Tres peces: gos, dona i lloc

Dies que no anava al teatre, dies que no escrivia. Cansament d'hores de no dormir acumulades, també. Poc temps per escriure, sobretot. Escriure requereix de tranquil·litat, anar al teatre i disfrutar d'una obra també. Potser per això no escrivia des de feia temps.

Sigui com sigui, tres han estat les obres vistes en aquests tres mesos: Ivan i els gossos, La Femme gauchère i Sé de un lugar.

Ivan i els gossos

Ja sabeu que és el monòleg d'un nen rus que viu amb gossos? És un nen salvatge, proper al bon salvatge de Rousseau (?), proper a la misèria de Rússia i a la deixadesa de la nostra societat, finalment, doncs, allunyat de Rousseau, que ja sabem que s'equivocava. Conseqüència d'una manca d'amor i, del que és més important, de recursos per alimentar-se, deixat de la mà de Déu. Només li queda la comprensió dels gossos i els altres nens salvatges, vivint fora, expulsat, però integrat en una espècie d'humanitat animal que desprèn, ara sí, amor. Veient-la, no podia deixar de pensar en Lobisón, la fantàstica novel·la de Ginés Sánchez, que diria fins i tot que supera el text d'Hattie Naylor.

La Femme gauchère 

A París, hi ha un teatre amb cites als lavabos, a París la cultura surt cada setmana publicada a 40 cèntims d'euro, en una cosa que es Pariscope. A París, l'IVA per la cultura és del 5,5%, a París diuen que les coses van malament, però jo hi sóc i puc sentir com es respira. Inspira-Expira, i no és difícil. Al Théâtre du Rond-Point, al costat de l'Étoile:

A més, hi fan drames tan profitosos com La Femme gauchère, una novel·la de Peter Handke, adaptada al teatre per Christophe Perton. Ella és la dona esquerrana, maldestre, ella, la que té una il·luminació i un dia diu: vull estar sola. I què faràs tota sola?? Sí, sola i amb un fill. El menjador-sala d'estar és massa gran per fer acollidora la casa, sembla una casa sueca decorada amb mal gust. Ell marxa, el pis es queda més buit. Ella es queda allà, sola. Torna a fer coses que havia deixat abandondes: traduir, sortir, beure, pensar; i en això s'hi troba, és ella oberta al món, tancada a aquells que l'estigmatizen com a producte amargat d'una societat masclista. En algun moment diu: "penso en una vida utòpica en què un home m'estimi pel que sóc i el que esdevindré". El que sóc ara i el que seré demà, sense condicionants, sense camins establerts, o ¿és que potser a les dones, cal domesticar-nos per estimar-nos?, ¿treure'ns els desitjos, la iniciativa? Ni això ni que ens diguin com hem de ser, amb la insolència d'aquell o aquella que es creu fer-te més forta, dient-te com has de viure, com has de reaccionar. La insolència de l'ignorant, diu. Sí, Marianne va feliç, escriu tradueix i se li'n foten tres pitos els discursos que es puguin construir al seu voltant, perquè ella simplement ÉS. Deixeu-la viure en pau i us trobareu tots, inesperadament, en allò que semblava el buit, una nit d'estiu.

Sé de un lugar

I la tercera. Finalment, després d'anar-li al darrere a l'èxit de la temporada passada i actual, m'hi he trobat, al mig. Entro sabent que la ILP de la PAH i de tots els que hi hem firmat ha estat acceptada a tràmit pel congrés amb majoria de dretes, contràries a qualsevol negociació. Sé de un lugar, donde brotan las flores para ti, allí construiremos nuestra casa (res més allunyat d'una realitat que ens escup a la cara dia a dia per la impossibilitat de tenir un lloc per viure). Aquest èxit de flamenco pop dels 70 dóna nom a la peça d'Iván Morales que triumfa, perquè tots busquem aquest lugar para nuestra casa, i com diu Beré el més important és menjar, dormir i l'amor. Amb aquests tres pilars construïm una casa, la de Beré i Simón, que són dos, però que sembla que enlloc de ser una barraca, de quatre parets, simple, sigui un gratacels de 80 plantes. En quins pous ens fiquem per no dir, no voler acceptar...? Molts, i per molt inútils que semblin, tots ells necessaris. Alarcón està fantàstica, ho he de dir. La vida dóna unes voltes... i ella que forta en totes les voltes, els marejos, els precipis, i ell que babau, que incapaç d'acceptar, de veure, d'anar més enllà, però que comprensible al mateix temps la seva ceguesa. Real i magnífic, com el gong final de la cançó. 

Gare de l'Est a la Cité de l'Immigration

Fa dues setmanes aquest museu de París sobre les onades de immigració que han nodrit França enriquint-la era ocupat per onades de ciutadans francesos de facto, però no de iure, és a dir, sense papers. Ja sabeu quina política d'immigració està aplicant França, tampoc no és el meu objectiu recordar-ho aquí. Sigui com sigui, l'obra que vaig anar a veure allà hi tenia molt a veure i era una mostra de com d'equivocat n'està el govern (o els governs, perquè la Unió Europea no se n'escapa).

Sigui com sigui Sophi Akrich va fer un muntatge ben estructurat i original. Una gran sala era una estació, la gare de l'Est, on diferents cultures sobretot de l'est d'Europa es trobaven i explicaven com veien França, l'Europa de l'Oest. Poesia de Milosz, Zagajewski, Brankica Radiz o Paul Claudel ens acaronaven les orelles en una de les portes. El viatge continuava entre el monòleg d'una professora que va haver de fugir de Polònia durant la persecució de la intelligentsia jueva durant el comunisme, unes paraules llegides de Perec sobre l'existència erràtica del poble jueu ens emociona.

Després vaig passejar aquí i allà entre històries de romaneses (europees) que tenen existències tan quotidianes com un francès qualsevol, tot i la mirada incrèdula del francès de pro i també de exiugoslaus emigrats. Les peces es tancaven amb un fragment d'Els Emigrats de Mrozek i una bona festa amb tots els participants, entre ells alguns alumnes d'institut d'orígens diferents, cantant cançons populars romanís. El tot: un espectacle ple de sensibilitat i senzill, però amb punts essencials sobre què és la convivència i què ha de ser Europa, a vegades sembla que ho perdem de vista.

Túrmix de Warlikowski

Ja fa una setmana, però he pensat que encara tinc algunes sensacions fresques de l'estrena La fin de Krzystof Warlikowski al Théâtre de l'Odéon de París. Eren quatre hores, difícil no recordar-se de res una setmana després, però tot i així, hi havia molt per oblidar.

La primera part es va barallant entre El procés de Kafka i un guió mai portat al cinema de Bernard-Marie Koltès titulat Nickel Stuff. Així, entre K que no sap a quina porta tocar que no sap, per no saber ni qui és, tenim un thriller de ballarins que no ballen, però es veuen que tenen un talent al qual no s'acaben d'acostumar. Entre amor no correspost, nits de bogeria i fugida cap a la no-identitat es mou la primera part, marejada.

La segona, més tranquil·la i més a l'abast de la raó, se centra en Elizabeth Costello de John Maxwell Coetzee. La burocràcia absurda empresona Elizabeth en terra de ningú. Escapa d'un passat que no vol revelar, però que potser tampoc té cap mena d'importància. Per l'administració algú que no vol explicar el seu passat viu al marge i per tant no pot tenir identitat.

Totes tres obres s'uneixen per un fil de drama existencial que sobre el paper té algun sentit, però que vist, dramatitzat, no en té gaire. Sortint, mig marejada, no vaig poder fer una altra cosa que anar a dormir: un bon empatx.