3 de desembre de 2013

Himmelweg: camino al cielo

Una hora et pot servir per molt o per poc. Una hora de teatre et pot trapassar la pell o et pot provocar un acte de fe sense escletxes.

Ella viatja a un camp de refugiats de jueus durant la Segona Guerra Mundial, que fa veure que és un poble, perquè té un alcalde i, fins i tot, una sinagoga: "llibertat de culte", diu el coronel alemany. Una realitat es presenta davant dels ulls d'ella, no hi ha fum darrere la infermeria, els trens només arriben a les sis del matí, però aquesta és l'hora d'arribada i no n'hi ha cap altra. Hi ha nens que juguen amb una baldufa, vermella i negra, i una altra nena que juga amb un nino al riu, i una parella d'amants que discuteixen i s'abracen després. Protagonistes d'una realitat escrita i assajada, d'un teatre sense fum.

Però, quan l'hora et passa a poc a poc i l'acte de fe se't fa estrident -menys quan hi ha sobre l'escenari les magnífiques titelles de Mireia Trias i Montse Gallego- significa que la suposada universalitat del text no apareix d'una forma tan evident com diu el programa de mà. Ho diuen pels tòpics del text? Precisament pensaríem que li treuen crèdit: cultura i barbàrie i... Quina interpretació es busca? Aquí el text es podria convertir en alguna cosa més, en crítica. No obstant això, no tenim res més que Aristòtil per una banda, Spinoza per l'altra i els jueus professors d'història. El teatre, la peça, l'engany aquí hi ha el cor de l'obra, t'ho creus o no t'ho creus? Però, ai las!, també hi torna amb allò de l'escriptura del testimoni que no veu res, que no podia explicar i que al mateix temps, s'autoanomena "els ulls d'Europa", avant la lettre. I jo em pregunto: Europa, quin és el concepte universal d'Europa?

Davant l'horror, la ceguesa dels que el van veure sí, potser sí, però també la nostra de seguir perpetuant-ne altres.