28 de febrer de 2010

La Nora sortirà per aquesta porta

Això és el que esperem, que la Nora surti. "Nora va a salir por esta puerta", sí... però l'espera, la trama és terrible. Ja ho sabem per Casa de nines, però esclar, quan aquesta Nora te la porten a casa, com aquell qui diu, i no hi ha aquell situar-se al segle XIX, sinó a ca la veïna, costa de sortir-ne il·lesa.

Veronese, impecable, amb quatre rals, m'atreviria a dir, perquè l'escenografia austera, seguint línia escandinava minimalista que ja li va bé per acompanyar uns personatges desfets. La Nora, ja ho sabeu, balla, balla, balla, mostra la seva passió, el seu amor. Es desinhibeix, i en aquesta espontaeïtat és una dona que en el seu cor i en el seu cap creu ser lliure, però agafada de quatre mans per un marit que sap com dir-li "sos imperfecta, claro, el amor perfecto, eso las rosas, eso no existe..." i que soni una cosa dolça. Mentre l'espectador pensa, no hi pot haver res més cínic. Ell content de saber que la té enganyada, sota les seves ales, ella, feliç de fer-lo feliç mentre va perdent la dignitat, la vida. L'escena final és trencadora, no m'atreveixo ni a escriure-la, perquè això equivaldria a reviure-la i això, per una dona, vol dir fer-se molt de mal. Al mateix temps, sabem que la clarividència de Nora diu molt d'on ens porten les situacions límit i a què està disposada a renunciar per la seva llibertat.

Resumint, un drama adaptat de Veronese que ens recorda que si Ibsen és on és en la història del teatre no és casualitat, però també que si Veronese triomfa aquí és perquè drames tan reals i amb tanta senzillesa se'n veuen pocs a la nostra ciutat.

Mallol al T6

Aquesta entrada d'avui no us servirà gaire, ja que l'obra en sí ja no la fan... Tot i això com que el cicle T6 dura tot l'any suposo que en Carles anirà presentant més cosetes aquest any al TNC.

M'agrada veure què es cou, tot i que el que tria el TNC sol ser de dramaturgs que ja tenen nom, no ens enganyem. M'agrada dir que en Carles l'he seguit des de fa molt de temps i que s'ho ha treballat molt. El considero un jove amb molt de talent, però que hi ha arribat amb dedicació, també cal dir-ho. M de Mortal té l'estructura tan ben treballada pròpia d'ell, no he vist cap obra feta així amb un cop de ploma i adéu, cada escena està molt ben pensada i trabada amb la següent o la de més enllà, perquè juga també molt amb salts endavant, enrere... i torna a començar.

L'altra aspecte que té és l'humor, moltes vegades cínic i que aquí es fa més explícit, fins a arribar a nivells de maestria. Gràcies, també cal dir-ho a la Mercè Illa, bona actriu, sí senyora, totalment espontània, com a mi m'agraden.

Millorable, sí, en algunes cosetes, potser no tan colpidora com m'esperava venint de l'autor que ve, però tot i això no puc pas dir que no sigui una bona feina.

Santos per terra

Ja fa una setmana que vaig anar a veure la Pantera Imperial. Fins avui, però no n'havia escrit res. Em calia temps per pair tan d'espectacle. Santos va desfent Bach des de múltiples punts de vista, però acabant sempre en la bogeria. No és Bach portat a l'extrem de la finesa, la suavitat, sinó al de la brutalitat, la passió esbojarrada. Tot plegat fa que l'espectacle sigui molt personal, però captivador per tothom. La violinista que va desfent l'arc amb les notes repetides d'un compàs, les ballarines que llencen sabates i vestits fora de l'escenari i un cantant d'òpera que s'esgargamella per parar la màquina, per arribar a la perfecció de cos i veu.

Mentrestant, Santos aquí aquí es tira a terra i abraça el pentagrama; aquí aquí toca frenèticament Bach amb un piano de cua que no para quiet.

Tot plegat, una manera ben personal de presentar la música clàssica que en el fons ajuda a entendre-la millor i viure-la una mica més com Santos.

21 de febrer de 2010

Primer acte - primera escena

Sense acotacions em disposo a escriure sobre el teatre que vaig veient. Les peces que m'han captivat sempre les he hagut de compartir. Poder-ho fer ara, una mica més extensiu a tot aquell que em vulgui llegir crec que és un pas que la tecnologia ens permet i que cal aprofitar. Tot sigui per donar llarga vida al teatre.