21 de novembre de 2010

Ritter, Dene, Voss de Krystian Lupa a Salt

Quatre anys després d'estrenar-se per primera vegada a Catalunya, l'obra de Bernhard, Ritter, Dene, Voss. Un dinar a cals Wittegenstein, es presentava altre cop al Temporada Alta. Lupa tornava amb els mateixos actors que el 2006 en el mateix festival li van valer l'èxit. L'espectacle ahir va ser rodó, tres hores i vint minuts que se'm van fer música. Començo per l'escenografia del mateix director, austera, amb els elements estríctament necessaris, fixant la cuadrícula del moment, marcant un únic punt de fuga: la taula i la còmoda-vitrina per a la vaixella. El menjador envoltat dels retrats vigilants del pare, la mare, els dos tiets i altres cadàvers pintats, imposant una presència i el sentit de la família.

Ara, però la família es compon d'uns altres persontages: Ritter, la germana petita; Dene, la germana gran, i Voss o Ludwig, el filòsof, el germà. La germana gran, actriu sense feina, para la taula perquè Ludwig estigui bé a casa quan arribi del sanatori, que esigui com a casa, només ells tres, sense l'Anna, la serventa. La petita, també actriu sense feina, s'ho mira amb distància, mentre li va fotent a l'ampolla, la seva mirada irònica ens farà riure unes quantes vegades. Dene s'agafa a la regularitat de la quotidianitat, Ritter, desfà pas per pas l'absurditat de la uniformitat. L'altra, s'entesta en l'ordre, Ritter va per lliure en la seva concepció de la família. En el segon acte apareix l'esperat Ludwig, filòsof, "el filòsof", rescatat per la germana gran del sanatori on està intern. Ella servil amb l'actitud d'ell, però al mateix temps perpetuant les bogeries de tant un com l'altra, ell fent d'infant rebel, consentit, geni incomprès, deixant anar profunditats a tort i a dret, mentre la família no hi ha déu que l'aguanti. La petita se'n fot de la música, arribem a pensar que és l'única que hi toca, l'altra, treu la pols a la seva mania persecutòria per la neteja i l'ordre i per fer-li la vida agradable a Ludwig, encara que ell diria 'impossible'. Els diàlegs de família tocada del bolet que perd els estreps arriben al punt àlgid en aquest segon acte, però és en el tercer on agafen volada i prenen coherència. Ludwig despotrica de la raó imposada, del seu país, d'Europa i ens preguntem si no serà també Bernhard que parla per boca del seu personatge: sona l'Heroica de Bethoveen (diríem) i l'altre Ludwig dóna la volta als quadres, crema el passat i simbòlicament triomfa per sobre dels seus avantpassats, encara que no hagi aconseguit el doctorat a Cambridge, encara que hagi de tornar a la reclusió de Noruega o del sanatori. Costa resumir la impressió dels últims minuts de l'obra i d'aquells moments que passen tan poques vegades quan sents que s'ha tancat un cercle i l'escena resta perfecta a la memòria.

Els actors, genials tots tres, van fer possible una harmonia que semblava impossible a l'adaptació de la mateixa peça que Mestres va presentar al Grec d'aquest any, tant que ni vaig escriure, haureu vist. Lupa, aquest geni de la direcció, m'ha reconciliat amb l'obra, té molts de reversos, és per llegir-la, entendre-la, trobar-hi matisos, referències amagades a la història d'Europa, a la família Wittgenstein, esclar. El senyor de l'Stary ens deixa un bon record, esperem tenir-ne més l'any que ve.

18 de novembre de 2010

Copacabana: cuina i teatre a la Biblioteca de Catalunya

La combinació pot semblar estranya: llibres, teatre i cuina? Anem per pams, la Biblioteca de Catalunya, ja ho sabeu, té un espai on es presenten propostes teatrals, eliminem doncs els llibres. Copacabana és el nom d'un cabaret, amb lleugers records cubans, antillans en el qual estem convidats com espectadors/actors a la biblioteca; un espectacle muntat al voltant d'un petit restaurant cabaretero que ens transporta a ritmes caribenys i menjar de cuina fusió feta a petites porcions: crispetes al curry, carpacció de pebrot (perquè ja ho diuen que de pebrots en tenen), crêpe de verdures, espeguetis andantes i un bon postre de xocolata. Ideal per fer un mos mentre veus un espectacle que també passa bé i et fa riure sense ennuegar-te. Al voltant del cabaret una sèrie d'artilugis que són com pastissos sorpresa, ja que amaguen espectacles dintre del mateix espectacle: d'ombres, de titelles, de dansa imaginativa amb quatre parracs, de fer riure amb quatre coses. Alguns moments sembla que la salsa no lligui amb tant de condiment, però crec que el tot fa el fet i te'n vas amb un bon regust sobretot pel gest del actors que es construeixen a partir de tics graciosos, però molt ben treballats.

4 de novembre de 2010

Sagarra només en privat

Crec que Sagarra mereix ser llegit i segurament Vida privada és una novel·la puntal de la literatura catalana, que s'aproxima a Proust, segons les paraules de Sarrahima que Xavier Pla cita en el pròleg, reproduït en el programa de mà. Aquesta Vida privada que veiem al Lliure ara ens dóna trossos de bona literatura, d'imatges ben poètiques d'una decadència molt ben descrita, Sagarra hi té un bon mèrit aquí, els actors també. La narrativitat, però, pot jugar una mala passada a la teatralitat, com aquí passa i com és molt fàcil que passi quan s'adapta una novel·la, Albertí ha apostat per un joc difícil. Els narradors que es van intercalant, amb més o menys fortuna, situen escenes que s'acompleixen amb petits gags de la doble moral burgesa que poden arribar a esbossar una rialleta, a vegades acompanyats de música en viu a mode de cabaret amb vestits preciosos i cançons de l'època molt ben treballades, inclús amb cops d'efecte. El retrat de la vida privada, de la sexualitat amagada, dels racons obscurs del barri xino i de les famílies de casa bona i mals costums de principis de segle XX que Sagarra va dibuixar tan bé en la seva novel·la aquí el vivim a través de paraules i el gest, la imatge, se'ns fa llarga i, esclar, més enllà de l'interès històric, sociològic i fins i tot literari, hi ha també el teatre; això és el que hi he trobat a faltar, necessari, al meu entendre, perquè Sagarra es llegeixi fora dels cercles privats i traspassi aquest qualificatiu d'escriptor a destemps.