Terra baixa, bella i plena

Vaig al Borràs, feia temps que no hi anava, des dels Coleman, ha plogut i dijous plovia també. El temps passa, sí, però Terra baixa és Terra baixa i l'Homar és l'Homar. Podríem dir que són dos clàssics del teatre català, un l'ànima i l'altre el cos.

Si ens fiquem dins l'obra, com si fos una poncella, i anem gratant endins, hi trobem que en queden quatre personatges (Manalic, Núria, Marta, Sebastià) i que ells en són l'essència. És un clàssic i els clàssics són essència i són dir-ho tot amb poques paraules, perquè tota la resta és sobrera. El teatre clàssic català, però –i no sé si és el teatre que hi ha arreu, però sí que, humilment, m'atreveixo a dir que és un teatre que s'ha trobat aquí durant un temps– ha revestit de parafernàlia la poncella i n'ha fet una declamació i un embalum que no passen per la porta de cap altre escenari que no sigui el del nacional, posem per cas. Llavors, correu-hi tots a buscar aquelles cares conegudes que puguin omplir butaques i deixem-nos de teatre petit, de teatre sentit, de teatre de poble (xerrica? aguanta, que vinc). I dic posem per cas, perquè aquest és un muntatge petit i sentit que ve assessorat per l'Albertí, i que, per tant, ja diu alguna cosa potser, dels canvis d'aires. Però també, no pas casualment, el director és en Pau Miró, al qual vaig començar a seguir amb la trilogia de Búfals, Lleons i Girafes, precisament fill del teatre petit i sentit de les sales Beckett, Versus, Tallers (allò que tenia el Nacional un dia i que ja ni ens en recordem, però que estava molt bé). He abandonat el meu estil críptic i ambigu per aquesta magarrufa explícita i gens poètica, però necessària per situar-nos. Aquest muntatge no és habitual aquí i això mereix un "és notícia".

Dit això, Manalic entendreix el cor, és la bellesa en acció, és bondat, com diria Rousseau (com deia molt bé Olivares d'una altra manera a l'Ara, l'altre dia: després de la seva crítica, totes les altres són sobreres, també, no m'hi escarrassaré). Núria s'apunta al carro de la bondat, ens poden fer riure les sortides innocents, d'un i de l'altre, però el nostre riure desemmascara que som de la terra baixa, que som part de la hipocresia de Sebastià, de la subjugació de Marta. Som terra baixa, però potser voldríem ser bondat, salvació, però ai las!, no hi ha escapatòria per als prejudicis de l'espectador. Hem arribat fins aquí perquè sabem que és teatre, clàssic, català, he mort el llop. Però no sé si hem arribat fins aquí perquè som capaços de treure'ns la màscara de la riota i posar-nos en la pell del llop ara i després, en la pell del pastor. En la contenció trobareu la resposta, en el xiuxiueig sentireu dringar potser la veritat del vent fred a la cara.

 "Les hommes cultivent cinq mille fleurs dans un même jardin... et ils n'y trovent pas ce qu'ils cherchent... 
Et cependant ce qu'ils cherchent pourrait être trouvé dans une seule rose ou un peu d'eau."
 Il·lustració d'Elontirien

Tandy: per fi Angélica

Viure sabent que algú t’està pensant, si no, per què continuar vivint? Reviure i sentir, morir i renéixer. La vida té sentit, a estones. Comencem amb la infantesa, acabem amb la ressurecció d’un gos. L’inici és d’una nena que dóna ordres a un exborratxo enamorat. Ha canviat l’addicció a la beguda per l’addició a l’amor. Amor com a patologia. Estat d’embriaguesa sense límits, marcat per l’esperança, l’eufòria de creure en els miracles. My name is Donnie Smith, and I have lots of love to give, deia un personatge de Magnolia. Sóc aquí i tinc molt d’amor per donar i si aquest es fixa en una ànima que no em correspon, és igual, perquè només això ja em donarà la satisfacció de sentir que sóc. Quan em toquen el cos reviu, s’acosta a l’ànima que vaga incerta a l’altre costat, allà on jo no hi sóc. La resta dels dies viu sota una teranyina d’escuma blanca. La pell es torna tova amb els pèls dels gossos, servils, dissecats, nodrint-me de les idees d’un ésser que penso, que faig que existeixi; d’això m’alimento. Imagino els balls obscens entre focs i llums de colors vius, mentre em masturbo mirant el cel. Sherwood Anderson Winesburg m’acompanya passejant per Ohio, veient un déu que no existeix, però que jo mateixa he creat. Arribant al deliri intolerable per la societat ordenada, vivint fins que ja no quedi res més. I, fins i tot, quan ja no quedi res més en què pensar i esperar, vindrà el miracle, en aquest precís moment. 

