19 d’octubre de 2012

Em venc la Pàtria per un Rothko

Quina paradoxa ser periodista amb un fill que només diu veritats, quina paradoxa després fer-se polític pensant que ara sí que faré allò que sempre he volgut fer, perquè fins ara el meu camí era errat. Del tempteig del discurs, a la proclama sense embuts. M’atreveixo a alçar el crit davant d’una massa que mira interessada (?) la televisió, incitant a l’acció i m’abandono a allò que un dia vaig voler ser i no em van deixar: un home de profit per la meva pàtria. Així Pàtria va, de Jordi Casanovas, estrenada al Temporada Alta ara al Teatre Lliure, flotant a la deriva. Torrent d’independència d’una terra que ha de ser lliure que viu oprimida, per un costat, somni d’infantesa barrejat amb il·lusions perdudes, per l’altre. Miquel Reventós es creu una història d’un passat, en el qual s’hi troba bé, per recrear la imatge d’aquell que vindrà i vencerà amb el cor dels humils i la veritat dels herois. Casanovas, però, encertadament ha dit que va escriure l’obra intentant esbrinar quina és la seva postura davant aquesta eufòria reventosiana que ara estem vivint també en carn pròpia —compte, no només és ficció— i aquí ve Rothko i l’expressionisme abstracte (i jo diria Motherwell). Aquí hi ha l’esteta que branda la seva pintura de traç ferm —i mentider— com el racó on s’expressa, on hi ha els seus amics, on es troba com a casa, on l’emoció es desboca. No és això potser la pàtria més estreta i més triada? Mentrestant, però, hi ha una dona, sí sempre hi ha d’haver una dona o dues en el millor dels casos: l’una que s’aferra a la família, “ets un mal pare!!”, sembla que vulgui dir, i l’altra que viu les intrigues de The Wire a la catalana amb accent anglès. Tot plegat em quedo amb el vermell i el negre i l’elegia a una república que algú va entendre abans que nosaltres.