3 de desembre de 2013

Himmelweg: camino al cielo

Una hora et pot servir per molt o per poc. Una hora de teatre et pot trapassar la pell o et pot provocar un acte de fe sense escletxes.

Ella viatja a un camp de refugiats de jueus durant la Segona Guerra Mundial, que fa veure que és un poble, perquè té un alcalde i, fins i tot, una sinagoga: "llibertat de culte", diu el coronel alemany. Una realitat es presenta davant dels ulls d'ella, no hi ha fum darrere la infermeria, els trens només arriben a les sis del matí, però aquesta és l'hora d'arribada i no n'hi ha cap altra. Hi ha nens que juguen amb una baldufa, vermella i negra, i una altra nena que juga amb un nino al riu, i una parella d'amants que discuteixen i s'abracen després. Protagonistes d'una realitat escrita i assajada, d'un teatre sense fum.

Però, quan l'hora et passa a poc a poc i l'acte de fe se't fa estrident -menys quan hi ha sobre l'escenari les magnífiques titelles de Mireia Trias i Montse Gallego- significa que la suposada universalitat del text no apareix d'una forma tan evident com diu el programa de mà. Ho diuen pels tòpics del text? Precisament pensaríem que li treuen crèdit: cultura i barbàrie i... Quina interpretació es busca? Aquí el text es podria convertir en alguna cosa més, en crítica. No obstant això, no tenim res més que Aristòtil per una banda, Spinoza per l'altra i els jueus professors d'història. El teatre, la peça, l'engany aquí hi ha el cor de l'obra, t'ho creus o no t'ho creus? Però, ai las!, també hi torna amb allò de l'escriptura del testimoni que no veu res, que no podia explicar i que al mateix temps, s'autoanomena "els ulls d'Europa", avant la lettre. I jo em pregunto: Europa, quin és el concepte universal d'Europa?

Davant l'horror, la ceguesa dels que el van veure sí, potser sí, però també la nostra de seguir perpetuant-ne altres.

25 de novembre de 2013

Cineastas o la vida en diferit

Quan feien sessions a la tele amb intèrpret de llenguatge de sords sortia a la dreta una persona que feia gestos, es retallava la pantalla. També es retallava la pantalla a les sèries que miràvem a la tele a la tarda, els anys 80, quan parlaven per telèfon dues persones. Hi havia un tall i a un costat una cosa i a l'altre una altra. Ahir, a Cineastas, hi havia un tall a l'escenari i una noia o noi que explicaven el que passava a un costat i a l'altre, en veu alta, contínuament. En algun moment es tallava el mantra i sortia algun diàleg, però en general hi havia molta narració. Es veu que explicaven què passava pel cap dels quatre cineastes argentins, els protagonistes de l'obra. Que si un s'havia de morir i que això li feia canviar la seva peli posant-hi retalls de la seva vida, que si una altra que feia un documental sobre els musicals durant el col·lapse i enderrocament de la URSS patia en pròpia pell un guerra freda molt pop, que si una que tenia un pare desaparegut una peli comercial encarregada des de França sobre un desaparegut reaparegut li feia viure una paranoia persecutòria amb el seu pare, que si un treballador del McDonalds feia pelis contra les multinacionals fins que Obama li tocava el braç. Tots quatre, tocats de l'ala i de la ficció, acaben vivint la seva pel·lícula, desvirtuant el que han creat per adaptar-s'hi ells. La vida deixa de tenir sentit i passa a ser una ficció més, un clixé, fins que els dos bocins de pantalla retallada acaben tenint la forma del buit per acompanyant. Vides construïdes en diferit, tu a Boston i jo a Califòrnia i un altre dirà que és una recerca del temps inventat a l'argentina. Tria i remena, nena.

24 de novembre de 2013

Numax: una re-presentació qualsevol?

"Somos la asamblea de trabajadores de Numax (...) Hemos vivido muchas cosas: una huelga de cerca de tres meses de duración, justo en el momento en que de todas partes se predicaba la paz social para que el capitalismo español pudiera superar sin quebrantos ni ruptura el trauma del paso del franquismo a la democracia burguesa; una ocupación de tres meses en defensa del puesto de trabajo contra el expediente de crisis y la suspensión de pagos con que nos amenazaban los propietarios de la empresa, y, a partir de aquel momento, un largo proceso en que hemos pasado del control a la gestión de la fábrica y hemos demostrado a todos, comenzando con nosotros mismos, que el trabajador es algo más, mucho más que un robot encadenado a la máquina."

Així comença Numax presenta, la pel·lícula de Joaquim Jordà rodada amb els recursos dels treballadors després de dos anys de lluita (1979), així comença Re-presentació: Numax, la nova creació de Roger Bernat (2013). Nosaltres, espectadors, també som assemblea. Numax reviu entre cares de sopresa, d'incomoditat, d'heroi per un dia, de silencis eterns. Qui agafa el timó? Només has de llegir la pantalla, el guió ja està escrit, què més vols? El grau de decisió és llegir o no llegir. I costa. El foc que et crema per dins en la inacció, la ruborització posterior a l'acte, el descans després de la batalla, la satisfacció per ser part, per ser assemblea.

Presentació que es fa acció en l'acte de ser, espectacle que es construeix i que finalment representa, és a dir, és, però també representa alguna cosa: fem veure que. La unió que es requereix amb el missatge hi acaba sent, l'espasa que l'espectacle et col·loca a sobre també. Com a espectador entres en el joc proposat perquè t'interessa, perquè hi vols entrar, potser per comoditat, potser perquè quedar-te'n fora, no dir res, encara seria més incòmode, penses. I tanmateix es tracta de llegir, només llegir, no és fer, et dius, o sí estàs fent alguna cosa? Ets a la frontera de l'acció i la reflexió i del ser i el representar, penses, m'han posat a la frontera i m'hi he quedat esperant, llegint. Qui agafa el timó?, crides: Qui agafa el timo!? Espectador de verd, sí tu, el que estàs llegint amb jersei verd, aixeca les mans de la taula/ratolí, i escriu un comentari aquí a baix. Pots agafar una frase de Numax presenta i copiar-la. Acostumats a l'englotiment d'informació, poc avesats a l'acció. Anihilats pel consum, per un estat del benestar que ens han venut, que ens hem cregut, què ens cal per tornar a ser un, assemblea, lluita? 

S'hauria de preguntar a l'altra gent que hi era ahir, què en van veure, viure, de l'espectacle, i d'aquí potser en podríem treure una radiografia del país, present i passat. Memòria que es recupera i que es fa necessària: "una película que toda la clase trabajadora tendría que verla". Crisi i autogestió, consciència i acció, mori la jerarquia i visqui el treballador. Acabem ballant Adiós muchachos, sortim de la frontera per un moment, encara que il·lús aquell que es pensi que al film no ballen i que ho fan menys espontanis que nosaltres, no, això també és una re-presentació. Em quedo amb ganes de veure el muntatge que anirà augmentant amb imatges, amb vídeos. Per tant, caldrà tornar a veure Numax, la pel·lícula, Numax, la re-presentació. També caldrà prendre-hi partit, per no oblidar què és la classe obrera, per superar pors de lluita, per construir consciència de classe.

Aquesta entrada ha estat publicada també a Apunts de Temporada, el bloc del festival Temporada Alta.

22 de novembre de 2013

Fauna: verde de verdad verde, luz de sol verdadera, un bosque de verdad

Fauna: una amazona al cim d'un cavall, se li apareix una vegada, sota la pluja. És llum que captiva. Julia la reviu entre fotogrames bastits per un director (enamorat d'ella?) i la construeix amb les cites de la seva filla María Luisa i amb les històries del seu fill Santos. Els germans que han quedat d'una unió impossible, fills d'una dona que es vestia d'home per entrar als cercles intel·lectuals, deixen escenes de vida quotidiana que Julia transforma en una forma d'art, de poesia, fins i tot. En la transformació ens desprenem també de màscares i en aquest procés d'entendre l'altre surt la pròpia pell.

Fauna abandonada per l'home que estimava va embogir, diuen, o va actuar per ser qui volien que fos o tot el contrari. Potser aquest moment revel·lador no deixa de ser una mistificació de la vida, la història falsejada escrita en uns diaris, de quins diaris m'estàs parlant? No hi ha diaris? No hi ha escriptura que la reinventi, Fauna no era així!! Es queixa Santos, el rude. En els seus precs: més veritat que en la cites de Rilke, més amor que en les visions d'halos muntats a cavall. Doncs algun lloc deuen ser els llibres, diu el director, quins llibres?, diu l'encavalcadora de cites María Luisa: la meva mare mai va tenir llibres, no tenia diners per comprar-ne!, anava a la biblioteca! Ahh, i jo havia vist una biblioteca plena de llibres, no hi és aquesta biblioteca? No, potser en tenia deu, de llibres!

Vides avorrides que necessiten explicar-ne d'altres, sí, potser sí, però també, vides que necessiten reviure històries per construir-se, per adonar-se, Julia, que potser no està enamorada del director, que potser l'amor la porta per una altra banda. Per veure que ella vol ser Fauna i que volent ser una dona que no va voler ser com una dona, es perd: es veu lligada a una maternitat obligada pel mateix cos, pel mateix fet de ser dona i com es fa per desfer-se'n i ser dona alhora? Bessons que no tenen parió que ajuden a nèixer cavalls que es moren junts. Maternitat compungida, amor i mort massa junts, a frec a frec. Reducció a l'absurd. Sembla que només pugui fugir, serà per orgull o per debilitat? Com interpretar-ho? Mentrestant, l'home, el director, enlloc de construir-se es continua preguntant què ha fet malament i jo li dic: res, amor, res, només no pensar-te, no viure i creure que la teva opinió comptava alguna cosa més que la d'ella, ja que admirant la seva intuïció has perdut la teva.

Romina Paula borda el text, borda la direcció i ens regala Rilke, descarnat al principi de l'obra, ressona cruel fins al final: 


EXPERIENCIA DE LA MUERTE

No sabemos nada de ese irse allá,

que no comparte con nosotros. No tenemos razón

para mostrar admiración y amor u odio

a la muerte, a la que una boca de máscara

de trágico lamento deforma extrañamente.

Aún está el mundo lleno de papeles que representamos.

Mientras que nos preocupa si de verdad gustamos,

actúa igual la muerte, aunque no guste.

Pero cuando te fuiste, irrumpió en esta escena

una franja de realidad, a través de aquella grieta

por donde te marchaste: verde de verdad verde,

luz de sol verdadera, un bosque de verdad.

Seguimos actuando. Declamando lo temerosa

y duramente aprendido, y elevando gestos

de vez en cuando; pero tu existencia alejada de nosotros,

apartada de nuestro drama, puede

a veces invadirnos, cayendo como un saber

de aquella realidad, de tal modo

que, arrebatados durante un rato,

representamos la vida, sin pensar en el aplauso.

10 de novembre de 2013

Els baixos fons: elogi del vodka o de la persona?

Diu la pantalleta que la mort no s'atura pel soroll, la mort és inexorable, penso. Tot ho defineix, em recordaven aquesta setmana passada a Moscou. Els camells senten pel nas, diu el policia. Veritats de taverna, amb el vodka per company, les paraules paraules paraules com a únic escenari. Aquest alcohol té això, crea complicitats, deixa sortir la veritat. La veritat com a objectiu, la mentida com a amagatall del poruc. Diuen que el vell ha mort, no hi ha veritats, penso, i així tot l'home que les cerca és virtuós, altrament serà un neci resignat en la mediocritat de la mentida. Compatriotes de vodka, deu personatges que podrien ser a la recàmara de Shakespeare, en hores baixes, es troben en els baixos fons. Gorki, tot i la vida errant, tot i les vicissituds i les males estrugances d'aquests deu personatges, confia en què l'home viu en l'esperança de crear quelcom millor. Dins la més absoluta depressió social, l'esperança. Deu cares d'un poliedre, com el mareig d'un càntic ebri, es dibuixen: el noble que ho ha perdut tot, però viu encara en la grandesa, el taverner que convida a vodka, la puta que somia amb l'amor, el pelleter que ha estat enganyat per la dona, la vídua a qui el marit borratxo pegava cada nit, el tàrtar que resa i a qui el ferro li ha arrebatat la mà. El poeta. El treball que els ha esclavitzat, els homes que han esclavitzat a les dones, l'amor que els ha tret llibertat; i per sobre de tot: l'home, l'home que hauria de ser per sobre de totes les coses. Aquest home. Despullar-lo del que ha cregut fins ara (o del que li han fet creure), per això una posada en escena tan senzilla. La taula, tots asseguts davant dels espectadors i d'acompanyament un mapa d'Europa, el monstre del qual som fills, i la natura en diapositives, l'única veritat de la qual venim. Mentrestant, els homes, paraules paraules paraules, escullen un camí, sovint massa allunyat de la veritat. El poeta, però, no beu, només somia i toca el mapa amb el nas, hi sent pel nas, com els camells. Sent Europa. Tanca el projector de diapostives, puja amunt i se suïcida. Gorki, l'insurrecte de les lletres russes, toca fons i en el delirium tremens de la tercera ampolla de vodka confia en l'home i potser fins i tot mata a Déu. Desdoblat en deu personatges que en són un: el poeta es penja com a resum final de la cerca de la veritat en un món imperfecte, en un marasme de veus contradictòries, però reals.

21 de setembre de 2013

Explicació surrealista teatral de Dau al Set a La Seca

Dau al Set, el que ha passat a la història com el grup de Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Tàpies, Cuixart i Tharrats, era en realitat un nom, més que un grup, el nom per a un vigilant que apareixia de tant en tant, a la plaça Molina a les converses de Brossa i Ponç. Del nom a la cosa, de la cosa a la història, de la història a la mitificació. Dau al set:

fou un grup artístic avantguardista català creat al voltant de la revista homònima a Barcelona l'octubre de 1948 i inspirat en els treballs de Max Ernst, Paul Klee i Joan Miró. Els membres fundadors van ser el poeta Joan Brossa (que va crear el nom del grup i de la revista), el filòsof Arnau Puig i els pintors Joan Ponç (director de la revista), Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats (editor i impressor de la revista).[1] Al cap de poc de crear-se el grup se'ls va unir Juan-Eduardo Cirlot.[2] És considerada la primera i més importants manifestació de l'avantguardisme espanyol de postguerra.

Buaaaaaaaa! (badall). A La Seca t'ho expliquen, amb paraules de Carles Hac Mor, podrien ser també les seves, que eren en un banc i xerraven fins que es feia de dia, i ara farem una revista i ara li posarem un nom i aquest diu que també hi vol sortir. Xerrar per sobre de la pobresa, la grisor. Crear. Aquí ve la part interessant de l'assaig: cinc peces + il·lustracions de caps decapitats (Tinta Fina i Higueras) + música pensada (Za!). Un hivern, el cavall que veig, sento les mans que es tallen, un mànec d'alzina i puf cucs. Actors que s'arrosseguen, s'arrosseguen? o no s'aixequen perquè hi ha qui els trepitja. La senyora de perruca i pèl que camina per Passeig de Gràcia. Aiii Barcelona! Uuuuuun teatre per a Joan Prats, i la minyona que escombra. I uuuuuuun teatre per a tothom? Sí! Bofetada, bofetada davant del mercat del born.

19 de setembre de 2013

Trossos invisibles que et deixen el cor cec

No he escollit haver nascut a un tros invisible d'aquest món. No he triat ser filla d'un país que alguns consideren un botí que poden saquejar fins a la inanició. Per mi la vida era treballar per menjar, dormir i no pensar gaire res més, què vindria després. De la senzillesa d'una cançó de bressol a la reflexió matemàtica abstracta sobre l'infinit relatiu al Teatre Lliure, meravella amb Juan Diego Botto, Astrid Jones, dirigits per Peris-Mencheta: Un trozo invisible de este mundo. De fer-nos veure què és la humanitat i en el punt extrem la incomprensió. Mestissatge que no arriba mai, acostumats a la pulcritud d'una Europa aparentment amb la cara neta, paraules buides de polítics mal intencionats amb cares de bones intencions disfressades de discurs políticament correcte que fa tuf de podrit. Corrupció judicial que no deixa trobar veritats enterrades. Desapareguts que no van dir ni piu. Testimonis que es van perdre. Algú haurà d'explicar la història, doncs, no? La veu que canta (sí, canta!, poesia) i que està enterrada en un CIE, el número que l'identifica com a no ciutadà. Expulsats sota la llei de la pertinença per naixement o exiliats per no desaparèixer del tot: t'han oblidat els carrers de la teva infantesa, et queda el present, la lluita i demostrar dia rere dia que la distància que separa dos i deu de l'infinit no és la mateixa.

Amanit amb dues perles d'avui:

Argentina dicta orden de detención internacional contra cuatro torturadores franquistas - El Diario

El Gobierno pone trabas a un juicio internacional contra crímenes franquistas - El Diario

9 de setembre de 2013

El rei borni té totes les respostes

Un sopar que vol ser perfecte, sofisticat en nom i en ingredients, preparat per la nòvia del mosso. El mosso, fornit, amb cervell de mosquit, programat per actuar contra la massa, reduir la massa, dispersar la massa, dissuadir la massa. Aiii los mossos... La tele de fons, encarregada d'adoctrinar amb espais curosament triats per hora, per lloc, per personatge, sobre l'austeritat (collons, com odiem aquesta paraula avui) i les frases fetes que tots coneixeu. La parella d'"indignats" guais que fan l'esforç d'anar a casa dels garrulos, perquè ella té somnis que li marquen la vida i el camí que ha de seguir, perquè ell, el rei borni, tot i que li bufin els seus amics, fa un esforç. Així, borni i mosso es troben per segona vegada a la vida i hi haurà més ocasions, perquè tots plegats són on no volen ser i sempre va bé un cop de mà per canviar, canviar és guai, O B R I R, i fer un tomb, per tenir un educació de paladar del que és la vida i de la que està caient: el rei borni té totes les respostes. Es ben troben els antagonistes i potser en fan un gra massa, entre paternalismes i clixés de barri, però si no ho fessin ja no hi hauria ironia, teatre del bo, ni faria pensar, pensar, pensar on són les respostes? Firmem un manifest, cremem una mica, només una mica, containers o vivim la vida fent llenties amb xoriço i ja està?  


6 de setembre de 2013

Els textos d'ahir seran el polvorí del demà

Una temporada que comença fina amb una actualització de l'entremès barroc, folie amb música a escena. Quan t'encares a un text del barroc penses amb: 1. dormir mentre vas passant pàgines, 2. amb com n'és d'ingeniós i com em costa, 3. no agafo textos barrocs per llegir, ni per interpretar, ni per a cap ús que sigui intel·lectual. Diria que qualsevol de les tres opcions són vàlides per anar a veure Siglo de Oro, Siglo de Ahora al Poliorama i gaudir d'aquest remix del gènere sense patir d'avorriment i, és més, recordant perquè en diuen siglo de oro. L'enginy destaca en cada frase i la cadència de la música acompanya una dicció perfecte. Mentre Talia fa la punyeta als comediants desembarcats de la nau dels bojos, també el sastre li fa el vestit a mida a qui s'hi vulgui posar: per acabar despullant la musa, com a farsa del mite de la creació gratix i pròpia de bargants, i vestint els il·lustres hidalgos amb disfresses de herois de masses o brandant porres fàl·liques en signe clarament de protecció oligàrquica. La misèria del país que se'n va de canyes, un país amb salero que surt ben retratat i que sembla que malgrat que pot empaperar la cua de l'atur amb títols de periodista, filòleg, enginyer, historiador, és prou eloqüent en un teatre que s'enfonsa, amb un IVA cultural que serà rebaixat al segle XXXII anant bé. Per sort, mentre alguns esperen asseguts els crits de joia de la Cospe fent la conga, d'altres es trenquen el cap i fan meravelles com aquesta.

