Cómo la reina decide morir en Feísima enfermedad y muy triste muerte de Isabel I

Sí, és l'Espanya fosca dels segle XVI, l'Església té el poder a través de cardenals i del designi diví dels reis. Isabel la Católica, la reina impertèrrita, no vol morir i només ho farà quan a ella li doni la gana. Abans esbroncarà el seu marit, el peculiar Ferran (magnífic Xavi Francès), un aragonès, desgraciat, sota les seves ordres, un pobre home, un tita fluixa. Com passava en el teatre clàssic i en el teatre antic, els papers s'interpreten més per allò que diuen amb veu baixa que no pas pel que representen, així la reina interpretada magistralment per Aitor Galisteo és una dona de mucho cuidado, i confirma la desigualtat de la parella, tantes vegades subscrita per historiadors. També el cardenal, un mala peça té cops amagats, i la interpretació de Carla Rovira li aporta més foscor geperuda. Per sort, dins tant cridòria, atabalament, deliris de polls i brutícia monstruosa, bogeria de filla, enveja de gendre, hi ha la senzillesa del gest, la criada (Esther López), la nineta dels ulls de la reina. Portar aquest tall de la història, a part de refrescar la memòria, ens fa reviure les batalles internes de les cases reials i les lluites pel poder del que fins llavors era el món sencer. Si fem l'exercici anacrònic, la situació és més absurda i el ridícul d'uns i altres extrem. El text no deixa d'estar escrit amb un castellà magistral, de retablos i autos, amb gust de bon teatre espanyol i no deixa de recordar-nos aquesta història de teatre de poble bàrbar, bast i inculte, però amb finor dels mestres de l'escriptura que van saber retratar-la. Tots plegats, però, de tan reals com eren feien mitja por.

Compte!: Sopar amb batalla

Sopar amb batalla, l'obra que podeu veure al Versus de Jordi Casanovas, no és apta per a persones que no estiguin fines... Ho dic perquè és d'aquest teatre que comença en punyalada fina i acaba amb l'apuntador. Això no vol dir que la progressió estigui mal portada, tot el contrari, l'hora i mitja m'ha passat volant i crec que els personates estan molt ben treballats, molt creïbles, tant de text com d'interpretació. M'ha fet pensar una mica amb l'última d'en Mallol (vegeu Instints primaris), però amb una dosi més de Hostel. Ja sabem que el Versus és un "espai no convecional", esteu avisats: a pocs metres del teatre més convencional de la ciutat trobeu aquesta raresa. M'agrada anar-hi de tant en tant i sempre a prop de l'actor, palpant. Avui m'ha tocat força aquesta incomunicació de joves de vintitants, perquè qui no s'ha trobat en teràpies absurdes que les fas per culpa de situacions absurdes? No valdria més tallar-se uns quants dits de la mà per no cometre errors absurds com escriure missatges inoportuns amb el mòbil? Aquest és l'extrem, aneu-hi si teniu un bon dia perquè l'obra t'enganxa! Quatre dits no són res...