16 de febrer de 2011

La omisión de la familia Coleman al Borràs

Si fem un exercici d'abstracció i pensem com seria una no-família, potser algú pensaria en aquesta "família" peculiar, que per no ser no és ni Coleman, sinó una barrija-barreja de cognoms i fills de pares desparellats. Però s'equivocaria si hi posés individualisme o manca d'amor. Coleman, Müller i un altre més... i el pal de paller l'àvia que entra en el joc dels néts per poder sobreviure a la bogeria desaforada de la filla, Meme. Així entre tots fan un quadre ben rar, espècies úniques que es troben sota un mateix sostre i que sembla que aquest hàbit tancat els ha portat a un ecosistema ben lligat. El factor sorpresa és la filla pròdiga, la que van adoptar, la que s'ha criat en un entorn de família estructurada i amb diners, perquè reacciona segons la classe, però també segons un patró no familiar, un patró més mercantilista. Els altres néts, ben units, ja sigui amb els oposats nervi i calma de Gabi i Dami, ja sigui amb la relació sospitosa maternofilial boja de Meme i Marito. I mentre el marasme de crits es mou, l'àvia es queda quieta, ni ens n'adonem. D'allà a l'hospital (amb un metge de cul·lebrot, jo el treuria) i de l'hospital a una altra cosa. Llavors tot es desfà, tot pren una altra forma i es diuen adéu, una mica sense que se n'adonin i els dos Coleman, ella i Marito, és com si no haguessin existit mai.

13 de febrer de 2011

Gare de l'Est a la Cité de l'Immigration

Fa dues setmanes aquest museu de París sobre les onades de immigració que han nodrit França enriquint-la era ocupat per onades de ciutadans francesos de facto, però no de iure, és a dir, sense papers. Ja sabeu quina política d'immigració està aplicant França, tampoc no és el meu objectiu recordar-ho aquí. Sigui com sigui, l'obra que vaig anar a veure allà hi tenia molt a veure i era una mostra de com d'equivocat n'està el govern (o els governs, perquè la Unió Europea no se n'escapa).

Sigui com sigui Sophi Akrich va fer un muntatge ben estructurat i original. Una gran sala era una estació, la gare de l'Est, on diferents cultures sobretot de l'est d'Europa es trobaven i explicaven com veien França, l'Europa de l'Oest. Poesia de Milosz, Zagajewski, Brankica Radiz o Paul Claudel ens acaronaven les orelles en una de les portes. El viatge continuava entre el monòleg d'una professora que va haver de fugir de Polònia durant la persecució de la intelligentsia jueva durant el comunisme, unes paraules llegides de Perec sobre l'existència erràtica del poble jueu ens emociona.

Després vaig passejar aquí i allà entre històries de romaneses (europees) que tenen existències tan quotidianes com un francès qualsevol, tot i la mirada incrèdula del francès de pro i també de exiugoslaus emigrats. Les peces es tancaven amb un fragment d'Els Emigrats de Mrozek i una bona festa amb tots els participants, entre ells alguns alumnes d'institut d'orígens diferents, cantant cançons populars romanís. El tot: un espectacle ple de sensibilitat i senzill, però amb punts essencials sobre què és la convivència i què ha de ser Europa, a vegades sembla que ho perdem de vista.

Túrmix de Warlikowski

Ja fa una setmana, però he pensat que encara tinc algunes sensacions fresques de l'estrena La fin de Krzystof Warlikowski al Théâtre de l'Odéon de París. Eren quatre hores, difícil no recordar-se de res una setmana després, però tot i així, hi havia molt per oblidar.

La primera part es va barallant entre El procés de Kafka i un guió mai portat al cinema de Bernard-Marie Koltès titulat Nickel Stuff. Així, entre K que no sap a quina porta tocar que no sap, per no saber ni qui és, tenim un thriller de ballarins que no ballen, però es veuen que tenen un talent al qual no s'acaben d'acostumar. Entre amor no correspost, nits de bogeria i fugida cap a la no-identitat es mou la primera part, marejada.

La segona, més tranquil·la i més a l'abast de la raó, se centra en Elizabeth Costello de John Maxwell Coetzee. La burocràcia absurda empresona Elizabeth en terra de ningú. Escapa d'un passat que no vol revelar, però que potser tampoc té cap mena d'importància. Per l'administració algú que no vol explicar el seu passat viu al marge i per tant no pot tenir identitat.

Totes tres obres s'uneixen per un fil de drama existencial que sobre el paper té algun sentit, però que vist, dramatitzat, no en té gaire. Sortint, mig marejada, no vaig poder fer una altra cosa que anar a dormir: un bon empatx.