25 de novembre de 2013

Cineastas o la vida en diferit

Quan feien sessions a la tele amb intèrpret de llenguatge de sords sortia a la dreta una persona que feia gestos, es retallava la pantalla. També es retallava la pantalla a les sèries que miràvem a la tele a la tarda, els anys 80, quan parlaven per telèfon dues persones. Hi havia un tall i a un costat una cosa i a l'altre una altra. Ahir, a Cineastas, hi havia un tall a l'escenari i una noia o noi que explicaven el que passava a un costat i a l'altre, en veu alta, contínuament. En algun moment es tallava el mantra i sortia algun diàleg, però en general hi havia molta narració. Es veu que explicaven què passava pel cap dels quatre cineastes argentins, els protagonistes de l'obra. Que si un s'havia de morir i que això li feia canviar la seva peli posant-hi retalls de la seva vida, que si una altra que feia un documental sobre els musicals durant el col·lapse i enderrocament de la URSS patia en pròpia pell un guerra freda molt pop, que si una que tenia un pare desaparegut una peli comercial encarregada des de França sobre un desaparegut reaparegut li feia viure una paranoia persecutòria amb el seu pare, que si un treballador del McDonalds feia pelis contra les multinacionals fins que Obama li tocava el braç. Tots quatre, tocats de l'ala i de la ficció, acaben vivint la seva pel·lícula, desvirtuant el que han creat per adaptar-s'hi ells. La vida deixa de tenir sentit i passa a ser una ficció més, un clixé, fins que els dos bocins de pantalla retallada acaben tenint la forma del buit per acompanyant. Vides construïdes en diferit, tu a Boston i jo a Califòrnia i un altre dirà que és una recerca del temps inventat a l'argentina. Tria i remena, nena.

24 de novembre de 2013

Numax: una re-presentació qualsevol?

"Somos la asamblea de trabajadores de Numax (...) Hemos vivido muchas cosas: una huelga de cerca de tres meses de duración, justo en el momento en que de todas partes se predicaba la paz social para que el capitalismo español pudiera superar sin quebrantos ni ruptura el trauma del paso del franquismo a la democracia burguesa; una ocupación de tres meses en defensa del puesto de trabajo contra el expediente de crisis y la suspensión de pagos con que nos amenazaban los propietarios de la empresa, y, a partir de aquel momento, un largo proceso en que hemos pasado del control a la gestión de la fábrica y hemos demostrado a todos, comenzando con nosotros mismos, que el trabajador es algo más, mucho más que un robot encadenado a la máquina."

Així comença Numax presenta, la pel·lícula de Joaquim Jordà rodada amb els recursos dels treballadors després de dos anys de lluita (1979), així comença Re-presentació: Numax, la nova creació de Roger Bernat (2013). Nosaltres, espectadors, també som assemblea. Numax reviu entre cares de sopresa, d'incomoditat, d'heroi per un dia, de silencis eterns. Qui agafa el timó? Només has de llegir la pantalla, el guió ja està escrit, què més vols? El grau de decisió és llegir o no llegir. I costa. El foc que et crema per dins en la inacció, la ruborització posterior a l'acte, el descans després de la batalla, la satisfacció per ser part, per ser assemblea.

Presentació que es fa acció en l'acte de ser, espectacle que es construeix i que finalment representa, és a dir, és, però també representa alguna cosa: fem veure que. La unió que es requereix amb el missatge hi acaba sent, l'espasa que l'espectacle et col·loca a sobre també. Com a espectador entres en el joc proposat perquè t'interessa, perquè hi vols entrar, potser per comoditat, potser perquè quedar-te'n fora, no dir res, encara seria més incòmode, penses. I tanmateix es tracta de llegir, només llegir, no és fer, et dius, o sí estàs fent alguna cosa? Ets a la frontera de l'acció i la reflexió i del ser i el representar, penses, m'han posat a la frontera i m'hi he quedat esperant, llegint. Qui agafa el timó?, crides: Qui agafa el timo!? Espectador de verd, sí tu, el que estàs llegint amb jersei verd, aixeca les mans de la taula/ratolí, i escriu un comentari aquí a baix. Pots agafar una frase de Numax presenta i copiar-la. Acostumats a l'englotiment d'informació, poc avesats a l'acció. Anihilats pel consum, per un estat del benestar que ens han venut, que ens hem cregut, què ens cal per tornar a ser un, assemblea, lluita? 