11 de juny de 2013

El cant de la gorgona

El cant de la gorgona (aviat a La Seca) és una cançó d'un grup que sembla que va existir a Finlàndia (nom impronunciable), i és el soroll d'alguna cosa més (també impronunciable, aquest cop perquè no té nom) que se'ls escapa i que volen tocar. Alguna cosa entre pau i fressa, entre vòmit i lleixiu.  Ells són dos, que podrien ser un mateix. Silenci i descontrol de pensaments. Buit i obsessió. Són en una habitació, un hotel, una residència, una presó, un hospital, un alberg, un pis. Són amics, o això sembla, i hi havia una noia que vivia amb ells, podria ser animal també, però sembla que és una noia, una cosa humana que parla i els fa companyia. Hi era, ara ja no hi és. El diàleg entre aquests dos nois és contingut, un joc dramàtic molt complicat, gens fàcil per als dos actors (Albert Prat i Sergi Torrecillas). Entre les ganes de fer-se un lloc d'aquell que potser ha estat alguna cosa i ara ja no és res, ni tampoc ho vol ser; i el que se sent reconfortat pel no-res de l'altre, per la mentida de l'altre. Dos personatges penjant d'un fil de vida, abraçant-se i odiant-se, volent-se separar i sent incapaços de dir adéu a qui ja no hi és, vomitant paraules per tornar a deixar-se en pau, per tornar a riure per primera vegada, per tornar a fer fotocòpies com aquell qui és boig. Així és la vida, la roca de la cançó que és plena de paraules.

16 de maig de 2013

Solfatara: tots podem explotar en qualsevol moment

Es tracta de volcans, de lava, d'erupcions, de gasos i de cràters. A la Beckett, Solfatara ens descobreix la veueta impertinent que no ens deixa viure. A vegades es diu por, d'altres vegades ràbia, però sempre desperta una part irracional de nosaltres mateixos. Com si fòssim en un sopar de compromís, fem veure com si aquí no hagués passat res, encara porto la camisa planxada i puc oferir el millor dels somriures profident. Oferir, mostrar, aparentar és millor que admetre que no hi ha res, ni amor, ni diners, ni opulència; res, buit. Ni s'accepta això, ni s'accepta que aquest no és el millor dels móns possibles, perquè "tens una vida que no et pots queixar" en què et donen pel cul per tots costat. Assumir la veueta, alliberar-se i seguir les instruccions d'emergència per carregar-nos-la i no perquè se'ns folli, com estan fent as we speak. Una peça intel·ligent d'una companyia jove i en la qual ens agrada trobar-nos un ex Vamos a por Guti, Albert Pérez Hidalgo, encaminant un altre cop orginalitat, rapidesa, frescor i al mateix temps profunditat.

15 de maig de 2013

No és una obra més sobre Barcelona

Barcelona és el nom d'una capital d'una nació/país/territori/comunitat (poseu-hi el que vulgueu) i com a tal porta en sí mateixa històries en què és protagonista dins la Història en majúscules; 1938 també és un any que només d'anomenar-lo ja implica un seguit de pensaments i una mica d'esgarrifança. Per un moment, però, desfeu-vos de la marca Barcelona i de la marca guerra civil i aneu a veure aquesta obra brillant de Pere Riera al TNC, feu-ho amb el cor net i l'esperit lliure i deixeu-vos endur pel diàleg i les interpretacions. L'acció podria ser a qualsevol lloc d'Europa on hi ha hagut guerra durant el segle XX, canvieu-hi els noms dels mercats, el clima, el nom dels generals... L'obra potser fins i tot us agradarà més, perquè el que hi ha aquí és la història de les decisions que anem prenent davant la vida, malgrat els camins atzarosos que sembla tenir la Història. Elena i Núria són dues amigues diferents, però unides, i em pregunto com un noi ha pogut escriure tan bé i amb tants matisos sobre la relació quotidiana i banal entre dues dones, no és res que no es pugui fer ni res que ningú hagi fet abans, però costa tant trobar-ho i quan en tens un exemplar a flor de pell (rar en l'espècie masculina) et reconforta. El retrart d'aquesta quotidianitat femenina juntament amb la quotidianitat de la població civil en temps de guerra, fan un còctel altament càlid, tendre, emocionant. Això és en sí un rescat de memòria col·lectiva si es vol, des d'una tangent no gaire politizada aparentment, però també és bona literatura teatral i és poesia d'un dia a dia d'històries petites oblidades, però que són les que ens costa tirar endavant per fer front al desencís imposat per la Història en majúscules. 

9 de maig de 2013

Contra el progrés, Contra la democràcia i Contra l'amor

Les tres obres de l'Estve Soler que vaig veure a La Seca ja fa uns quants dies, mereixen un pensament i uns línies. Són tres joies, diria, de teatre curt amb molt d'aburd que fa riure o fa plorar, depèn de com t'ho miris. L'apel·lació a l'acció i a la no-conformitat és evident amb aquests tres títols contra les tres paraules més valorades i denostades, al mateix temps, al segle XX: progrés, democràcia i amor.

 

Contra el progrés

Fa uns dies encara sentia algun polític que volia recuperar el progrés com a ideal sobre el qual construir un model de societat del segle XXI, diria que fins i tot era d'un partit autoanomenat d'esquerres. La realitat ens demostra cada dia que n'hi ha que encara viuen a les baceroles del segle XX, com si res del que ha passat en els últims 20 anys hagi tingut efecte en el seu discurs.

Recomanaria precisament Contra el progrés a tots aquells que encara es creuen aquests discursos i no han paït encara això de la bombolla immobiliària, l'èxit que fa ferides i els milions que no saps com gastar-te. Que mirin i reflexionin, que és el que té el bon teatre, que fa pensar. Així, Soler en aquesta primera se'n fot de tot allò que la tècnica ens ha aportat i al mateix ens ha tret. La tècnica, tot allò que podem comprar i/o que ens fa la vida més fàcil. Tot allò que com a humanitat hem avançat i que com a humans hem perdut. Si en una societat on el progrés regnés no hi hauria d'haver morts per la tècnica (diuen), em pregunto què és l'assassinat de més de 800 persones a Bangladesh, per una fàbrica de roba, segurament de roba que vestim a 20 leiros la peça. Hem progressat, sí, a quin preu? I encara n'hi ha que diuen que volen una societat progressista, el progrés, companyes, ha caigut del daltabaix de la decència, de la precarietat, de la dignitat i s'ha quedat en una paraula morta. També podríem parlar de l'ambició i el desig d'anar a més i de voler més, que es traspua en totes les peces, posant la primera pedra del pecat més humà i més de moda avui dia per com se n'ha abusat i per les conseqüències que ens ha comportat l'avarícia.


Contra la democràcia

Contra la democràcia és la peça amb més veritat. Inquietant i d'humor surrealista, absurd. Entre el submón dels insectes i el de les persones menyspreables, la massa feta xifra d'estadística. Assegurar-se la igualtat trepitjant l'altre és la manera de fer-se amb el poder i conservar-lo. Deixar que tinguin la sensació que escullent alguna cosa, els ciutadants, i mentrestant treure'ls la lògica, la racionalitat, però sempre amb la impunitat que dóna el poder. Algú va dir que caldria tornar a fer el món per fer-lo millor, però qui ens assegura que un cop en tinguem un de nou no es tornaran a cometre els mateixos errors? Fins a quin punt el poder de decisió dels que tenen vot no deixa de ser una dictadura d'una majoria que es mou per uns interesssos diferents al bé comú?

 

Contra l'amor

I si en les altres dues em vaig deixar endur per la sorpresa, l'absurd profund que incita a la reflexió, a Contra l'amor vaig pensar que no em creia la parafernàlia d'en Soler, per molt que jo també hagi estat contra l'amor, moltes vegades i d'altres pensant que no existeix, simplement, cosa que fa que anar-hi en contra sigui impossible, perquè què és anar contra allò inexistent? Així que ens trobem que aquí encara que no el reconegui se l'inventa en forma de pastilla, de diàleg empastifat, de cors o cossos sencers trencats. Ho entenc, sí, és un exercici per tot aquell que s'ha cregut l'amor de les pel·lícules, però (i no és per passar-me de voltes) algú s'ho creu això? En realitat és contra un amor imposat, això ho entenc, però jo em rebel·lo contra aquest amor que ell va a la contra, perquè precisament parla poc de l'altre amor desdibuixat en els números, la feina, la quotidianitat, les notícies, que ens trobem dia a dia. Si en el progrés la idea d'anar-hi a la contra i fins i tot pensar-ne la destrucció em sembla pausible i fins i tot és una idea impulsadora d'una nova manera de viure en societat, anar contra l'amor romàntic i prou, sense passar per les mil i una formes d'amor d'amants, amor escapçat, amor desigual, (¿amor líquid?, perdó, perdó), es queda a una passa enrere del que podria haver estat aquest "contra l'amor". En aquest sentit faríem la rèplica amb un Contra contra-l'amor on les dones no són les que es queixen sempre, ni les que no miren porno, ni les que volen sexe només amb amor. Personatges estereotipats que perden força al capdevall. Què n'hi ha de la mixtura de gèneres, de la pèrdua d'identitat masculina i femenina? Si volia aconseguir redimir aquests personatges, masculins sempre, sota les urpes d'unes fèmines i el que "elles" consideren amor, falten més punts de vista per equilibrar i acabar sent un contra el puto amor, en majúscules, que li convé un repasillo, però per les dues bandes.   

