ser un home respectable a la societat i separa la vida laboral de la vida familiar, perquè les exigències de la dona no li afectin massa el seu dia a dia a la feina. Ivan Ílitx vol tenir-ho tot controlat, vol tenir una vida perfecte i hi arriba. Fins i tot, té fills i una casa i un lloc de funcionari a Sant Petersburg. Tanmateix una caiguda el trasvalsa i el que sembla un copet, es va convertint amb un dolor intens que pateix tot sol i que el va apagant sense ningú que l'entengui. L'alegria dels altres l'estorba, fins i tot el compadiment de la seva dona, abans tan esquerpa, ara sembla que li plagui fer-li un petó al front, maternalment. La comèdia es transforma en un motiu més per desitjar allò que mai no havia estat, un home senzill. És precisament la senzillesa, la bona fe de qui l'ajuda sense esperar-ne res, el seu majordom, que li aixeca les cames, l'únic que tolera. Després també hi haurà el plor del seu fill i uns petons a la mà, però ja serà molt tard, el dia que la mort ja no existeix, perquè és allí.

25 de gener de 2011

Una Pedra de tartera força rodona

Conxa, aquest nom rodó i que emplena la boca, és com es diu la protagonista de Pedra de tartera. Llegint la veia fleuma, aguantant amb força les que li queien, però dona sotmesa al cap i a al fi; veient-la a escena, podria dir que l'he entès perquè l'he escoltat més. Màrquez li dóna consistència en la seva interpretació, que al principi sobta per l'accent, però que després t'hi vas fent, com es fa la Conxa a tot.

Tot el que s'hi ensenya ens diu que la vida a muntanya és dura, la fred se't fica dins els ossos, la feina, el bestiar, els camps és prioritat, la vida d'un ve després. Amb aquests principis, no hi ha volta de full i l'argument s'hi vesteix a dins fent plecs, però amb un aire de tristesa constant. En Jaume fa de contrapunt de personalitat exaltada. Tia i oncle són la part de la família que t'ha tocat de cop, però que és més real que qualsevol altre parent més proper, perquè són amb qui més temps hi comparteixes. També són més reals que qualsevol altre personatge perquè les interpretacions de Rosa Cadafalch i Eduard Muntada són mesurats i espontanis alhora, me'ls podria trobar a casa així, tot senzillament, i no farien nosa. De fons hi ha la història d'un país que tots coneixem i que ja ens podem imaginar, però és dins aquestes persones on trobo la part més senzilla i més bella del text, perquè hi ha un fer, un dir que no tenen res superflu, res d'estrany.

Pensar que totes aquestes puntetes no les he vistes fins que he vist avui la prèvia a la Petita del TNC! L'adaptació que hi ha al darrere hi deu tenir força a veure. És per això que he aplaudit a pleret una bona estona, com diria la Conxa.

23 de gener de 2011

ProtAgonizo: petit format, gran actriu

Avui diumenge, aquells dies de la setmana que o et trobes amb tu mateix o tens la sensació que ja has fet tard per a tot, ens hem llençat amb un pim pam al costat de la Virreina, a aquesta petita sala que es diu Porta4 i que penso seguir d'aprop a partir d'ara (se'ns gira feina).

El monòleg, ProtAgonizo, que s'hi representava fins avui a càrrec d'Ester Bellver és una bona peça per a un d'aquests diumenges, però també per a qualsevol dia de la setmana, per què no. L'actriu borda una hora i mitja de vivències i reflexions en veu alta sobre la vida de tots (i totes especialment) i també sobre l'ofici d'actor. Veritats nues, com el seu cos despullat durant tot l'espectacle, que ens reconcilien amb la vida i fa que ens deixem de punyetes. Alguns llocs comuns per als que tot(e)s hem passat (léase menstruació, avis, edat, gimnàs, reproducció, plastidecors de colors) fan riure, molt de riure i aquest aire fresc de no-diva també ajuda a acollir-nos dins d'una prosa ben trabada, tot i que d'estil barroc.

Una mica de sacsejada mental per a atròfies de pensament naftalític (l'olor de la nostàlgia segons ella, també del ranci diria jo) que tant trobem a la nostra cultura. Seguirem investigant per trobar altres expressions de txa-txa-txa intel·ligent a la nostra ciutat.

15 de gener de 2011

Celebració absurda

Pinter és l'anglès que retrata la societat benestant amb diàlegs portats a carrerons sense sortida. Al Lliure de Gràcia podem veure ara Celebració, l'última peça d'aquest dramaturg. Tres parelles en un restaurant van clavant-se punyals, subtilment, motivats per dues situacions de conveniència: un aniversari de casats i un sopar duna parella poc convincent. Quan hi ha hipocresia i el que es voldria dir no es diu, el que s'acaba ensenyant és el pitjor de nosaltres mateixos. Així, el text construït de manera senzilla, però incisiva, va desfent les aparences de les quals viuen tots els personatges.

Tanmateix, en el muntatge de Pasqual la comicitat que el patetisme d'aquesta gent hauria de provocar, no és tal. No ho sé que és el que hi faltava, cohesió entre actors?, exageració de l'absurd?, un càsting més ben fet?, una escenografia més pràctica?. En definitiva les cartes eren bones, perquè Pinter és bo (i Pasqual també!), però alguna cosa va fer que no rigués a gust ahir, que no em creiés la parafernàlia.

13 de gener de 2011

Agost: retrat d'una família i d'alguna cosa més

Agost, l'obra de Tracy Letts que es representa ara al TNC sota la direcció de Sergi Belbel, és una oda a la família, entesa com es vulgui. Des del principi em preguntava, tindrà molt d'americana la peça? Doncs bé, és ianqui, perquè negar-ho, l'autor ho és, seria absurd no trobar-hi trets que només poden ser americans: està situada en un estat desèrtic del "no" mid-west Oklahoma, té uns personatges tarats per l'efecte de la "planura" i last but not least hi surt una "nativa americana", també anomenada "índia". Aquest últim detall fa que sigui eminentment americana i també que traspassi més d'una frontera, gràcies al personatge de la "índia", Johnna, s'obre el conflicte i també és ella que dins l'obra és l'ull que tot ho veu i que se situa més enllà de la peculiar família. Espectador dins el mateix escenari, fa possible que tinguem dues perspectives d'un mateix argument i, mentre una família lluita per sobreviure entre alcohol, mentides i barbitúrics, una nació/terra/humanitat s'ho mira fent veure que no entén res, però posant la melodia precisa que tanca el cercle.

Dins: la família que es dibuixa, s'engresca en retalls rocambolescos i en comportaments propis de qualsevol societat benestant. Hi reconeixem tics indefugibles de les relacions filioparentals, portats a un extrem còmic, que ens allibera. Tot queda fantàsticament amanit per les interpretacions excepcionals d'Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Abel Folk, Rosa Renom, Maife Gil i Jordi Banacolocha, els altres actors i actrius, tampoc rebaixen el nivell. La direcció està feta amb encert, amb la intenció que es mereix una bona peça i un bon teatre de text. M'he reconciliat amb Belbel.

L'escenografia, que en el TNC sol ser força impressionant i més a la Sala Gran, aquest cop té un sentit en la seva magnitud i ens sorprèn per com acompanya a algunes coses petites amb l'estampat del sofà o les golfes fetes exprés per acollir-hi Johnna. Tampoc la il·luminació hi és supèrflua i tant mostra la sensació de xafogor enganxosa, com en alguns moments, la claredat de les idees dites en veu alta.

Ja deia que enyorava Lizaran, avui afegeixo que enyorava també el teatre de text ben dirigit i una peça al Nacional amb tanta força.

9 de gener de 2011

Molta festa a L'hort dels cirerers

L'hort dels cirerers, de Thèxov, és un text que s'alimenta de records, de passat rememorat i impossible de reviure, entre altres coses perquè ja es veu a venir que res tornarà a ser igual, encara que tota la família torni de París. Així, en L'hort dels cirerers adaptat per Mamet i dirigit per Manrique al Romea sembla com si aquests records fossin un afegitó, com si la pèrdua de la casa, de l'estatus i dels símbols que aguanten la família no fos per tant.

L'adaptació se centra més en l'anècdota, en si es casen o no es casen Varya (C. Genebat) i Yermolay Lopakhin (D. Selvas), que no pas en la pena i la tristesa que Lyubov Ranevskaya (M. Guallar) està passant. Així els personatges dels fills agafen rellevància i també la seva interpretació destaca per sobre dels personatges més grans que passen sense pena ni glòria, tot i escarressar-s'hi amb crits i gracietes. David Selvas, espectacular, enquadra l'ambició i la venjança d'una classe que ha lliutat per ser propietària i que ara, orgullós, fa tot el possible per remenar les cireres i aconseguir allò que ell i tots els seus predecessors s'han guanyat treballant. L'altra banda de la família sembla que s'ho passa molt bé, mentrestant, hi ha molta festa i mentre la festa continua ningú recorda la tragèdia. Encegats per la guirnaldes i les cançons boniques, tampoc arriben a emocionar l'espectador i Guallar, especialment, va fregant la línia del sentiment vertader, però no hi acaba d'entrar. D'aquesta manera, quan caldria enfonsar-s'hi tot sona fals, impostat: plors, crits, gestos exagerats.

Potser el meu record encara està massa impregnat de la versió de Pasqual de fa 11 anys al Lliure amb Anna Lizaran, amb un teatre que es tancava, amb una història d'un edifici i una institució que acabaven un cicle. Aquell cop tot era massa rodó perquè no fos perfecte; avui, les notes projectades al teló al principi i final de l'obra, que pretenen centrar-nos també el lloc que ocupa l'obra en la biografia de l'escriptor i fer així més èpica una peça que ja ho és per la mateixa història que explica, m'han semblat un cop més un recurs que acaba provocant tot el contrari: desconnexió.