Un àngel en guàrdia

Al Romea hi ha la Xirgu que volta per cada un dels seus miralls, les mans es veu que són allò que primer veuen els ulls de l'espectador. Amb quatre xavos ho fem tot i vivim el teatre, fins i tot més enllà de les cendres. Si l'espectacle de Llum de guàrdia surt endavant és perquè el seu àngel hi reposa. L'invoquen des del principi, Manrique ho sap bé i dirigeix brillant. Després la contemporaneïtat, la interpretació professional de la celebritat i la decadència còmica de la vida mateixa acaben de muntar el tot. Sobretot és la companyia que aguanta, durant l'espectacle, dins i fora de la història. Perquè per molt que plogui i no faci un bon dia, per molt que ningú se'n recordi del tècnic, per molt mala llet que s'acumuli contra la gent (com està la gent, eh?); hi ha una ànima que els uneix a tots, potser la Xirgu, potser simplement el teatre. Així, tot i ser únics en la seva espècie, troben un present que és la seva raó de ser.

Coses que dèiem avui: tres revelacions Manrique-LaButte

Tres petites històries d'un gran dramaturg, LaButte, portades a escena i lligades magistralment per Manrique. Coses que dèiem avui és un muntatge sobre la incomunicació i les complicacions de parella. Veient peces com aquestes, t'acabes demanant, realment hi ha alguna relació que vagi bé? Si dos exs es fan la punyeta al Japó, després d'haver recorregut més de 10.000 Km cadascú per oblidar-se, vol dir que alguna cosa del trencament no ha funcionat. De què ens serveixen les teràpies si les reaccions acaben sent imprevisibles, si voldrem repetir amb aquell qui més mal ens ha fet? Error garrafalis! Segon, et manipules la veu per no ferir, et fas sentir poc per no molestar i acabes sent un ocellet que amb sort sobreviu entre cotxes i asfalt. Compte!, cap dret t'és donat al país dels mediocres sense cervell, no t'atreveixis a posar intel·ligència a les teves paraules ni a raonar. Simplement acata. Meeec, s'encén el botó vermell altra vegada. Tercer, el ris de la senzillesa de la complicació: dues parelles en un restaurant, qui menys diu és qui més s'entén i qui més demostra qui menys s'estima. Aparences que desllueixen el vestit vermell i atacs a la desesperada, perquè d'amor ja no en queda ni un bri. Desengany entre cortines, cataclismes de d'amor.

Molta festa a L'hort dels cirerers

L'hort dels cirerers, de Thèxov, és un text que s'alimenta de records, de passat rememorat i impossible de reviure, entre altres coses perquè ja es veu a venir que res tornarà a ser igual, encara que tota la família torni de París. Així, en L'hort dels cirerers adaptat per Mamet i dirigit per Manrique al Romea sembla com si aquests records fossin un afegitó, com si la pèrdua de la casa, de l'estatus i dels símbols que aguanten la família no fos per tant.

L'adaptació se centra més en l'anècdota, en si es casen o no es casen Varya (C. Genebat) i Yermolay Lopakhin (D. Selvas), que no pas en la pena i la tristesa que Lyubov Ranevskaya (M. Guallar) està passant. Així els personatges dels fills agafen rellevància i també la seva interpretació destaca per sobre dels personatges més grans que passen sense pena ni glòria, tot i escarressar-s'hi amb crits i gracietes. David Selvas, espectacular, enquadra l'ambició i la venjança d'una classe que ha lliutat per ser propietària i que ara, orgullós, fa tot el possible per remenar les cireres i aconseguir allò que ell i tots els seus predecessors s'han guanyat treballant. L'altra banda de la família sembla que s'ho passa molt bé, mentrestant, hi ha molta festa i mentre la festa continua ningú recorda la tragèdia. Encegats per la guirnaldes i les cançons boniques, tampoc arriben a emocionar l'espectador i Guallar, especialment, va fregant la línia del sentiment vertader, però no hi acaba d'entrar. D'aquesta manera, quan caldria enfonsar-s'hi tot sona fals, impostat: plors, crits, gestos exagerats.

Potser el meu record encara està massa impregnat de la versió de Pasqual de fa 11 anys al Lliure amb Anna Lizaran, amb un teatre que es tancava, amb una història d'un edifici i una institució que acabaven un cicle. Aquell cop tot era massa rodó perquè no fos perfecte; avui, les notes projectades al teló al principi i final de l'obra, que pretenen centrar-nos també el lloc que ocupa l'obra en la biografia de l'escriptor i fer així més èpica una peça que ja ho és per la mateixa història que explica, m'han semblat un cop més un recurs que acaba provocant tot el contrari: desconnexió.