23 de novembre de 2014

Tandy: per fi Angélica


Viure sabent que algú t’està pensant, si no, per què continuar vivint? Reviure i sentir, morir i renéixer. La vida té sentit, a estones. Comencem amb la infantesa, acabem amb la ressurecció d’un gos. L’inici és d’una nena que dóna ordres a un exborratxo enamorat. Ha canviat l’addicció a la beguda per l’addició a l’amor. Amor com a patologia. Estat d’embriaguesa sense límits, marcat per l’esperança, l’eufòria de creure en els miracles. My name is Donnie Smith, and I have lots of love to give, deia un personatge de Magnolia. Sóc aquí i tinc molt d’amor per donar i si aquest es fixa en una ànima que no em correspon, és igual, perquè només això ja em donarà la satisfacció de sentir que sóc. Quan em toquen el cos reviu, s’acosta a l’ànima que vaga incerta a l’altre costat, allà on jo no hi sóc. La resta dels dies viu sota una teranyina d’escuma blanca. La pell es torna tova amb els pèls dels gossos, servils, dissecats, nodrint-me de les idees d’un ésser que penso, que faig que existeixi; d’això m’alimento. Imagino els balls obscens entre focs i llums de colors vius, mentre em masturbo mirant el cel. Sherwood Anderson Winesburg m’acompanya passejant per Ohio, veient un déu que no existeix, però que jo mateixa he creat. Arribant al deliri intolerable per la societat ordenada, vivint fins que ja no quedi res més. I, fins i tot, quan ja no quedi res més en què pensar i esperar, vindrà el miracle, en aquest precís moment. 




6 de novembre de 2014

Ho cremarem tot, ho matarem tot

Tala és l'últim muntatge del mestre Lupa que s'estira en el temps i que et colpeix en el cor. Thomas des de la seva butaca relata en la distància les tares de la societat vienesa, però Lupa ho trasllada a Polònia: la sopa, els vestits, els abrics, el gulasz, la hipocresia sota el somriure benevolent són comuns i identificables.

Haurem de seure fora del metracril·lat per veure-hi com Thomas a la festa dels Auersberger. Fora del saló, des de la nostra butaca orellera. Amb un fil de veu, perquè no cal cridar per fer teatre, ni cal estar a un teatre nacional. Calen bons actors i un mestre com Lupa, calen menys amiguismes i més autenticitat. Tot això és Tala, crema, destrueix en aquest segle de la mort i la destrucció, on Joyce i James són dos jovenets superats per l'individualisme i buits de contingut, sense més paraules que els aparts al bany (espai de confessions i de vici). No hi ha esperança en el futur, només buidor.

Joanna és la desgràcia necessària per a la trobada, ben aprofitada per al matrimoni Auersberger a la Gentzgasse, perquè vingui el gran actor del Teatre Nacional i facin una party artística, un cercle intel·lectual, una trobada de la crème de la crème. Però el que sembla una trobada plena de bones intencions, acaba sent una mostra més de les convencions nocives del món cultural i de l'amistat rovellada. De la sublimitat, a la vomitera.

Thomas s'ho mira tot des de la butaca d'orelles i interpreta les paraules sobreres del matrimoni, l'odi compungit, però que s'escola en les paraules de l'un i de l'altra. Joanna s'ha suïcidat i gràcies a l'acte valent per uns, covard pels altres, se senten amb el dret de recordar, criticar i destrossar. Ella apareix furtivament: en el seu estudi, borratxa acabada i després fabulant sobre Kilb, sobre la infantesa; la barreja de literatura i vida es fa evident i indefugible, com una gàbia. Us podeu despullar, però les paraules us continuaran atrapant.

Després tornem al cercle, a sopar i a l'amistat aparentada. Als anys que han talat la confiança. A la decepció que ha marcat les relacions. Paraules, paraules, buides, paraules. Les ones de Virgina Woolf són un cant a l'amistat, Jeannie Billroth es creu ser Woolf, diu que va més enllà de Woolf. Sí, l'actitud de pedanteria d'aparador va més enllà de Woolf, arriba a la caricatura de la buidor, és insult. Tala és l'amistat després del suïcidi també, després de la mort, com Les ones, però aquí Bernhard sap que parla en la destrucció i buidor moral de finals del segle XX. No hi ha salvació, hi ha brutícia.

Al final, una trobada que havia de ser un regal per a la família Auersberger acaba sent un malson per als Auersberger a la Gentzgasse i Thomas, no ho escriguis això, fem peneta, però que no ho sàpiga ningú, hem de continuar sent els Auersberger de la Gentzgasse i l'altra ha de continuar sent la Woolf i l'actor més famós del Teatre Nacional ha de continuar sent-ho i Joanna ha mort perquè havia de morir. I, malgrat tot, m'estimo aquesta ciutat, m'estimo els meus amics, diu que diuen.