14 d’abril de 2013

No parlis amb estranys: la memòria et pot fer mal

No ho sé si són 6 o 7 peces, tan se val, però totes tenen un fil de desmemòria que vol ser lligat. A la Sala Petita, perquè ens han matat la Tallers, ja ho sabeu, però recordem-ho que de desmemòria va la pel·lícula i d'història tregiversada també. Desconeguts de família i entre la família. Memòria esborrada per capes fines de lluentons, de llard per fer entrar les prunes dins els pollastre. Hi ha tres plaques que recorden: els qui van patir en camps refugiats, els qui van ser ignorats durant i després de la guerra, els qui van deixar enrere la casa i les arrels, forçats a l'exili. Mentre uns s'acostumen a demanar perdó per tot, altres fan veure que no has estat mai a l'altre bàndol, perquè te'n dónes vergonya, perquè sí, vas ajudar a cometre crims abominables i ara això a qui li interessa? A ningú. Volem la vida plàcida del pollastre amb prunes, de les cançons enganxoses dels 70. Per sort, de tant, en tant hi ha qui ens treu de la fantasia de conte i et fa veure que pots fer veure que no existeix la guerra, pots fer veure que mai ningú va trencar cap plat, però mentrestant, el desconegut campa sol per casa i ja el tens al replà. La memòria, construïda a partir del nom del desconegut, no és memòria. L'estrany espera a la porta, abraça'l, estima'l, aprèn-te el seu nom, nombra'l i explica'l i podràs començar a construir un país.

10 d’abril de 2013

Encara que suris jo t'enfoso

Aquesta seria la negació del principi d'Arquímedes, encara que el teu cos rebi una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desallotja, hi pot haver una força externa que t'acabi d'enfonsar. En Jordi naïf, espontani, fresc, enrotllat, acompanya amb la mà un nen, l'acompanya, l'abraça, li fa un petó. La piscina fa olor de clor, desinfectant, vapor. Si hi fumes es trenca el blanc nuclear que t'envolta. La directora ho sap molt bé, no hi pot haver res fora de lloc. El text es trenca formalment, la directora no. Ella només s'adapta a la persona que té al davant: un pare hipòcrita, un treballador bocamoll, un monitor aparentment massa segur de si mateix. L'aigua és una barrera fina i a un costat i a l'altre hi ha el que es pot fer i el que no, a vegades t'esquitxes de mal, altres t'empasses una mica de verí, d'altres vegades t'hi tiren de caps, però sigui com sigui la frontera és fina i es mou segons el volum dels cossos que hi posem a dins. Quan en el somni tots els nens s'han ofegat, en Jordi té l'aigua al coll, quan els intrusos tiren pedres, l'aigua ja els ha atrapat a tots.

9 d’abril de 2013

Imperatiu de realitat: Fote't un tret al cap

L'Institut del Teatre fa 100 anys, 100 anys que Adrià Gual va posar la pedra de la nostra tradició teatral feta professió, l'edifici bull, energia pura. Ens fiquem per dins dels budells de l'IT per anar-hi a veure l'última obra de Carles Mallol: Fote't un tret al cap, de moment només lectura dramatitzada. Metaliteratura en un escenari metateatral: que sigui una lectura ho fa més complicat, però el text, despullat de gest, també pren un nou llenguatge més literari, la complicitat de l'espectador de teatre acaba de tancar el cercle. En l'impàs un imperatiu que construeix el text i l'acció, cal fotre't un tret al cap i acabar, deixar que el text guïi la teva vida, deixar de pensar quina és l'opció, si sóc actor tan se val que ho sigui també en la vida que decideixo viure, si he de deixar de pensar, tan se val que qualsevol escriptor ho faci per mi; si m'he de matar treballant per designi d'altri, tan se val que acabi matant qui se'm posa al mig. A més ens precitpitem per al penyasegat i dos actors són un i un d'ells escriu la vida de l'altre i l'altre se l'està escrivint a sí mateix. Ni el que estudia ni la que no llegeix se'n salven, perquè tots en són un producte: es tanca el cercle, així de rodó = 0.

3 de març de 2013

Ravenhill al Lliure, guerra a la democràcia

Dispara/Agafa tresor/Repeteix és la segona que tasto de Ravenhill, amb la primera ja em vaig quedar que ni fred ni calor, però hi havia escenografia Lluc Castells que era una meravella... Parlo però ara del present del Lliure, diumenge, mig buit, i de Ravenhill per Mestres. Les troianes són cinc dones que ens predisposen per entendre la bona gent i ser-hi de part seva, de quina si no? Elles són la bona gent, nosaltres, també, jo també prenc el cafè cada matí amb la meva mare, poso a adormir el meu fill a les nou, cada dia baixo les escombraries més tard de les nou. Som la bona gent. Així es dóna que elles tot i ser les vencedores, són les vençudes, les troianes que osen superar els déus, que no respecten els pobles i que seran martiritzades. Primer amb un atac frontal, una bomba vinguda del mal i, després, molts altres atacs de terror i sense pietat.

La família que vol tenir la casa segura, no veu que per dins la seva vida és podrida. La dona que vol fer un informe a la perfecció, perquè així ho mana la democràcia, no veu que el seu paper ofega un altre poble, Mar Casas sublim i fa molt bon joc amb la Bel! El qui obliga a estimar, obliga a la democràcia, obliga a la llibertat, no veu que està construint una presó. Només la mare se'n surt, amb bogeria i realities, no cal res més avui dia per viure amb dignitat. Fer el gos i no emprenyar massa i donar-se el luxe de tenir algun estirabot. Després ja plorarem, quan no ens vegi ningú. La Machi ho salva, ho eleva i ho deixa allà. Llibertat i democràcia, quina corrupció del llenguatge, paper mullat, des del minut zero, quan la reparteixen en cartellets tenyits de vermell, color de la sang bruta. 

15 de febrer de 2013

Tres peces: gos, dona i lloc

Dies que no anava al teatre, dies que no escrivia. Cansament d'hores de no dormir acumulades, també. Poc temps per escriure, sobretot. Escriure requereix de tranquil·litat, anar al teatre i disfrutar d'una obra també. Potser per això no escrivia des de feia temps.

Sigui com sigui, tres han estat les obres vistes en aquests tres mesos: Ivan i els gossos, La Femme gauchère i Sé de un lugar.

Ivan i els gossos

Ja sabeu que és el monòleg d'un nen rus que viu amb gossos? És un nen salvatge, proper al bon salvatge de Rousseau (?), proper a la misèria de Rússia i a la deixadesa de la nostra societat, finalment, doncs, allunyat de Rousseau, que ja sabem que s'equivocava. Conseqüència d'una manca d'amor i, del que és més important, de recursos per alimentar-se, deixat de la mà de Déu. Només li queda la comprensió dels gossos i els altres nens salvatges, vivint fora, expulsat, però integrat en una espècie d'humanitat animal que desprèn, ara sí, amor. Veient-la, no podia deixar de pensar en Lobisón, la fantàstica novel·la de Ginés Sánchez, que diria fins i tot que supera el text d'Hattie Naylor.

La Femme gauchère 

A París, hi ha un teatre amb cites als lavabos, a París la cultura surt cada setmana publicada a 40 cèntims d'euro, en una cosa que es Pariscope. A París, l'IVA per la cultura és del 5,5%, a París diuen que les coses van malament, però jo hi sóc i puc sentir com es respira. Inspira-Expira, i no és difícil. Al Théâtre du Rond-Point, al costat de l'Étoile:

A més, hi fan drames tan profitosos com La Femme gauchère, una novel·la de Peter Handke, adaptada al teatre per Christophe Perton. Ella és la dona esquerrana, maldestre, ella, la que té una il·luminació i un dia diu: vull estar sola. I què faràs tota sola?? Sí, sola i amb un fill. El menjador-sala d'estar és massa gran per fer acollidora la casa, sembla una casa sueca decorada amb mal gust. Ell marxa, el pis es queda més buit. Ella es queda allà, sola. Torna a fer coses que havia deixat abandondes: traduir, sortir, beure, pensar; i en això s'hi troba, és ella oberta al món, tancada a aquells que l'estigmatizen com a producte amargat d'una societat masclista. En algun moment diu: "penso en una vida utòpica en què un home m'estimi pel que sóc i el que esdevindré". El que sóc ara i el que seré demà, sense condicionants, sense camins establerts, o ¿és que potser a les dones, cal domesticar-nos per estimar-nos?, ¿treure'ns els desitjos, la iniciativa? Ni això ni que ens diguin com hem de ser, amb la insolència d'aquell o aquella que es creu fer-te més forta, dient-te com has de viure, com has de reaccionar. La insolència de l'ignorant, diu. Sí, Marianne va feliç, escriu tradueix i se li'n foten tres pitos els discursos que es puguin construir al seu voltant, perquè ella simplement ÉS. Deixeu-la viure en pau i us trobareu tots, inesperadament, en allò que semblava el buit, una nit d'estiu.

Sé de un lugar

I la tercera. Finalment, després d'anar-li al darrere a l'èxit de la temporada passada i actual, m'hi he trobat, al mig. Entro sabent que la ILP de la PAH i de tots els que hi hem firmat ha estat acceptada a tràmit pel congrés amb majoria de dretes, contràries a qualsevol negociació. Sé de un lugar, donde brotan las flores para ti, allí construiremos nuestra casa (res més allunyat d'una realitat que ens escup a la cara dia a dia per la impossibilitat de tenir un lloc per viure). Aquest èxit de flamenco pop dels 70 dóna nom a la peça d'Iván Morales que triumfa, perquè tots busquem aquest lugar para nuestra casa, i com diu Beré el més important és menjar, dormir i l'amor. Amb aquests tres pilars construïm una casa, la de Beré i Simón, que són dos, però que sembla que enlloc de ser una barraca, de quatre parets, simple, sigui un gratacels de 80 plantes. En quins pous ens fiquem per no dir, no voler acceptar...? Molts, i per molt inútils que semblin, tots ells necessaris. Alarcón està fantàstica, ho he de dir. La vida dóna unes voltes... i ella que forta en totes les voltes, els marejos, els precipis, i ell que babau, que incapaç d'acceptar, de veure, d'anar més enllà, però que comprensible al mateix temps la seva ceguesa. Real i magnífic, com el gong final de la cançó.