Rodrigo García Experience

Feia temps que ho tenia pendent i ahir vaig tastar l'experiència de Rodrigo García amb Muerte y reencarnación de un cowboy. Dos homes es barallen o fan l'amor, depèn de com t'ho miris, amb dues guitarres elèctriques. Rerpercuteixen sonorament, fan tot el soroll possible i hi afegeixen crits i esquellerincs. Mitja hora d'agonia, d'agonia de mort. Després de la follia dos triangles a la carretera i un cos que es reblinca de dolor. De dins un en surt l'altre, d'uns calçotets i una samarreta en surten dos homes, un es queda a terra, cos inert, l'altre vola, gràcilment cap a un passadís sense fons. El passadís de fusta és saccejat per la duresa de les petjades, pels cops de puny d'un i l'altre, mentre sostenen una caixa de plomes fràgils, de piu-piu (de màquina o real, no ho sabem). Al final del túnel, una geisha i el piu-piu es desemmascara amb la fragilitat del pollet, ara alliberat. La geisha fa festa amb els dos salvatges, mentre ells sense escrúpols li refreguen el penis per la cara. En algun moment un istant poètic fora del cub de fusta, amb el cowboy que reneix i el paisatge que se l'emporta, que l'allibera, que cavalca vital. Després es torna a la caixa i de la caixa a la sensació mortuòria, del piu-piu ofegat, de la caixa amagada, de la geisha utilitzada, de la llengua tallada, de les discussions sense sentit d'un reality show barat. Soroll, brutícia, bombes. Silenci. Comença la paraula i també el discrus banal de verborrea nihilista, de postmodernitat buida, contradictòria, de jo per sobre els altres i no sé si aquí comença alguna cosa, però en aquest punt, ja estic massa tocada com per entrar-hi seriosament i només puc esbossar un somriure hieràtic, d'aquests que segons el text de Rodrigo García, li foten tanta ràbia, per l'absurditat del riure i de la comunitat que aquest implica. Potser només una mica de morfina en vena em faria riure en la soledat que cal per entrar-hi, per ser-hi i gaudir-ne.