Això és el que esperem, que la Nora surti. "Nora va a salir por esta puerta", sí... però l'espera, la trama és terrible. Ja ho sabem per Casa de nines, però esclar, quan aquesta Nora te la porten a casa, com aquell qui diu, i no hi ha aquell situar-se al segle XIX, sinó a ca la veïna, costa de sortir-ne il·lesa.
Veronese, impecable, amb quatre rals, m'atreviria a dir, perquè l'escenografia austera, seguint línia escandinava minimalista que ja li va bé per acompanyar uns personatges desfets. La Nora, ja ho sabeu, balla, balla, balla, mostra la seva passió, el seu amor. Es desinhibeix, i en aquesta espontaeïtat és una dona que en el seu cor i en el seu cap creu ser lliure, però agafada de quatre mans per un marit que sap com dir-li "sos imperfecta, claro, el amor perfecto, eso las rosas, eso no existe..." i que soni una cosa dolça. Mentre l'espectador pensa, no hi pot haver res més cínic. Ell content de saber que la té enganyada, sota les seves ales, ella, feliç de fer-lo feliç mentre va perdent la dignitat, la vida. L'escena final és trencadora, no m'atreveixo ni a escriure-la, perquè això equivaldria a reviure-la i això, per una dona, vol dir fer-se molt de mal. Al mateix temps, sabem que la clarividència de Nora diu molt d'on ens porten les situacions límit i a què està disposada a renunciar per la seva llibertat.
Resumint, un drama adaptat de Veronese que ens recorda que si Ibsen és on és en la història del teatre no és casualitat, però també que si Veronese triomfa aquí és perquè drames tan reals i amb tanta senzillesa se'n veuen pocs a la nostra ciutat.
Ché viste! Te tocó fibra linda! Sos tremendísima!
ResponEliminaSí... té això que diríem entre flasca / bleda i astratosfèricament segura, no??? Molt a dir-hi sí.
ResponElimina