S'hauria de preguntar a l'altra gent que hi era ahir, què en van veure, viure, de l'espectacle, i d'aquí potser en podríem treure una radiografia del país, present i passat. Memòria que es recupera i que es fa necessària: "una película que toda la clase trabajadora tendría que verla". Crisi i autogestió, consciència i acció, mori la jerarquia i visqui el treballador. Acabem ballant Adiós muchachos, sortim de la frontera per un moment, encara que il·lús aquell que es pensi que al film no ballen i que ho fan menys espontanis que nosaltres, no, això també és una re-presentació. Em quedo amb ganes de veure el muntatge que anirà augmentant amb imatges, amb vídeos. Per tant, caldrà tornar a veure Numax, la pel·lícula, Numax, la re-presentació. També caldrà prendre-hi partit, per no oblidar què és la classe obrera, per superar pors de lluita, per construir consciència de classe.

Aquesta entrada ha estat publicada també a Apunts de Temporada, el bloc del festival Temporada Alta.

22 de novembre de 2013

Fauna: verde de verdad verde, luz de sol verdadera, un bosque de verdad

Fauna: una amazona al cim d'un cavall, se li apareix una vegada, sota la pluja. És llum que captiva. Julia la reviu entre fotogrames bastits per un director (enamorat d'ella?) i la construeix amb les cites de la seva filla María Luisa i amb les històries del seu fill Santos. Els germans que han quedat d'una unió impossible, fills d'una dona que es vestia d'home per entrar als cercles intel·lectuals, deixen escenes de vida quotidiana que Julia transforma en una forma d'art, de poesia, fins i tot. En la transformació ens desprenem també de màscares i en aquest procés d'entendre l'altre surt la pròpia pell.

Fauna abandonada per l'home que estimava va embogir, diuen, o va actuar per ser qui volien que fos o tot el contrari. Potser aquest moment revel·lador no deixa de ser una mistificació de la vida, la història falsejada escrita en uns diaris, de quins diaris m'estàs parlant? No hi ha diaris? No hi ha escriptura que la reinventi, Fauna no era així!! Es queixa Santos, el rude. En els seus precs: més veritat que en la cites de Rilke, més amor que en les visions d'halos muntats a cavall. Doncs algun lloc deuen ser els llibres, diu el director, quins llibres?, diu l'encavalcadora de cites María Luisa: la meva mare mai va tenir llibres, no tenia diners per comprar-ne!, anava a la biblioteca! Ahh, i jo havia vist una biblioteca plena de llibres, no hi és aquesta biblioteca? No, potser en tenia deu, de llibres!

Vides avorrides que necessiten explicar-ne d'altres, sí, potser sí, però també, vides que necessiten reviure històries per construir-se, per adonar-se, Julia, que potser no està enamorada del director, que potser l'amor la porta per una altra banda. Per veure que ella vol ser Fauna i que volent ser una dona que no va voler ser com una dona, es perd: es veu lligada a una maternitat obligada pel mateix cos, pel mateix fet de ser dona i com es fa per desfer-se'n i ser dona alhora? Bessons que no tenen parió que ajuden a nèixer cavalls que es moren junts. Maternitat compungida, amor i mort massa junts, a frec a frec. Reducció a l'absurd. Sembla que només pugui fugir, serà per orgull o per debilitat? Com interpretar-ho? Mentrestant, l'home, el director, enlloc de construir-se es continua preguntant què ha fet malament i jo li dic: res, amor, res, només no pensar-te, no viure i creure que la teva opinió comptava alguna cosa més que la d'ella, ja que admirant la seva intuïció has perdut la teva.

