Tenir l'ombra al meu costat i desfer-se del dol

El teatre té això, pots estar-ho veient tot i al mateix temps no saber res. La realitat moltes vegades és enganyosa. La mentida i les mitges veritats conviuen, entren en pacte amb l'espectador. Ja n'hem parlat altres vegades. Però és bonic veure com de sobte un personatge canvia com una mitja i pren una decisió de dir, d'on surt ara aquesta? D'on surt aquesta part agre del cor? Hi havia un home bo al bosc li he vist els ulls, tota la veritat era allà, ell és bo mai no faria res. No obstant això, l'ombra et persegueix, la sospita és més forta que un culpa absent, cal articular la paraula, penjar la creu, tancar l'informe. Sense final no hi ha principi. I mentre no arriba el final, la imaginació fa de les seves, perquè queda molt per construir i jo VULL UNA RESPOSTA. Silenci, la vida segueix el seu camí tapat de fulles. A l'altre costat de la riba hi ha la dolçor de l'amor etern, quasi irreal de tan senzill com és. En quina perversió hem arribat que la brutalitat és més creïble que l'amor? No ho sé, però passen les dues hores volant i penses, estimar-se així no hauria de ser tan estrany.