El loco y la camisa: leéme los labios mamá si querés saber la verdad

Quan el boig hi veu més que el savi, surten meravelles d'ingeni. Crec que era a Una dama en apuros, de Tom Sharpe, on algú també s'agafava al peu de la lletra les camises i els pintallavis i les ordres militars o era en un d'Irving. Tan se val. Aquest loco és de Banfield, dins la gran conurbació de Buenos Aires, una casa humil amb poca cosa més que uns sofàs, un termo per al mate, una yerbera, i una planxa. Poca cosa material, però tant per dir que sembla que el text no hi cap a l'escenari. Sembla que se'ls mengi, als actors. ¿Qui no es torna boig amb els abusos d'àvids capitalistes a la cerca de velletes hipotecades per fotre-les fora de la casa? Potser qui no diu les veritats davant d'una realitat que alaba els engominats, és aquell, sí, aquell que forma part de la bogeria material i que no hi veu més que el preu de cada lletra que pot encolomar. Per sort, entre la mediocritat de les nostres vides, alguns oficinistes còmplices, altres mares que no podran dir no, altres fills que voldran tenir aquella taula parada tan perfecta del veí; per sort, entre tot això, en algun moment, si anem al teatre, el somriure no s'esborrarà tan fàcilment i fins i tot ens semblarà que ens foradin el pit. I finalment, serà només teatre, fet amb molt poc, però que ens ha dit molt; uns actors que semblen bojos, poc il·luminats, però que el que fan és donar-te una lliçó de teatre artesanal, fet amb les mans, amb el cor i amb el cos.

Cineastas o la vida en diferit

Quan feien sessions a la tele amb intèrpret de llenguatge de sords sortia a la dreta una persona que feia gestos, es retallava la pantalla. També es retallava la pantalla a les sèries que miràvem a la tele a la tarda, els anys 80, quan parlaven per telèfon dues persones. Hi havia un tall i a un costat una cosa i a l'altre una altra. Ahir, a Cineastas, hi havia un tall a l'escenari i una noia o noi que explicaven el que passava a un costat i a l'altre, en veu alta, contínuament. En algun moment es tallava el mantra i sortia algun diàleg, però en general hi havia molta narració. Es veu que explicaven què passava pel cap dels quatre cineastes argentins, els protagonistes de l'obra. Que si un s'havia de morir i que això li feia canviar la seva peli posant-hi retalls de la seva vida, que si una altra que feia un documental sobre els musicals durant el col·lapse i enderrocament de la URSS patia en pròpia pell un guerra freda molt pop, que si una que tenia un pare desaparegut una peli comercial encarregada des de França sobre un desaparegut reaparegut li feia viure una paranoia persecutòria amb el seu pare, que si un treballador del McDonalds feia pelis contra les multinacionals fins que Obama li tocava el braç. Tots quatre, tocats de l'ala i de la ficció, acaben vivint la seva pel·lícula, desvirtuant el que han creat per adaptar-s'hi ells. La vida deixa de tenir sentit i passa a ser una ficció més, un clixé, fins que els dos bocins de pantalla retallada acaben tenint la forma del buit per acompanyant. Vides construïdes en diferit, tu a Boston i jo a Califòrnia i un altre dirà que és una recerca del temps inventat a l'argentina. Tria i remena, nena.

Fauna: verde de verdad verde, luz de sol verdadera, un bosque de verdad

Fauna: una amazona al cim d'un cavall, se li apareix una vegada, sota la pluja. És llum que captiva. Julia la reviu entre fotogrames bastits per un director (enamorat d'ella?) i la construeix amb les cites de la seva filla María Luisa i amb les històries del seu fill Santos. Els germans que han quedat d'una unió impossible, fills d'una dona que es vestia d'home per entrar als cercles intel·lectuals, deixen escenes de vida quotidiana que Julia transforma en una forma d'art, de poesia, fins i tot. En la transformació ens desprenem també de màscares i en aquest procés d'entendre l'altre surt la pròpia pell.

Fauna abandonada per l'home que estimava va embogir, diuen, o va actuar per ser qui volien que fos o tot el contrari. Potser aquest moment revel·lador no deixa de ser una mistificació de la vida, la història falsejada escrita en uns diaris, de quins diaris m'estàs parlant? No hi ha diaris? No hi ha escriptura que la reinventi, Fauna no era així!! Es queixa Santos, el rude. En els seus precs: més veritat que en la cites de Rilke, més amor que en les visions d'halos muntats a cavall. Doncs algun lloc deuen ser els llibres, diu el director, quins llibres?, diu l'encavalcadora de cites María Luisa: la meva mare mai va tenir llibres, no tenia diners per comprar-ne!, anava a la biblioteca! Ahh, i jo havia vist una biblioteca plena de llibres, no hi és aquesta biblioteca? No, potser en tenia deu, de llibres!

Vides avorrides que necessiten explicar-ne d'altres, sí, potser sí, però també, vides que necessiten reviure històries per construir-se, per adonar-se, Julia, que potser no està enamorada del director, que potser l'amor la porta per una altra banda. Per veure que ella vol ser Fauna i que volent ser una dona que no va voler ser com una dona, es perd: es veu lligada a una maternitat obligada pel mateix cos, pel mateix fet de ser dona i com es fa per desfer-se'n i ser dona alhora? Bessons que no tenen parió que ajuden a nèixer cavalls que es moren junts. Maternitat compungida, amor i mort massa junts, a frec a frec. Reducció a l'absurd. Sembla que només pugui fugir, serà per orgull o per debilitat? Com interpretar-ho? Mentrestant, l'home, el director, enlloc de construir-se es continua preguntant què ha fet malament i jo li dic: res, amor, res, només no pensar-te, no viure i creure que la teva opinió comptava alguna cosa més que la d'ella, ja que admirant la seva intuïció has perdut la teva.

Romina Paula borda el text, borda la direcció i ens regala Rilke, descarnat al principi de l'obra, ressona cruel fins al final: 


EXPERIENCIA DE LA MUERTE

No sabemos nada de ese irse allá,

que no comparte con nosotros. No tenemos razón

para mostrar admiración y amor u odio

a la muerte, a la que una boca de máscara

de trágico lamento deforma extrañamente.

Aún está el mundo lleno de papeles que representamos.

Mientras que nos preocupa si de verdad gustamos,

actúa igual la muerte, aunque no guste.

Pero cuando te fuiste, irrumpió en esta escena

una franja de realidad, a través de aquella grieta

por donde te marchaste: verde de verdad verde,

luz de sol verdadera, un bosque de verdad.

Seguimos actuando. Declamando lo temerosa

y duramente aprendido, y elevando gestos

de vez en cuando; pero tu existencia alejada de nosotros,

apartada de nuestro drama, puede

a veces invadirnos, cayendo como un saber

de aquella realidad, de tal modo

que, arrebatados durante un rato,

representamos la vida, sin pensar en el aplauso.

La omisión de la familia Coleman al Borràs

Si fem un exercici d'abstracció i pensem com seria una no-família, potser algú pensaria en aquesta "família" peculiar, que per no ser no és ni Coleman, sinó una barrija-barreja de cognoms i fills de pares desparellats. Però s'equivocaria si hi posés individualisme o manca d'amor. Coleman, Müller i un altre més... i el pal de paller l'àvia que entra en el joc dels néts per poder sobreviure a la bogeria desaforada de la filla, Meme. Així entre tots fan un quadre ben rar, espècies úniques que es troben sota un mateix sostre i que sembla que aquest hàbit tancat els ha portat a un ecosistema ben lligat. El factor sorpresa és la filla pròdiga, la que van adoptar, la que s'ha criat en un entorn de família estructurada i amb diners, perquè reacciona segons la classe, però també segons un patró no familiar, un patró més mercantilista. Els altres néts, ben units, ja sigui amb els oposats nervi i calma de Gabi i Dami, ja sigui amb la relació sospitosa maternofilial boja de Meme i Marito. I mentre el marasme de crits es mou, l'àvia es queda quieta, ni ens n'adonem. D'allà a l'hospital (amb un metge de cul·lebrot, jo el treuria) i de l'hospital a una altra cosa. Llavors tot es desfà, tot pren una altra forma i es diuen adéu, una mica sense que se n'adonin i els dos Coleman, ella i Marito, és com si no haguessin existit mai.

Una altra Hedda ben freda

Ahir Veronese, deprés de la Nora, ara ens (re)presenta la Hedda, Hedda Gabler, però sota el títol ben complicat de Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo. La Hedda és la contra de la Nora, la Hedda s'ha casat, però no estima el seu marit, la Hedda viu amb ell, però manté les seves conviccions fins a l'últim moment. El marit, babau, es deixa portar per la societat, l'ambició, la fama. Ella també, però la finalitat última no és beneficiar-se'n per al reconeixement dels altres, sinó per ella mateixa, per sentir-se poderosa. Però Hedda és també algú que li ha tocat viure una època equivocada i que només en sap sortir de manera tràgica, i aquesta figura de "dona superada per les circumstàncies però amb un parell d'ovaris" m'agrada.

Veronese, altre cop amb Ibsen, però amb emoció diferent. Actors impecables en la mateixa escenografia d'El desarrollo de la civilización venidera i amb algun joc de complicitat amb l'espectador que ha vist les dues obres. Veure'n una també val la pena, no us penseu.

La Nora sortirà per aquesta porta

Això és el que esperem, que la Nora surti. "Nora va a salir por esta puerta", sí... però l'espera, la trama és terrible. Ja ho sabem per Casa de nines, però esclar, quan aquesta Nora te la porten a casa, com aquell qui diu, i no hi ha aquell situar-se al segle XIX, sinó a ca la veïna, costa de sortir-ne il·lesa.

Veronese, impecable, amb quatre rals, m'atreviria a dir, perquè l'escenografia austera, seguint línia escandinava minimalista que ja li va bé per acompanyar uns personatges desfets. La Nora, ja ho sabeu, balla, balla, balla, mostra la seva passió, el seu amor. Es desinhibeix, i en aquesta espontaeïtat és una dona que en el seu cor i en el seu cap creu ser lliure, però agafada de quatre mans per un marit que sap com dir-li "sos imperfecta, claro, el amor perfecto, eso las rosas, eso no existe..." i que soni una cosa dolça. Mentre l'espectador pensa, no hi pot haver res més cínic. Ell content de saber que la té enganyada, sota les seves ales, ella, feliç de fer-lo feliç mentre va perdent la dignitat, la vida. L'escena final és trencadora, no m'atreveixo ni a escriure-la, perquè això equivaldria a reviure-la i això, per una dona, vol dir fer-se molt de mal. Al mateix temps, sabem que la clarividència de Nora diu molt d'on ens porten les situacions límit i a què està disposada a renunciar per la seva llibertat.

Resumint, un drama adaptat de Veronese que ens recorda que si Ibsen és on és en la història del teatre no és casualitat, però també que si Veronese triomfa aquí és perquè drames tan reals i amb tanta senzillesa se'n veuen pocs a la nostra ciutat.