6 de desembre de 2014

Terra baixa, bella i plena

Vaig al Borràs, feia temps que no hi anava, des dels Coleman, ha plogut i dijous plovia també. El temps passa, sí, però Terra baixa és Terra baixa i l'Homar és l'Homar. Podríem dir que són dos clàssics del teatre català, un l'ànima i l'altre el cos.

Si ens fiquem dins l'obra, com si fos una poncella, i anem gratant endins, hi trobem que en queden quatre personatges (Manalic, Núria, Marta, Sebastià) i que ells en són l'essència. És un clàssic i els clàssics són essència i són dir-ho tot amb poques paraules, perquè tota la resta és sobrera. El teatre clàssic català, però –i no sé si és el teatre que hi ha arreu, però sí que, humilment, m'atreveixo a dir que és un teatre que s'ha trobat aquí durant un temps– ha revestit de parafernàlia la poncella i n'ha fet una declamació i un embalum que no passen per la porta de cap altre escenari que no sigui el del nacional, posem per cas. Llavors, correu-hi tots a buscar aquelles cares conegudes que puguin omplir butaques i deixem-nos de teatre petit, de teatre sentit, de teatre de poble (xerrica? aguanta, que vinc). I dic posem per cas, perquè aquest és un muntatge petit i sentit que ve assessorat per l'Albertí, i que, per tant, ja diu alguna cosa potser, dels canvis d'aires. Però també, no pas casualment, el director és en Pau Miró, al qual vaig començar a seguir amb la trilogia de Búfals, Lleons i Girafes, precisament fill del teatre petit i sentit de les sales Beckett, Versus, Tallers (allò que tenia el Nacional un dia i que ja ni ens en recordem, però que estava molt bé). He abandonat el meu estil críptic i ambigu per aquesta magarrufa explícita i gens poètica, però necessària per situar-nos. Aquest muntatge no és habitual aquí i això mereix un "és notícia".

Dit això, Manalic entendreix el cor, és la bellesa en acció, és bondat, com diria Rousseau (com deia molt bé Olivares d'una altra manera a l'Ara, l'altre dia: després de la seva crítica, totes les altres són sobreres, també, no m'hi escarrassaré). Núria s'apunta al carro de la bondat, ens poden fer riure les sortides innocents, d'un i de l'altre, però el nostre riure desemmascara que som de la terra baixa, que som part de la hipocresia de Sebastià, de la subjugació de Marta. Som terra baixa, però potser voldríem ser bondat, salvació, però ai las!, no hi ha escapatòria per als prejudicis de l'espectador. Hem arribat fins aquí perquè sabem que és teatre, clàssic, català, he mort el llop. Però no sé si hem arribat fins aquí perquè som capaços de treure'ns la màscara de la riota i posar-nos en la pell del llop ara i després, en la pell del pastor. En la contenció trobareu la resposta, en el xiuxiueig sentireu dringar potser la veritat del vent fred a la cara.


 "Les hommes cultivent cinq mille fleurs dans un même jardin... et ils n'y trovent pas ce qu'ils cherchent... 
Et cependant ce qu'ils cherchent pourrait être trouvé dans une seule rose ou un peu d'eau."
 Il·lustració d'Elontirien

23 de novembre de 2014

Tandy: per fi Angélica


Viure sabent que algú t’està pensant, si no, per què continuar vivint? Reviure i sentir, morir i renéixer. La vida té sentit, a estones. Comencem amb la infantesa, acabem amb la ressurecció d’un gos. L’inici és d’una nena que dóna ordres a un exborratxo enamorat. Ha canviat l’addicció a la beguda per l’addició a l’amor. Amor com a patologia. Estat d’embriaguesa sense límits, marcat per l’esperança, l’eufòria de creure en els miracles. My name is Donnie Smith, and I have lots of love to give, deia un personatge de Magnolia. Sóc aquí i tinc molt d’amor per donar i si aquest es fixa en una ànima que no em correspon, és igual, perquè només això ja em donarà la satisfacció de sentir que sóc. Quan em toquen el cos reviu, s’acosta a l’ànima que vaga incerta a l’altre costat, allà on jo no hi sóc. La resta dels dies viu sota una teranyina d’escuma blanca. La pell es torna tova amb els pèls dels gossos, servils, dissecats, nodrint-me de les idees d’un ésser que penso, que faig que existeixi; d’això m’alimento. Imagino els balls obscens entre focs i llums de colors vius, mentre em masturbo mirant el cel. Sherwood Anderson Winesburg m’acompanya passejant per Ohio, veient un déu que no existeix, però que jo mateixa he creat. Arribant al deliri intolerable per la societat ordenada, vivint fins que ja no quedi res més. I, fins i tot, quan ja no quedi res més en què pensar i esperar, vindrà el miracle, en aquest precís moment. 




6 de novembre de 2014

Ho cremarem tot, ho matarem tot

Tala és l'últim muntatge del mestre Lupa que s'estira en el temps i que et colpeix en el cor. Thomas des de la seva butaca relata en la distància les tares de la societat vienesa, però Lupa ho trasllada a Polònia: la sopa, els vestits, els abrics, el gulasz, la hipocresia sota el somriure benevolent són comuns i identificables.

Haurem de seure fora del metracril·lat per veure-hi com Thomas a la festa dels Auersberger. Fora del saló, des de la nostra butaca orellera. Amb un fil de veu, perquè no cal cridar per fer teatre, ni cal estar a un teatre nacional. Calen bons actors i un mestre com Lupa, calen menys amiguismes i més autenticitat. Tot això és Tala, crema, destrueix en aquest segle de la mort i la destrucció, on Joyce i James són dos jovenets superats per l'individualisme i buits de contingut, sense més paraules que els aparts al bany (espai de confessions i de vici). No hi ha esperança en el futur, només buidor.

Joanna és la desgràcia necessària per a la trobada, ben aprofitada per al matrimoni Auersberger a la Gentzgasse, perquè vingui el gran actor del Teatre Nacional i facin una party artística, un cercle intel·lectual, una trobada de la crème de la crème. Però el que sembla una trobada plena de bones intencions, acaba sent una mostra més de les convencions nocives del món cultural i de l'amistat rovellada. De la sublimitat, a la vomitera.

Thomas s'ho mira tot des de la butaca d'orelles i interpreta les paraules sobreres del matrimoni, l'odi compungit, però que s'escola en les paraules de l'un i de l'altra. Joanna s'ha suïcidat i gràcies a l'acte valent per uns, covard pels altres, se senten amb el dret de recordar, criticar i destrossar. Ella apareix furtivament: en el seu estudi, borratxa acabada i després fabulant sobre Kilb, sobre la infantesa; la barreja de literatura i vida es fa evident i indefugible, com una gàbia. Us podeu despullar, però les paraules us continuaran atrapant.

Després tornem al cercle, a sopar i a l'amistat aparentada. Als anys que han talat la confiança. A la decepció que ha marcat les relacions. Paraules, paraules, buides, paraules. Les ones de Virgina Woolf són un cant a l'amistat, Jeannie Billroth es creu ser Woolf, diu que va més enllà de Woolf. Sí, l'actitud de pedanteria d'aparador va més enllà de Woolf, arriba a la caricatura de la buidor, és insult. Tala és l'amistat després del suïcidi també, després de la mort, com Les ones, però aquí Bernhard sap que parla en la destrucció i buidor moral de finals del segle XX. No hi ha salvació, hi ha brutícia.

Al final, una trobada que havia de ser un regal per a la família Auersberger acaba sent un malson per als Auersberger a la Gentzgasse i Thomas, no ho escriguis això, fem peneta, però que no ho sàpiga ningú, hem de continuar sent els Auersberger de la Gentzgasse i l'altra ha de continuar sent la Woolf i l'actor més famós del Teatre Nacional ha de continuar sent-ho i Joanna ha mort perquè havia de morir. I, malgrat tot, m'estimo aquesta ciutat, m'estimo els meus amics, diu que diuen. 

13 de juliol de 2014

Numax-Fagor-Plus reloaded

Uns mesos enrere escrivia això i ara veiem una segona part del work in progress en un altre festival més o menys de teatre: el Grec, al qual vaig poc perquè fa uns anys vaig arribar a la conclusió que s'arriba on es pot i on es vol i això va en dues direccions. Ho dic per l'oferta, però també pel que em demanen que em cregui o que compri. Sigui com sigui, la companyia FFF de Roger Bernat proposava resubvencionar les entrades per posar ells el preu que trobaven convenient concretament per a aquest espectacle: 5 €

Aquesta reflexió ja interpel·la l'espectador en el sentit de: "¿et menges tot el que et posen al davant?"; "qui decideix els preus de les entrades, tenint en compte un paquet d'espectacles, ¿ho fa sabent que 
fa un capmàs que no afavoreix a una part de la població?", i per últim: "¿hi ha alguna manera de fer una gestió cultural amb seny i pensant en el comú?". Crec que totes les respostes es troben, d'alguna manera o altre a l'espectacle i algunes només reflexionant-hi un xic.

Així que posant-nos al lloc de l'altre, del que viu i pateix l'assemblea de treballadors, reunits per trobar-nos i aguantar numantinament unes condicions laborals que ens han deixat amb el cul a l'aire, però que amb aquesta èpica del blanc i negre podem explicar gràcies a Joaquim Jordà ens enfrontem amb un joc de miralls a una altra assemblea, més propera, més agra: la cooperativa de Fagor, recentment tancada, a Mondragón. És la imatge dels temps que corren versus la imatge dels temps que corrien. És el blanc i negre contra el color digital d'última generació. És la lluita contra el capital amb esperança per construir un país millor versus la merda de país construït tot i les ganes, tot i el "cooperativisme", tot i les bones intencions. És allò de "ens tenen agafats pels collons" i també lo altre de "l'enemic som nosaltres mateixos". L'única sortida, matar-se a treballar —agafant una frase de Numax— per poder competir amb les multinacionals, per poder aguantar la hipoteca, per poder anar de vacances un meset a l'any. Sensació de fracàs, d'acorralament i de pèrdua de passat, present i futur. Ens ha robat el temps i ara, de mica en mica, també ens roben l'espai.

Ballant un altre cop l'adiós muchachos penso que si diem adéu a les antigues formes de mobilització i de lluita, n'haurem d'inventar d'altres i si ja no tenim temps, potser, com diu López Petit, és moment de trobar-nos en la interioritat comú, aquesta comunió silenciosa que aquí trobem com a espectador anònim que repeteix frases i que sap que, tot i la repetició del mantra, alguna cosa ha de fer perquè reconeix que som molts a qui ens bull la sang i ens tremolen els dits.



3 de juny de 2014

La duresa del mite

Creont, Hamlet, Medea, Èdip i Antígona, cinc mites per a cinc habitacions tancades amb pany i clau, amb olor d'humitat. Som a La Vilella a No és país per a mites antics de cia. La Sargantana, recorrem els budells del teatre entre aquests cinc personatges tancats en la seva obsessió.

Creont ha empès els seus nebots a una guerra fraticida i a la mort, per justícia diu ell, perquè així ho havia de fer. La llei cega la humanitat, a vegades. Les raons de l'home d'estat, de l'estratega, enfonsen el sentit comú. Potser no és el poder, el que en treu, és cert, però sí l'orgull de saber que ha obrat segons el que calia fer i això li dóna de retruc un poder, el de tenir la veritat per sobre dels altres. Així, tot i semblar el més lliure de tots cinc, el més allunyat de la mort, és el que més present l'ha tinguda en tot moment. Hamlet, mentrestant, embogeix a l'habitació del costat; Èdip recrimina la buidor d'Europa, la falta de decisions, la falta de construcció; Medea ens deixa glaçats amb els ossos encara frescos dels seus fills, he de girar el cap per no vomitar, per no aixecar-me i marxar; amb Antígona, ja mig estabornida, vull que m'enterrin també amb ella, tanta emoció em deixa baldada i no puc arribar a sentir el seu cant de sirena, només veig la terra que m'entra als ulls i m'escou.


27 de maig de 2014

El loco y la camisa: leéme los labios mamá si querés saber la verdad

Quan el boig hi veu més que el savi, surten meravelles d'ingeni. Crec que era a Una dama en apuros, de Tom Sharpe, on algú també s'agafava al peu de la lletra les camises i els pintallavis i les ordres militars o era en un d'Irving. Tan se val. Aquest loco és de Banfield, dins la gran conurbació de Buenos Aires, una casa humil amb poca cosa més que uns sofàs, un termo per al mate, una yerbera, i una planxa. Poca cosa material, però tant per dir que sembla que el text no hi cap a l'escenari. Sembla que se'ls mengi, als actors. ¿Qui no es torna boig amb els abusos d'àvids capitalistes a la cerca de velletes hipotecades per fotre-les fora de la casa? Potser qui no diu les veritats davant d'una realitat que alaba els engominats, és aquell, sí, aquell que forma part de la bogeria material i que no hi veu més que el preu de cada lletra que pot encolomar. Per sort, entre la mediocritat de les nostres vides, alguns oficinistes còmplices, altres mares que no podran dir no, altres fills que voldran tenir aquella taula parada tan perfecta del veí; per sort, entre tot això, en algun moment, si anem al teatre, el somriure no s'esborrarà tan fàcilment i fins i tot ens semblarà que ens foradin el pit. I finalment, serà només teatre, fet amb molt poc, però que ens ha dit molt; uns actors que semblen bojos, poc il·luminats, però que el que fan és donar-te una lliçó de teatre artesanal, fet amb les mans, amb el cor i amb el cos.

26 de març de 2014

Morrison i Joyce agafadets de la mà al Tantarantana

Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce és la primera novel·la de AG Porta i Roberto Bolaño de la qual des de fa uns dies se'n representa una adaptació al Tantarantana. Ells són dos, però no són Joyce i Morrison, ni són com si ho fossin, perquè Ángel Ros i Ana Ríos Ricardi són massa ells mateixos. Ell (Nao Albet) és més Dèdalus, al laberint de l'Ulisses, arrossegat pel foc de Morrison. Ella (Clàudia Benito) és un torrent d'energia alcohòlica i desaforada. Tots dos formen una parella tòxica, que es retroalimenten del seu vòmit ressaquil, de la vida al màxim, de la poesia dels que mai han de morir. El ritme, no apte per a cardiopàtics, ens col·loca com a espectadors privilegiats d'una Barcelona acorralada per la literatura en els marges de la deliqüència juvenil. Quinquis que declamen estètica, muses de cabells rossos tenyits que no tenen ni un pèl de fleumes i l'emoció de fer-la cada dia més grossa, fins i tot per amor.

17 de febrer de 2014

Traduccions en cercles

Al principi en Manus diu: Sarah! La primera paraula per a unes orelles que no hi senten i una boca que no pot parlar. Però Sarah apareix ràpid, li somriu perquè l'ha entès, si no nítidament, sí d'intenció: Em dic Sarah, arriba a articular. Manus és el fill del mestre que amb paciència ajuda a pronunciar a aquells que en la muesa imposada o inconscient tenen la llengua travada. Qui ensenya a parlar és també qui escolta amb paciència el pare embriac, que parla en llatí, que pensa en el futur sense pensar en el passat. Entre llengües mortes i llengües que han de morir hi ha l'altre fill el traductor de llengües i de paisatges, el que treballa amb els anglesos, Owen: Traduccions per a un nou món, a la Biblioteca de Catalunya.

El paisatge configurat pel caràcter d'uns noms amb històries que ningú no recorda, però que tenen una raó de ser, muda la pell amb noms anglesos, pragmàtics. Amb els nous mapes es perd el nord i aquell paisatge que semblava tan supèrflu, envoltats per unes paraules que ens empresonaven diu el mestre, acaba sent la única terra promesa a la qual es poden agafar. Així, si Sarah és la muesa d'un poble a qui li estan tallant la llengua, però que a falta de paraules hi veu més que tota la resta; Owen és qui, malgrat l'esperit progressista, li fa la primera segada.

Poesia de llengües trobades que xoquen en un paral·lel comprensible, però allunyades unes de les altres. La ironia del text fa que l'espectador no percebi la diferència de llengües, sinó que entegui uns i altres, com si enraonessin el mateix idioma. Calien tants canvis per poder contemplar amb senzillesa els camps d'ordi moguts pel vent?  


Com no podia ser d'una altra manera, dedico a la petita Sara totes les paraules de la nostra llengua, les que ha començat a sentir i les que algun dia, sense adonar-nos-en, ja haurà après a dir.

6 de gener de 2014

Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y ganas de triunfar: la ràbia del carreró ple de miralls

Entrem en una petita habitació d'uns 30 m2, les actrius es preparen per començar. El públic assegut, apilotonat en grades, tot i el poc espai, còmodes. L'acció comença frenètica el diàleg és ràpid viu. Clara i la senyora, de Les criades de Genet als baixos d'un local que podria ser Mèxic DF, però també París els anys 40, Madrid? Barcelona?

Aii! són 15 minuts de molta roba i poc sabó i tan neta que la volen! L'aigua corre i les paraules volen. Clara menudeta, la Senyora amb ben bé uns 180 kilos, obessa. Sembla que hi ha un joc de vestir-se i desvertir-se i enmig la subversió, la inversió de la marginació a la sublimitat del llenguatge i de les (no-)classes socials. Són les criades que fan de senyora o la criada i la senyora? Són dues feres desbocades donant tota la seva energia per ser una bona actriu.

Per triomfar es necessita un gran paper i ganes de triomfar i elles, en un soterrani, ni cortas ni perezosas, s'ho munten. En el joc de la tria, una obra que ho diu tot, sense dir res de la fama ni de les celebrities, però sí de la cerca d'una sortida dins la cel·la, a la desesperada. Una obra en què, quan qui fa de Senyora és una obessa i qui fa de Clara és una anorèxica, s'esdevé una nova lectura: la imatge i el cos també apareixen en primer pla.

Li diu puta, li diu anorèxica, li diu gorda, li diu marrana, bruta, puta gorda pinche mierda de anoréxica cerda. I silenci i només cos. Queda el moviment sord de les gotes de l'esponja que regalima i el conte de les nenes que, per ballar, ho havien de fer d'amagat del seu pare. Reclusió de la dona en barrots fets de píxels de càmera digital, de pantalla d'alta resolució, de lleis moralistes, i també a Madrid cridant amb força, al Matadero, des de Mèxic, amb potència i art.