29 de febrer de 2012

Incendis: tot i tornem a començar

Només ho diré un cop, cal escoltar les paraules que s'esmunyen en el silenci. A partir d'aquí tot és sobrer, a partir de la mort tot és un afegit contrasentit i, no obstant això, hi ha la vida, hi ha la lluita per la dignitat, per no odiar mai amb aquests ulls. Diria que són quatre incendis que m'han anat foradant. Entre la infantesa del ganivet a la gola i el combat de paraules i mans agafades. Quatre que podrien ser el fil de la ràbia, la mort i la tristesa, sortides d'una història d'amor profunda, com ho són les del primer cop. Però que són sobretot l'esclat d'un silenci ple de dringadissa de germans. Xxxxt!, obra d'art a escena, la veritat la trobareu entre les tres hores de funció al Romea, deixeu fer a Broggi, deixeu dir a Manrique, Segura, Cisteró, no cal dir res més.

9 de febrer de 2012

Por a la mediocritat

Els Mediocres de la nostra edat mengen coses comprades amb segell de qualitat ecològica 100 %, de comerç de proximitat, de vaques felices i són contradictoris. Viuen una vida líquida amb orgull, gaudint de l'aquí i de l'ara i no volen venjança, no tenen por, només van fent. La qüestió és que amb aquest anar fent te'ls trobes per tot arreu, sota les estovalles d'un restaurant de menú d'aquells que t'agrada anar-hi perquè no et trobin els de la teva edat, o a la sala de màquines de l'últim gimnàs de moda. Recordo quan cantava trista la cançó "Mediocritat" de Dagoll Dagom, pensava que mai arribaria a voler ser Hemingway, quina cosa més absurda, però que tampoc arribaria a tenir aquesta apatia que diu el personatge de Glups!. Doncs potser el dia arriba i cada cop ens va envoltant la merda, la corrupció, fins al nassos, i no fem res, què vols fer?, i penso que potser la nostra generació no ha volgut ser Hemingway ni Kerouac, però s'ha quedat en una autocomplaença de la quotidianitat vàcua. Però si hi dono dues voltes i faig un rewind, com els actors de l'obra que podeu veure al Gaudí, me'n recordo que sí que hi ha qui dóna la volta a la quotidianitat i la converteix en ironia, creant un nou horitzó que potser encara no surt als programes sobre l'esquerda inexorable entre ciència i lletres, perquè mentre uns expliquen la teoria de la discontinuïtat fent teatre, altres viuen als núvols del paper pintat de l'òpera wagneriana, tenyit de classicisme i allunyat de la poesia del dia a dia. I tot això no té res a veure amb la maionesa, però crec que entre tots ja ens entenem. 




(Us deixo la cançó. Que la disfruteu, en el sentit més escatològic de la paraula)