No parlis amb estranys: la memòria et pot fer mal

No ho sé si són 6 o 7 peces, tan se val, però totes tenen un fil de desmemòria que vol ser lligat. A la Sala Petita, perquè ens han matat la Tallers, ja ho sabeu, però recordem-ho que de desmemòria va la pel·lícula i d'història tregiversada també. Desconeguts de família i entre la família. Memòria esborrada per capes fines de lluentons, de llard per fer entrar les prunes dins els pollastre. Hi ha tres plaques que recorden: els qui van patir en camps refugiats, els qui van ser ignorats durant i després de la guerra, els qui van deixar enrere la casa i les arrels, forçats a l'exili. Mentre uns s'acostumen a demanar perdó per tot, altres fan veure que no has estat mai a l'altre bàndol, perquè te'n dónes vergonya, perquè sí, vas ajudar a cometre crims abominables i ara això a qui li interessa? A ningú. Volem la vida plàcida del pollastre amb prunes, de les cançons enganxoses dels 70. Per sort, de tant, en tant hi ha qui ens treu de la fantasia de conte i et fa veure que pots fer veure que no existeix la guerra, pots fer veure que mai ningú va trencar cap plat, però mentrestant, el desconegut campa sol per casa i ja el tens al replà. La memòria, construïda a partir del nom del desconegut, no és memòria. L'estrany espera a la porta, abraça'l, estima'l, aprèn-te el seu nom, nombra'l i explica'l i podràs començar a construir un país.

Tenir l'ombra al meu costat i desfer-se del dol

El teatre té això, pots estar-ho veient tot i al mateix temps no saber res. La realitat moltes vegades és enganyosa. La mentida i les mitges veritats conviuen, entren en pacte amb l'espectador. Ja n'hem parlat altres vegades. Però és bonic veure com de sobte un personatge canvia com una mitja i pren una decisió de dir, d'on surt ara aquesta? D'on surt aquesta part agre del cor? Hi havia un home bo al bosc li he vist els ulls, tota la veritat era allà, ell és bo mai no faria res. No obstant això, l'ombra et persegueix, la sospita és més forta que un culpa absent, cal articular la paraula, penjar la creu, tancar l'informe. Sense final no hi ha principi. I mentre no arriba el final, la imaginació fa de les seves, perquè queda molt per construir i jo VULL UNA RESPOSTA. Silenci, la vida segueix el seu camí tapat de fulles. A l'altre costat de la riba hi ha la dolçor de l'amor etern, quasi irreal de tan senzill com és. En quina perversió hem arribat que la brutalitat és més creïble que l'amor? No ho sé, però passen les dues hores volant i penses, estimar-se així no hauria de ser tan estrany.

Una història catalana, tremoleu covards

Casanovas ataca de nou, aquest cop al T6, al Nacional, ni més ni menys, i s'atraveix amb un títol com aquest: Una història catalana. Si amb el títol no en tinguéssim prou també hi ha la colla que surt a l'escenari: macarres de Somorrostro (què hi ha més català que això) i unes famílies d'allà dalt de la muntanya, el Pallarès. Els dos extrems de civilització catalana es toquen, conductes vils i interessos amagats. Uns des de la naturalesa perversa de la ciutat, els altres des de la innocència cegadora de l'aïllament. I en un escenari minimalista van construint deixalles d'un país dels anys 80 que ens remet a la trista realitat que avui també ens envolta i que et duu a pensar: si amb una dictadura i amb una transició mal feta no n'hem fet prou, què ens queda patir ara? Em quedo pensant que la qualitat dramàtica almenys puja en aquest país. Mentrestant, a la Sala Tallers se sentia tronar i només del calfred que et recorria ja en feies prou per saber que estaves davant d'una peça que fa història, d'uns personatges trabats i d'una proximitat, a la qual ens té ben acostumats en Casanovas, que feia i fa feredat.

Mallol al T6

Aquesta entrada d'avui no us servirà gaire, ja que l'obra en sí ja no la fan... Tot i això com que el cicle T6 dura tot l'any suposo que en Carles anirà presentant més cosetes aquest any al TNC.

M'agrada veure què es cou, tot i que el que tria el TNC sol ser de dramaturgs que ja tenen nom, no ens enganyem. M'agrada dir que en Carles l'he seguit des de fa molt de temps i que s'ho ha treballat molt. El considero un jove amb molt de talent, però que hi ha arribat amb dedicació, també cal dir-ho. M de Mortal té l'estructura tan ben treballada pròpia d'ell, no he vist cap obra feta així amb un cop de ploma i adéu, cada escena està molt ben pensada i trabada amb la següent o la de més enllà, perquè juga també molt amb salts endavant, enrere... i torna a començar.

L'altra aspecte que té és l'humor, moltes vegades cínic i que aquí es fa més explícit, fins a arribar a nivells de maestria. Gràcies, també cal dir-ho a la Mercè Illa, bona actriu, sí senyora, totalment espontània, com a mi m'agraden.

Millorable, sí, en algunes cosetes, potser no tan colpidora com m'esperava venint de l'autor que ve, però tot i això no puc pas dir que no sigui una bona feina.