Ahir, tardet, entrava a la Beckett per veure El Berenar d'Ulisses un text d'Eduard Nolla, sota la direcció de Magda Puyo. Tenia curiositat per la proposta, ja que només de sentir a parlar d'Ulisses i de qualsevol reinterepretació del seu mite m'apassiona.
Diu el dramaturg a l'entrevista del programa de mà que ha volgut mostrar les obsessions que caracteritzen l'anomenada síndrome d'Ulisses. Així, l'obra s'enceta amb els moviments sinuosos i el monòleg penetrant de la processonària-Carvajal-Fill petit. L'obra es desenvolupa en 5 punts i Carvajal és el nexe que narra, que recorda i que va de pi en pi, perseguit i perseguint la mort. Perquè la mort és el motiu que ens persegueix a tota l'obra. Ella i les obsessions del Fill gran, Pepo Blasco, l'emigrat que ho transforma tot en números que sumen, resten, multipliquen.
La idea del text la trobo interessant, treballada; els diàlegs, ja no tant, se'm van fer repetitius. L'escenografia i posada en escena ben pensada, amb la roba penjada que s'agafa i es deixa, amb sabates que piquen i fan alguna cosa més que so... Molt de moviment a escena, crits, simultaneïtat temporal molt ben jugada i, així i tot, alguna cosa que em fa dir que em vaig avorrir ahir a la Beckett. Un Fill petit-narrador massa present tot i la seva inoperància, un Fill gran enèrgic i una Mare molt real desaprofitats, que quan entren en joc, ja no te'ls pots escoltar.
Tot plegat, massa material bo per una peça que prometia, però que al final et fa entrar en un loop obsessiu tant o més feixuc que el dels personatges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada