Alguns ossets bons tot i la Katastrophe

Katastrophe sense precedents en una faula ensucrada a la Beckett i amb l'ajuda d'Agrupación Señor Serrano. Això és el que veiem i anem repassant: la història d'una civilització abocada al desastre, des de l'idíl·lic paisatge dels boscos immaculats, a la barbàrie de la urbs. Quatre homes / ossets filmen i expliquen com una faula les edats de la humanitat, i en surten i es beuen unes cerveses a la seva salut, que bé que ho estem fent. Sí els enquadraments són perfectes, la química emulsiona, explosiona. La sincronització no deixa lloc per al dubte i si en algun moment apareix, si algú s'atraveix a ballar fora del to control·lat, aquest és aniquil·lat perquè la trama continuï impassible. L'ensucrada no es fa empalagosa, el ritme impera i el desbordament només arriba en forma de lava i d'algun parlament colpidor. La marxa cap a la destrucció sembla inexorable... tret que desfem el joc i trenquem els fils dels titelles.

Creació dialèctica a M.A.D. (Mutual Assured Destruction)

Els principis de la guerra freda deien que només calia activar un botó perquè el món saltés pels aires, mentre el silenci de les bombes s'estenia, les taules d'escacs sostenien, paraven cops. Així, Bobby Fisher i Boris Spasski s'enfrontaven el 1972 per determinar amb l'estratègia de les peces quina de les dues potències tenia la potència intel·lectual per guanyar l'altre. Ho podem veure amb pèls i senyals a M.A.D. de Ferran Dordal i Àlex Serrano. Amb l'estratègia s'hi barreja, no només raons d'estat òbvies, també una manera d'entendre el món, un respecte a un savoir faire, un tempo de pam 'moc fitxa' pam 'ara ho faig jo' i un procés molt humà enmig d'una por extrema, inhumana, a la destrucció. Mentre la guerra no arriba, els principis deixen de tenir sentit i el 1989 tot s'esfuma, però els personatges queden. La seva imatge, però, es desfà entre mite, consum i vida. Pablo Rosales i Diego Anido ens ho expliquen en duel, amb tempo de partida d'escacs i entrem en el cervell de l'estratega amb el mateix anar i venir de mans que aturen el comptador, de guerres que desvien l'atenció, de destrucció allunyada i de mentides ben vestides. Els personatges surten a la palestra, al final, i amb la subtilesa de la partida mental es desfan en el vaivé de la vida, mentre sona al nostre cap un món ideal on dos països prou bojos com per haver fet un pacte tàcit de destrucció massiva són capaços ara de banagloriar-se i fer-ne un mite un dia i al següent oblidar-se'n.

Memo: (un, dos, mari carmen, quatre)

Avui, per circumstàncies d'allò que anomenem vida, una mica més apagada que no pas desatada he arribat a la Beckett, amb expectatives, però amb ganes també de deixar fluir una mica la ment. Memo és memòria i és precisament una reconstrucció dels passos que fa la nostra sanvitxera (digueu-ne cervell) a l'hora de processar records. Coreografies apreses, tactes i sons que ens transporten, imatges que exploten rere flaixos d'aniversari. Mari Carmen s'integra en cada postura que veiem des de l'altre costat de la vida, la del passiu espectador, que dibuixa presències, recorre experiències, es figura un camí. Com ho han fet, ens ho recorden, els mateixos actors, muntant aquella escena que no surt o aquella altra que recorda també les vacances a una ria gallega (?) de la qual ara ja no recordo el nom. Loops, obsessions, evocacions, memòria que s'escola entre cintes de casset i globus que intenten sobreviure al temps i la gravetat. Això i un sofà que va perdent vent: una imatge final que és bellesa.

(esta va por ti abuelo...)