14 d’abril de 2013

No parlis amb estranys: la memòria et pot fer mal

No ho sé si són 6 o 7 peces, tan se val, però totes tenen un fil de desmemòria que vol ser lligat. A la Sala Petita, perquè ens han matat la Tallers, ja ho sabeu, però recordem-ho que de desmemòria va la pel·lícula i d'història tregiversada també. Desconeguts de família i entre la família. Memòria esborrada per capes fines de lluentons, de llard per fer entrar les prunes dins els pollastre. Hi ha tres plaques que recorden: els qui van patir en camps refugiats, els qui van ser ignorats durant i després de la guerra, els qui van deixar enrere la casa i les arrels, forçats a l'exili. Mentre uns s'acostumen a demanar perdó per tot, altres fan veure que no has estat mai a l'altre bàndol, perquè te'n dónes vergonya, perquè sí, vas ajudar a cometre crims abominables i ara això a qui li interessa? A ningú. Volem la vida plàcida del pollastre amb prunes, de les cançons enganxoses dels 70. Per sort, de tant, en tant hi ha qui ens treu de la fantasia de conte i et fa veure que pots fer veure que no existeix la guerra, pots fer veure que mai ningú va trencar cap plat, però mentrestant, el desconegut campa sol per casa i ja el tens al replà. La memòria, construïda a partir del nom del desconegut, no és memòria. L'estrany espera a la porta, abraça'l, estima'l, aprèn-te el seu nom, nombra'l i explica'l i podràs començar a construir un país.

10 d’abril de 2013

Encara que suris jo t'enfoso

Aquesta seria la negació del principi d'Arquímedes, encara que el teu cos rebi una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desallotja, hi pot haver una força externa que t'acabi d'enfonsar. En Jordi naïf, espontani, fresc, enrotllat, acompanya amb la mà un nen, l'acompanya, l'abraça, li fa un petó. La piscina fa olor de clor, desinfectant, vapor. Si hi fumes es trenca el blanc nuclear que t'envolta. La directora ho sap molt bé, no hi pot haver res fora de lloc. El text es trenca formalment, la directora no. Ella només s'adapta a la persona que té al davant: un pare hipòcrita, un treballador bocamoll, un monitor aparentment massa segur de si mateix. L'aigua és una barrera fina i a un costat i a l'altre hi ha el que es pot fer i el que no, a vegades t'esquitxes de mal, altres t'empasses una mica de verí, d'altres vegades t'hi tiren de caps, però sigui com sigui la frontera és fina i es mou segons el volum dels cossos que hi posem a dins. Quan en el somni tots els nens s'han ofegat, en Jordi té l'aigua al coll, quan els intrusos tiren pedres, l'aigua ja els ha atrapat a tots.

9 d’abril de 2013

Imperatiu de realitat: Fote't un tret al cap

L'Institut del Teatre fa 100 anys, 100 anys que Adrià Gual va posar la pedra de la nostra tradició teatral feta professió, l'edifici bull, energia pura. Ens fiquem per dins dels budells de l'IT per anar-hi a veure l'última obra de Carles Mallol: Fote't un tret al cap, de moment només lectura dramatitzada. Metaliteratura en un escenari metateatral: que sigui una lectura ho fa més complicat, però el text, despullat de gest, també pren un nou llenguatge més literari, la complicitat de l'espectador de teatre acaba de tancar el cercle. En l'impàs un imperatiu que construeix el text i l'acció, cal fotre't un tret al cap i acabar, deixar que el text guïi la teva vida, deixar de pensar quina és l'opció, si sóc actor tan se val que ho sigui també en la vida que decideixo viure, si he de deixar de pensar, tan se val que qualsevol escriptor ho faci per mi; si m'he de matar treballant per designi d'altri, tan se val que acabi matant qui se'm posa al mig. A més ens precitpitem per al penyasegat i dos actors són un i un d'ells escriu la vida de l'altre i l'altre se l'està escrivint a sí mateix. Ni el que estudia ni la que no llegeix se'n salven, perquè tots en són un producte: es tanca el cercle, així de rodó = 0.