Himmelweg: camino al cielo

Una hora et pot servir per molt o per poc. Una hora de teatre et pot trapassar la pell o et pot provocar un acte de fe sense escletxes.

Ella viatja a un camp de refugiats de jueus durant la Segona Guerra Mundial, que fa veure que és un poble, perquè té un alcalde i, fins i tot, una sinagoga: "llibertat de culte", diu el coronel alemany. Una realitat es presenta davant dels ulls d'ella, no hi ha fum darrere la infermeria, els trens només arriben a les sis del matí, però aquesta és l'hora d'arribada i no n'hi ha cap altra. Hi ha nens que juguen amb una baldufa, vermella i negra, i una altra nena que juga amb un nino al riu, i una parella d'amants que discuteixen i s'abracen després. Protagonistes d'una realitat escrita i assajada, d'un teatre sense fum.

Però, quan l'hora et passa a poc a poc i l'acte de fe se't fa estrident -menys quan hi ha sobre l'escenari les magnífiques titelles de Mireia Trias i Montse Gallego- significa que la suposada universalitat del text no apareix d'una forma tan evident com diu el programa de mà. Ho diuen pels tòpics del text? Precisament pensaríem que li treuen crèdit: cultura i barbàrie i... Quina interpretació es busca? Aquí el text es podria convertir en alguna cosa més, en crítica. No obstant això, no tenim res més que Aristòtil per una banda, Spinoza per l'altra i els jueus professors d'història. El teatre, la peça, l'engany aquí hi ha el cor de l'obra, t'ho creus o no t'ho creus? Però, ai las!, també hi torna amb allò de l'escriptura del testimoni que no veu res, que no podia explicar i que al mateix temps, s'autoanomena "els ulls d'Europa", avant la lettre. I jo em pregunto: Europa, quin és el concepte universal d'Europa?

Davant l'horror, la ceguesa dels que el van veure sí, potser sí, però també la nostra de seguir perpetuant-ne altres.

Platonov, un canalla rus

M'encanten els drames russos, m'encanta Txèhov, m'encata veure com s'ho fan per posar en escenea tot el melodramatisme d'aquest teatre i també veure com ens posem en la pell d'aquesta societat decadent, mai prou lluny de la nostra, desgraciadament.

A Platonov ens trobem amb un personatge arrogant, canalla, mal carat i, així tot, totes li cauen als peus. La dona bleda (C. Pastor), la dona casada amb l'amic (E. Gelabert), la muller/mama que l'espera per al descans del guerrer (Machi), la dona intel·lectual, lliure (M. López). Rússia es desintegra mentre Platonov (Arquillué) va assenyalant les febleses d'estafadors i d'hipòcrites que tenen pes dins la política del país. Diu que respecte a tothom i després se'n riu. S'odia a ell mateix i és incapaç d'estimar els altres.

Aquesta obra de joventut de Txèhov no té potser la profunditat d'altres, però no deixa de ser interessant sobretot pels papers de les dones que, sorprenentment, estan molt ben perfilades. Sobre el muntatge em va agradar l'escenografia i quan miro qui l'ha fet ho entenc, Max Glaenzel, sempre encertat, fa que els teatres grans no es mengin l'espectacle, sinó que li donin profunditat, tot el que contrari del que comentàvem en l'anterior post. Tampoc vull oblidar la bona direcció i els més de quinze actors que treballen en conjunt i brillen també en conjunt. Gràcies a tot això decadència, abisme, amor i mort arriben a un acord força perfecte.