Ho cremarem tot, ho matarem tot

Tala és l'últim muntatge del mestre Lupa que s'estira en el temps i que et colpeix en el cor. Thomas des de la seva butaca relata en la distància les tares de la societat vienesa, però Lupa ho trasllada a Polònia: la sopa, els vestits, els abrics, el gulasz, la hipocresia sota el somriure benevolent són comuns i identificables.

Haurem de seure fora del metracril·lat per veure-hi com Thomas a la festa dels Auersberger. Fora del saló, des de la nostra butaca orellera. Amb un fil de veu, perquè no cal cridar per fer teatre, ni cal estar a un teatre nacional. Calen bons actors i un mestre com Lupa, calen menys amiguismes i més autenticitat. Tot això és Tala, crema, destrueix en aquest segle de la mort i la destrucció, on Joyce i James són dos jovenets superats per l'individualisme i buits de contingut, sense més paraules que els aparts al bany (espai de confessions i de vici). No hi ha esperança en el futur, només buidor.

Joanna és la desgràcia necessària per a la trobada, ben aprofitada per al matrimoni Auersberger a la Gentzgasse, perquè vingui el gran actor del Teatre Nacional i facin una party artística, un cercle intel·lectual, una trobada de la crème de la crème. Però el que sembla una trobada plena de bones intencions, acaba sent una mostra més de les convencions nocives del món cultural i de l'amistat rovellada. De la sublimitat, a la vomitera.

Thomas s'ho mira tot des de la butaca d'orelles i interpreta les paraules sobreres del matrimoni, l'odi compungit, però que s'escola en les paraules de l'un i de l'altra. Joanna s'ha suïcidat i gràcies a l'acte valent per uns, covard pels altres, se senten amb el dret de recordar, criticar i destrossar. Ella apareix furtivament: en el seu estudi, borratxa acabada i després fabulant sobre Kilb, sobre la infantesa; la barreja de literatura i vida es fa evident i indefugible, com una gàbia. Us podeu despullar, però les paraules us continuaran atrapant.

Després tornem al cercle, a sopar i a l'amistat aparentada. Als anys que han talat la confiança. A la decepció que ha marcat les relacions. Paraules, paraules, buides, paraules. Les ones de Virgina Woolf són un cant a l'amistat, Jeannie Billroth es creu ser Woolf, diu que va més enllà de Woolf. Sí, l'actitud de pedanteria d'aparador va més enllà de Woolf, arriba a la caricatura de la buidor, és insult. Tala és l'amistat després del suïcidi també, després de la mort, com Les ones, però aquí Bernhard sap que parla en la destrucció i buidor moral de finals del segle XX. No hi ha salvació, hi ha brutícia.

Al final, una trobada que havia de ser un regal per a la família Auersberger acaba sent un malson per als Auersberger a la Gentzgasse i Thomas, no ho escriguis això, fem peneta, però que no ho sàpiga ningú, hem de continuar sent els Auersberger de la Gentzgasse i l'altra ha de continuar sent la Woolf i l'actor més famós del Teatre Nacional ha de continuar sent-ho i Joanna ha mort perquè havia de morir. I, malgrat tot, m'estimo aquesta ciutat, m'estimo els meus amics, diu que diuen. 

Cineastas o la vida en diferit

Quan feien sessions a la tele amb intèrpret de llenguatge de sords sortia a la dreta una persona que feia gestos, es retallava la pantalla. També es retallava la pantalla a les sèries que miràvem a la tele a la tarda, els anys 80, quan parlaven per telèfon dues persones. Hi havia un tall i a un costat una cosa i a l'altre una altra. Ahir, a Cineastas, hi havia un tall a l'escenari i una noia o noi que explicaven el que passava a un costat i a l'altre, en veu alta, contínuament. En algun moment es tallava el mantra i sortia algun diàleg, però en general hi havia molta narració. Es veu que explicaven què passava pel cap dels quatre cineastes argentins, els protagonistes de l'obra. Que si un s'havia de morir i que això li feia canviar la seva peli posant-hi retalls de la seva vida, que si una altra que feia un documental sobre els musicals durant el col·lapse i enderrocament de la URSS patia en pròpia pell un guerra freda molt pop, que si una que tenia un pare desaparegut una peli comercial encarregada des de França sobre un desaparegut reaparegut li feia viure una paranoia persecutòria amb el seu pare, que si un treballador del McDonalds feia pelis contra les multinacionals fins que Obama li tocava el braç. Tots quatre, tocats de l'ala i de la ficció, acaben vivint la seva pel·lícula, desvirtuant el que han creat per adaptar-s'hi ells. La vida deixa de tenir sentit i passa a ser una ficció més, un clixé, fins que els dos bocins de pantalla retallada acaben tenint la forma del buit per acompanyant. Vides construïdes en diferit, tu a Boston i jo a Califòrnia i un altre dirà que és una recerca del temps inventat a l'argentina. Tria i remena, nena.

Numax: una re-presentació qualsevol?

"Somos la asamblea de trabajadores de Numax (...) Hemos vivido muchas cosas: una huelga de cerca de tres meses de duración, justo en el momento en que de todas partes se predicaba la paz social para que el capitalismo español pudiera superar sin quebrantos ni ruptura el trauma del paso del franquismo a la democracia burguesa; una ocupación de tres meses en defensa del puesto de trabajo contra el expediente de crisis y la suspensión de pagos con que nos amenazaban los propietarios de la empresa, y, a partir de aquel momento, un largo proceso en que hemos pasado del control a la gestión de la fábrica y hemos demostrado a todos, comenzando con nosotros mismos, que el trabajador es algo más, mucho más que un robot encadenado a la máquina."

Així comença Numax presenta, la pel·lícula de Joaquim Jordà rodada amb els recursos dels treballadors després de dos anys de lluita (1979), així comença Re-presentació: Numax, la nova creació de Roger Bernat (2013). Nosaltres, espectadors, també som assemblea. Numax reviu entre cares de sopresa, d'incomoditat, d'heroi per un dia, de silencis eterns. Qui agafa el timó? Només has de llegir la pantalla, el guió ja està escrit, què més vols? El grau de decisió és llegir o no llegir. I costa. El foc que et crema per dins en la inacció, la ruborització posterior a l'acte, el descans després de la batalla, la satisfacció per ser part, per ser assemblea.

Presentació que es fa acció en l'acte de ser, espectacle que es construeix i que finalment representa, és a dir, és, però també representa alguna cosa: fem veure que. La unió que es requereix amb el missatge hi acaba sent, l'espasa que l'espectacle et col·loca a sobre també. Com a espectador entres en el joc proposat perquè t'interessa, perquè hi vols entrar, potser per comoditat, potser perquè quedar-te'n fora, no dir res, encara seria més incòmode, penses. I tanmateix es tracta de llegir, només llegir, no és fer, et dius, o sí estàs fent alguna cosa? Ets a la frontera de l'acció i la reflexió i del ser i el representar, penses, m'han posat a la frontera i m'hi he quedat esperant, llegint. Qui agafa el timó?, crides: Qui agafa el timo!? Espectador de verd, sí tu, el que estàs llegint amb jersei verd, aixeca les mans de la taula/ratolí, i escriu un comentari aquí a baix. Pots agafar una frase de Numax presenta i copiar-la. Acostumats a l'englotiment d'informació, poc avesats a l'acció. Anihilats pel consum, per un estat del benestar que ens han venut, que ens hem cregut, què ens cal per tornar a ser un, assemblea, lluita? 

S'hauria de preguntar a l'altra gent que hi era ahir, què en van veure, viure, de l'espectacle, i d'aquí potser en podríem treure una radiografia del país, present i passat. Memòria que es recupera i que es fa necessària: "una película que toda la clase trabajadora tendría que verla". Crisi i autogestió, consciència i acció, mori la jerarquia i visqui el treballador. Acabem ballant Adiós muchachos, sortim de la frontera per un moment, encara que il·lús aquell que es pensi que al film no ballen i que ho fan menys espontanis que nosaltres, no, això també és una re-presentació. Em quedo amb ganes de veure el muntatge que anirà augmentant amb imatges, amb vídeos. Per tant, caldrà tornar a veure Numax, la pel·lícula, Numax, la re-presentació. També caldrà prendre-hi partit, per no oblidar què és la classe obrera, per superar pors de lluita, per construir consciència de classe.

Aquesta entrada ha estat publicada també a Apunts de Temporada, el bloc del festival Temporada Alta.

Fauna: verde de verdad verde, luz de sol verdadera, un bosque de verdad

Fauna: una amazona al cim d'un cavall, se li apareix una vegada, sota la pluja. És llum que captiva. Julia la reviu entre fotogrames bastits per un director (enamorat d'ella?) i la construeix amb les cites de la seva filla María Luisa i amb les històries del seu fill Santos. Els germans que han quedat d'una unió impossible, fills d'una dona que es vestia d'home per entrar als cercles intel·lectuals, deixen escenes de vida quotidiana que Julia transforma en una forma d'art, de poesia, fins i tot. En la transformació ens desprenem també de màscares i en aquest procés d'entendre l'altre surt la pròpia pell.

Fauna abandonada per l'home que estimava va embogir, diuen, o va actuar per ser qui volien que fos o tot el contrari. Potser aquest moment revel·lador no deixa de ser una mistificació de la vida, la història falsejada escrita en uns diaris, de quins diaris m'estàs parlant? No hi ha diaris? No hi ha escriptura que la reinventi, Fauna no era així!! Es queixa Santos, el rude. En els seus precs: més veritat que en la cites de Rilke, més amor que en les visions d'halos muntats a cavall. Doncs algun lloc deuen ser els llibres, diu el director, quins llibres?, diu l'encavalcadora de cites María Luisa: la meva mare mai va tenir llibres, no tenia diners per comprar-ne!, anava a la biblioteca! Ahh, i jo havia vist una biblioteca plena de llibres, no hi és aquesta biblioteca? No, potser en tenia deu, de llibres!

Vides avorrides que necessiten explicar-ne d'altres, sí, potser sí, però també, vides que necessiten reviure històries per construir-se, per adonar-se, Julia, que potser no està enamorada del director, que potser l'amor la porta per una altra banda. Per veure que ella vol ser Fauna i que volent ser una dona que no va voler ser com una dona, es perd: es veu lligada a una maternitat obligada pel mateix cos, pel mateix fet de ser dona i com es fa per desfer-se'n i ser dona alhora? Bessons que no tenen parió que ajuden a nèixer cavalls que es moren junts. Maternitat compungida, amor i mort massa junts, a frec a frec. Reducció a l'absurd. Sembla que només pugui fugir, serà per orgull o per debilitat? Com interpretar-ho? Mentrestant, l'home, el director, enlloc de construir-se es continua preguntant què ha fet malament i jo li dic: res, amor, res, només no pensar-te, no viure i creure que la teva opinió comptava alguna cosa més que la d'ella, ja que admirant la seva intuïció has perdut la teva.

Romina Paula borda el text, borda la direcció i ens regala Rilke, descarnat al principi de l'obra, ressona cruel fins al final: 


EXPERIENCIA DE LA MUERTE

No sabemos nada de ese irse allá,

que no comparte con nosotros. No tenemos razón

para mostrar admiración y amor u odio

a la muerte, a la que una boca de máscara

de trágico lamento deforma extrañamente.

Aún está el mundo lleno de papeles que representamos.

Mientras que nos preocupa si de verdad gustamos,

actúa igual la muerte, aunque no guste.

Pero cuando te fuiste, irrumpió en esta escena

una franja de realidad, a través de aquella grieta

por donde te marchaste: verde de verdad verde,

luz de sol verdadera, un bosque de verdad.

Seguimos actuando. Declamando lo temerosa

y duramente aprendido, y elevando gestos

de vez en cuando; pero tu existencia alejada de nosotros,

apartada de nuestro drama, puede

a veces invadirnos, cayendo como un saber

de aquella realidad, de tal modo

que, arrebatados durante un rato,

representamos la vida, sin pensar en el aplauso.

Els baixos fons: elogi del vodka o de la persona?

Diu la pantalleta que la mort no s'atura pel soroll, la mort és inexorable, penso. Tot ho defineix, em recordaven aquesta setmana passada a Moscou. Els camells senten pel nas, diu el policia. Veritats de taverna, amb el vodka per company, les paraules paraules paraules com a únic escenari. Aquest alcohol té això, crea complicitats, deixa sortir la veritat. La veritat com a objectiu, la mentida com a amagatall del poruc. Diuen que el vell ha mort, no hi ha veritats, penso, i així tot l'home que les cerca és virtuós, altrament serà un neci resignat en la mediocritat de la mentida. Compatriotes de vodka, deu personatges que podrien ser a la recàmara de Shakespeare, en hores baixes, es troben en els baixos fons. Gorki, tot i la vida errant, tot i les vicissituds i les males estrugances d'aquests deu personatges, confia en què l'home viu en l'esperança de crear quelcom millor. Dins la més absoluta depressió social, l'esperança. Deu cares d'un poliedre, com el mareig d'un càntic ebri, es dibuixen: el noble que ho ha perdut tot, però viu encara en la grandesa, el taverner que convida a vodka, la puta que somia amb l'amor, el pelleter que ha estat enganyat per la dona, la vídua a qui el marit borratxo pegava cada nit, el tàrtar que resa i a qui el ferro li ha arrebatat la mà. El poeta. El treball que els ha esclavitzat, els homes que han esclavitzat a les dones, l'amor que els ha tret llibertat; i per sobre de tot: l'home, l'home que hauria de ser per sobre de totes les coses. Aquest home. Despullar-lo del que ha cregut fins ara (o del que li han fet creure), per això una posada en escena tan senzilla. La taula, tots asseguts davant dels espectadors i d'acompanyament un mapa d'Europa, el monstre del qual som fills, i la natura en diapositives, l'única veritat de la qual venim. Mentrestant, els homes, paraules paraules paraules, escullen un camí, sovint massa allunyat de la veritat. El poeta, però, no beu, només somia i toca el mapa amb el nas, hi sent pel nas, com els camells. Sent Europa. Tanca el projector de diapostives, puja amunt i se suïcida. Gorki, l'insurrecte de les lletres russes, toca fons i en el delirium tremens de la tercera ampolla de vodka confia en l'home i potser fins i tot mata a Déu. Desdoblat en deu personatges que en són un: el poeta es penja com a resum final de la cerca de la veritat en un món imperfecte, en un marasme de veus contradictòries, però reals.

Em venc la Pàtria per un Rothko

Quina paradoxa ser periodista amb un fill que només diu veritats, quina paradoxa després fer-se polític pensant que ara sí que faré allò que sempre he volgut fer, perquè fins ara el meu camí era errat. Del tempteig del discurs, a la proclama sense embuts. M’atreveixo a alçar el crit davant d’una massa que mira interessada (?) la televisió, incitant a l’acció i m’abandono a allò que un dia vaig voler ser i no em van deixar: un home de profit per la meva pàtria. Així Pàtria va, de Jordi Casanovas, estrenada al Temporada Alta ara al Teatre Lliure, flotant a la deriva. Torrent d’independència d’una terra que ha de ser lliure que viu oprimida, per un costat, somni d’infantesa barrejat amb il·lusions perdudes, per l’altre. Miquel Reventós es creu una història d’un passat, en el qual s’hi troba bé, per recrear la imatge d’aquell que vindrà i vencerà amb el cor dels humils i la veritat dels herois. Casanovas, però, encertadament ha dit que va escriure l’obra intentant esbrinar quina és la seva postura davant aquesta eufòria reventosiana que ara estem vivint també en carn pròpia —compte, no només és ficció— i aquí ve Rothko i l’expressionisme abstracte (i jo diria Motherwell). Aquí hi ha l’esteta que branda la seva pintura de traç ferm —i mentider— com el racó on s’expressa, on hi ha els seus amics, on es troba com a casa, on l’emoció es desboca. No és això potser la pàtria més estreta i més triada? Mentrestant, però, hi ha una dona, sí sempre hi ha d’haver una dona o dues en el millor dels casos: l’una que s’aferra a la família, “ets un mal pare!!”, sembla que vulgui dir, i l’altra que viu les intrigues de The Wire a la catalana amb accent anglès. Tot plegat em quedo amb el vermell i el negre i l’elegia a una república que algú va entendre abans que nosaltres.