Romina Paula borda el text, borda la direcció i ens regala Rilke, descarnat al principi de l'obra, ressona cruel fins al final: 


EXPERIENCIA DE LA MUERTE

No sabemos nada de ese irse allá,

que no comparte con nosotros. No tenemos razón

para mostrar admiración y amor u odio

a la muerte, a la que una boca de máscara

de trágico lamento deforma extrañamente.

Aún está el mundo lleno de papeles que representamos.

Mientras que nos preocupa si de verdad gustamos,

actúa igual la muerte, aunque no guste.

Pero cuando te fuiste, irrumpió en esta escena

una franja de realidad, a través de aquella grieta

por donde te marchaste: verde de verdad verde,

luz de sol verdadera, un bosque de verdad.

Seguimos actuando. Declamando lo temerosa

y duramente aprendido, y elevando gestos

de vez en cuando; pero tu existencia alejada de nosotros,

apartada de nuestro drama, puede

a veces invadirnos, cayendo como un saber

de aquella realidad, de tal modo

que, arrebatados durante un rato,

representamos la vida, sin pensar en el aplauso.

10 de novembre de 2013

Els baixos fons: elogi del vodka o de la persona?

Diu la pantalleta que la mort no s'atura pel soroll, la mort és inexorable, penso. Tot ho defineix, em recordaven aquesta setmana passada a Moscou. Els camells senten pel nas, diu el policia. Veritats de taverna, amb el vodka per company, les paraules paraules paraules com a únic escenari. Aquest alcohol té això, crea complicitats, deixa sortir la veritat. La veritat com a objectiu, la mentida com a amagatall del poruc. Diuen que el vell ha mort, no hi ha veritats, penso, i així tot l'home que les cerca és virtuós, altrament serà un neci resignat en la mediocritat de la mentida. Compatriotes de vodka, deu personatges que podrien ser a la recàmara de Shakespeare, en hores baixes, es troben en els baixos fons. Gorki, tot i la vida errant, tot i les vicissituds i les males estrugances d'aquests deu personatges, confia en què l'home viu en l'esperança de crear quelcom millor. Dins la més absoluta depressió social, l'esperança. Deu cares d'un poliedre, com el mareig d'un càntic ebri, es dibuixen: el noble que ho ha perdut tot, però viu encara en la grandesa, el taverner que convida a vodka, la puta que somia amb l'amor, el pelleter que ha estat enganyat per la dona, la vídua a qui el marit borratxo pegava cada nit, el tàrtar que resa i a qui el ferro li ha arrebatat la mà. El poeta. El treball que els ha esclavitzat, els homes que han esclavitzat a les dones, l'amor que els ha tret llibertat; i per sobre de tot: l'home, l'home que hauria de ser per sobre de totes les coses. Aquest home. Despullar-lo del que ha cregut fins ara (o del que li han fet creure), per això una posada en escena tan senzilla. La taula, tots asseguts davant dels espectadors i d'acompanyament un mapa d'Europa, el monstre del qual som fills, i la natura en diapositives, l'única veritat de la qual venim. Mentrestant, els homes, paraules paraules paraules, escullen un camí, sovint massa allunyat de la veritat. El poeta, però, no beu, només somia i toca el mapa amb el nas, hi sent pel nas, com els camells. Sent Europa. Tanca el projector de diapostives, puja amunt i se suïcida. Gorki, l'insurrecte de les lletres russes, toca fons i en el delirium tremens de la tercera ampolla de vodka confia en l'home i potser fins i tot mata a Déu. Desdoblat en deu personatges que en són un: el poeta es penja com a resum final de la cerca de la veritat en un món imperfecte, en un marasme de veus contradictòries, però reals.