La primera part es va barallant entre El procés de Kafka i un guió mai portat al cinema de Bernard-Marie Koltès titulat Nickel Stuff. Així, entre K que no sap a quina porta tocar que no sap, per no saber ni qui és, tenim un thriller de ballarins que no ballen, però es veuen que tenen un talent al qual no s'acaben d'acostumar. Entre amor no correspost, nits de bogeria i fugida cap a la no-identitat es mou la primera part, marejada.
La segona, més tranquil·la i més a l'abast de la raó, se centra en Elizabeth Costello de John Maxwell Coetzee. La burocràcia absurda empresona Elizabeth en terra de ningú. Escapa d'un passat que no vol revelar, però que potser tampoc té cap mena d'importància. Per l'administració algú que no vol explicar el seu passat viu al marge i per tant no pot tenir identitat.
Totes tres obres s'uneixen per un fil de drama existencial que sobre el paper té algun sentit, però que vist, dramatitzat, no en té gaire. Sortint, mig marejada, no vaig poder fer una altra cosa que anar a dormir: un bon empatx.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada