Ja fa una setmana que vaig anar a veure la Pantera Imperial. Fins avui, però no n'havia escrit res. Em calia temps per pair tan d'espectacle. Santos va desfent Bach des de múltiples punts de vista, però acabant sempre en la bogeria. No és Bach portat a l'extrem de la finesa, la suavitat, sinó al de la brutalitat, la passió esbojarrada. Tot plegat fa que l'espectacle sigui molt personal, però captivador per tothom. La violinista que va desfent l'arc amb les notes repetides d'un compàs, les ballarines que llencen sabates i vestits fora de l'escenari i un cantant d'òpera que s'esgargamella per parar la màquina, per arribar a la perfecció de cos i veu.
Mentrestant, Santos aquí aquí es tira a terra i abraça el pentagrama; aquí aquí toca frenèticament Bach amb un piano de cua que no para quiet.
Tot plegat, una manera ben personal de presentar la música clàssica que en el fons ajuda a entendre-la millor i viure-la una mica més com Santos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada