14 d’octubre de 2010

Memo: (un, dos, mari carmen, quatre)

Avui, per circumstàncies d'allò que anomenem vida, una mica més apagada que no pas desatada he arribat a la Beckett, amb expectatives, però amb ganes també de deixar fluir una mica la ment. Memo és memòria i és precisament una reconstrucció dels passos que fa la nostra sanvitxera (digueu-ne cervell) a l'hora de processar records. Coreografies apreses, tactes i sons que ens transporten, imatges que exploten rere flaixos d'aniversari. Mari Carmen s'integra en cada postura que veiem des de l'altre costat de la vida, la del passiu espectador, que dibuixa presències, recorre experiències, es figura un camí. Com ho han fet, ens ho recorden, els mateixos actors, muntant aquella escena que no surt o aquella altra que recorda també les vacances a una ria gallega (?) de la qual ara ja no recordo el nom. Loops, obsessions, evocacions, memòria que s'escola entre cintes de casset i globus que intenten sobreviure al temps i la gravetat. Això i un sofà que va perdent vent: una imatge final que és bellesa.

(esta va por ti abuelo...)

3 d’octubre de 2010

Lotte Goes Liquid

Aquest és el títol de la instal·lació escènica, tal com ells mateixos l'anomenen, que es pot veure encara avui a la Nau Ivanow. Retalls de vida en cinc plataformes, un escenari fragmentat per a les situacions de set personatges que naveguen d'un lloc a l'altre, intentant trobar alguna cosa que perduri i a la qual es puguin agafar, com fem també el públic per captar les escenes simultànies que s'hi van produint. Tots outsiders a la seva manera alguns dient-ho més que els altres, altres demostrant-ho i no dient-ho per falsa modèstia, alguns no volent estimar només a una persona, altres buscant un amor etern que es veu que ja no es porta, perquè fins i tot qui el busca tampoc s'ho creu. Enmig, el tic-tac del rellotge que t'avisa que et fas gran, que potser cal tenir fills, que cal reproduir-se per SER. Ànimes que vaguen i que en el moment en què és necessària la unió per aconseguir la comprensió cap a l'altre, la reacció és una unió per no acceptar l'altre i poder seguir en la mateixa individualitat construïda a mida i que és la nostra raó de ser.

Grans paraules, vingudes de sociòlegs contemporanis, però traslladades en un àmbit molt familiar, tant que ens enganxa i se'ns fa insoportablement familiar, haurem d'anar a ofegar les penes com la Lotte o serà la reproducció, la servicialitat, la creació, la contemplació, el silenci la fugida cap endavant?