Ritter, Dene, Voss de Krystian Lupa a Salt

Quatre anys després d'estrenar-se per primera vegada a Catalunya, l'obra de Bernhard, Ritter, Dene, Voss. Un dinar a cals Wittegenstein, es presentava altre cop al Temporada Alta. Lupa tornava amb els mateixos actors que el 2006 en el mateix festival li van valer l'èxit. L'espectacle ahir va ser rodó, tres hores i vint minuts que se'm van fer música. Començo per l'escenografia del mateix director, austera, amb els elements estríctament necessaris, fixant la cuadrícula del moment, marcant un únic punt de fuga: la taula i la còmoda-vitrina per a la vaixella. El menjador envoltat dels retrats vigilants del pare, la mare, els dos tiets i altres cadàvers pintats, imposant una presència i el sentit de la família.

Ara, però la família es compon d'uns altres persontages: Ritter, la germana petita; Dene, la germana gran, i Voss o Ludwig, el filòsof, el germà. La germana gran, actriu sense feina, para la taula perquè Ludwig estigui bé a casa quan arribi del sanatori, que esigui com a casa, només ells tres, sense l'Anna, la serventa. La petita, també actriu sense feina, s'ho mira amb distància, mentre li va fotent a l'ampolla, la seva mirada irònica ens farà riure unes quantes vegades. Dene s'agafa a la regularitat de la quotidianitat, Ritter, desfà pas per pas l'absurditat de la uniformitat. L'altra, s'entesta en l'ordre, Ritter va per lliure en la seva concepció de la família. En el segon acte apareix l'esperat Ludwig, filòsof, "el filòsof", rescatat per la germana gran del sanatori on està intern. Ella servil amb l'actitud d'ell, però al mateix temps perpetuant les bogeries de tant un com l'altra, ell fent d'infant rebel, consentit, geni incomprès, deixant anar profunditats a tort i a dret, mentre la família no hi ha déu que l'aguanti. La petita se'n fot de la música, arribem a pensar que és l'única que hi toca, l'altra, treu la pols a la seva mania persecutòria per la neteja i l'ordre i per fer-li la vida agradable a Ludwig, encara que ell diria 'impossible'. Els diàlegs de família tocada del bolet que perd els estreps arriben al punt àlgid en aquest segon acte, però és en el tercer on agafen volada i prenen coherència. Ludwig despotrica de la raó imposada, del seu país, d'Europa i ens preguntem si no serà també Bernhard que parla per boca del seu personatge: sona l'Heroica de Bethoveen (diríem) i l'altre Ludwig dóna la volta als quadres, crema el passat i simbòlicament triomfa per sobre dels seus avantpassats, encara que no hagi aconseguit el doctorat a Cambridge, encara que hagi de tornar a la reclusió de Noruega o del sanatori. Costa resumir la impressió dels últims minuts de l'obra i d'aquells moments que passen tan poques vegades quan sents que s'ha tancat un cercle i l'escena resta perfecta a la memòria.

Els actors, genials tots tres, van fer possible una harmonia que semblava impossible a l'adaptació de la mateixa peça que Mestres va presentar al Grec d'aquest any, tant que ni vaig escriure, haureu vist. Lupa, aquest geni de la direcció, m'ha reconciliat amb l'obra, té molts de reversos, és per llegir-la, entendre-la, trobar-hi matisos, referències amagades a la història d'Europa, a la família Wittgenstein, esclar. El senyor de l'Stary ens deixa un bon record, esperem tenir-ne més l'any que ve.