Ritter, Dene, Voss de Krystian Lupa a Salt

Quatre anys després d'estrenar-se per primera vegada a Catalunya, l'obra de Bernhard, Ritter, Dene, Voss. Un dinar a cals Wittegenstein, es presentava altre cop al Temporada Alta. Lupa tornava amb els mateixos actors que el 2006 en el mateix festival li van valer l'èxit. L'espectacle ahir va ser rodó, tres hores i vint minuts que se'm van fer música. Començo per l'escenografia del mateix director, austera, amb els elements estríctament necessaris, fixant la cuadrícula del moment, marcant un únic punt de fuga: la taula i la còmoda-vitrina per a la vaixella. El menjador envoltat dels retrats vigilants del pare, la mare, els dos tiets i altres cadàvers pintats, imposant una presència i el sentit de la família.

Ara, però la família es compon d'uns altres persontages: Ritter, la germana petita; Dene, la germana gran, i Voss o Ludwig, el filòsof, el germà. La germana gran, actriu sense feina, para la taula perquè Ludwig estigui bé a casa quan arribi del sanatori, que esigui com a casa, només ells tres, sense l'Anna, la serventa. La petita, també actriu sense feina, s'ho mira amb distància, mentre li va fotent a l'ampolla, la seva mirada irònica ens farà riure unes quantes vegades. Dene s'agafa a la regularitat de la quotidianitat, Ritter, desfà pas per pas l'absurditat de la uniformitat. L'altra, s'entesta en l'ordre, Ritter va per lliure en la seva concepció de la família. En el segon acte apareix l'esperat Ludwig, filòsof, "el filòsof", rescatat per la germana gran del sanatori on està intern. Ella servil amb l'actitud d'ell, però al mateix temps perpetuant les bogeries de tant un com l'altra, ell fent d'infant rebel, consentit, geni incomprès, deixant anar profunditats a tort i a dret, mentre la família no hi ha déu que l'aguanti. La petita se'n fot de la música, arribem a pensar que és l'única que hi toca, l'altra, treu la pols a la seva mania persecutòria per la neteja i l'ordre i per fer-li la vida agradable a Ludwig, encara que ell diria 'impossible'. Els diàlegs de família tocada del bolet que perd els estreps arriben al punt àlgid en aquest segon acte, però és en el tercer on agafen volada i prenen coherència. Ludwig despotrica de la raó imposada, del seu país, d'Europa i ens preguntem si no serà també Bernhard que parla per boca del seu personatge: sona l'Heroica de Bethoveen (diríem) i l'altre Ludwig dóna la volta als quadres, crema el passat i simbòlicament triomfa per sobre dels seus avantpassats, encara que no hagi aconseguit el doctorat a Cambridge, encara que hagi de tornar a la reclusió de Noruega o del sanatori. Costa resumir la impressió dels últims minuts de l'obra i d'aquells moments que passen tan poques vegades quan sents que s'ha tancat un cercle i l'escena resta perfecta a la memòria.

Els actors, genials tots tres, van fer possible una harmonia que semblava impossible a l'adaptació de la mateixa peça que Mestres va presentar al Grec d'aquest any, tant que ni vaig escriure, haureu vist. Lupa, aquest geni de la direcció, m'ha reconciliat amb l'obra, té molts de reversos, és per llegir-la, entendre-la, trobar-hi matisos, referències amagades a la història d'Europa, a la família Wittgenstein, esclar. El senyor de l'Stary ens deixa un bon record, esperem tenir-ne més l'any que ve.