Coriolà, mite sec de la tirania

Quan l'orgull fa estralls, ennuvola l'esperit i allò que en diuen seny, noblesa, acaba sent despotisme. Il·lustrat?, cert. Govern del millor dels combatents?, cert. Honor per governar en l'equanimitat del geni?, cert. Però la realitat del pes del blat per la feina feta n'és un altra, ai las! I els tribuns avisen i el senat mira d'on bufa el vent i perquè els aires els siguin favorables ara dic sí, ara dic no. Ciutadans, reuniu-vos i penseu una segona vegada a qui heu donat el poder. Aquell que havia de ser el guardià de les vostres llibertats, ara us les prendrà. I tu, Coriolà, que reps el nom de la ciutat, per si no en tinguessis prou amb dir-te Marcius, amb tenir un origen, l'ambició et fa ser senyor del món. La mare et retorna a casa perquè sembla que la destresa flexible de la teva espasa no respon a l'armonia d'una cançó de bressol. Ajagut, desarmat del vestit de l'honor, impossible de tornar a la terra que agafa arrels profundes, només et queda la mort. Trist final per un home ple de valor, trist final per una democràcia a qui li han pres la veu.

.......

Rigola, torna al Lliure! Mori el teatre complaent, visquin els guants de boxa a les nostres parets.

Gata sobre la teulada de zinc calenta: ens deixa freds

Rigola enceta el Lliure de Gràcia amb un drama de Tennessee Williams, bé en realitat és un dramon amb totes les lletres i en majúscules. Una dona enamorada d'un home que l'odia, perquè ell no ho sap però no la podria estimar encara que volgués, s'ha quedat en el record de l'amic de l'ànima mort. Un pare que reneix per tornar al pou en pocs minuts, les convencions poden fer més cruel els últims instants de la vida d'algú? I una tríada de convencions i poder que formen la mare i l'altre fill amb la seva dona. Tres rebels que criden contra tres silenciosos adaptats de "fem veure que aquí no ha passat res". Doncs aquests ingredients que fan una bomba, Rigola els ha desactivat, creant una distància entre sentiment i personatge que no vaig entendre ahir. Només Benito (el pare), Carreras (Brick) i Muntsa Alcáñiz (la mare) se salven, al meu parer, perquè deixen anar sentiment autèntic. Alguns continguts, com la mare, altres més desesperats, però reals. L'altra parella la vaig trobar transparent. La Chantal Aimée és un tema a part, tenia moments de tot, però més de recitació que no pas de passió i aquí de passió n'hi havia d'haver molta! Tot plegat, però, quadrava molt bé amb l'escenografia (Glaenzel no falla mai), freda, poètica, amb el neó recordant-nos "Why is it so hard to talk?", el leitmotiv del drama. La música del piano decadent, escaient, la il·luminació, sublim. Només li faltava una mica de sentiment a la direcció d'actors. Un plaer, però tornar al Lliure de Gràcia després de tants anys tancat, i, encara que sigui així, també de veure què fa l'Àlex Rigola, que continua sent un dels grans per mi.