9 de maig del 2013

Contra el progrés, Contra la democràcia i Contra l'amor

Les tres obres de l'Estve Soler que vaig veure a La Seca ja fa uns quants dies, mereixen un pensament i uns línies. Són tres joies, diria, de teatre curt amb molt d'aburd que fa riure o fa plorar, depèn de com t'ho miris. L'apel·lació a l'acció i a la no-conformitat és evident amb aquests tres títols contra les tres paraules més valorades i denostades, al mateix temps, al segle XX: progrés, democràcia i amor.

 

Contra el progrés

Fa uns dies encara sentia algun polític que volia recuperar el progrés com a ideal sobre el qual construir un model de societat del segle XXI, diria que fins i tot era d'un partit autoanomenat d'esquerres. La realitat ens demostra cada dia que n'hi ha que encara viuen a les baceroles del segle XX, com si res del que ha passat en els últims 20 anys hagi tingut efecte en el seu discurs.

Recomanaria precisament Contra el progrés a tots aquells que encara es creuen aquests discursos i no han paït encara això de la bombolla immobiliària, l'èxit que fa ferides i els milions que no saps com gastar-te. Que mirin i reflexionin, que és el que té el bon teatre, que fa pensar. Així, Soler en aquesta primera se'n fot de tot allò que la tècnica ens ha aportat i al mateix ens ha tret. La tècnica, tot allò que podem comprar i/o que ens fa la vida més fàcil. Tot allò que com a humanitat hem avançat i que com a humans hem perdut. Si en una societat on el progrés regnés no hi hauria d'haver morts per la tècnica (diuen), em pregunto què és l'assassinat de més de 800 persones a Bangladesh, per una fàbrica de roba, segurament de roba que vestim a 20 leiros la peça. Hem progressat, sí, a quin preu? I encara n'hi ha que diuen que volen una societat progressista, el progrés, companyes, ha caigut del daltabaix de la decència, de la precarietat, de la dignitat i s'ha quedat en una paraula morta. També podríem parlar de l'ambició i el desig d'anar a més i de voler més, que es traspua en totes les peces, posant la primera pedra del pecat més humà i més de moda avui dia per com se n'ha abusat i per les conseqüències que ens ha comportat l'avarícia.


Contra la democràcia

Contra la democràcia és la peça amb més veritat. Inquietant i d'humor surrealista, absurd. Entre el submón dels insectes i el de les persones menyspreables, la massa feta xifra d'estadística. Assegurar-se la igualtat trepitjant l'altre és la manera de fer-se amb el poder i conservar-lo. Deixar que tinguin la sensació que escullent alguna cosa, els ciutadants, i mentrestant treure'ls la lògica, la racionalitat, però sempre amb la impunitat que dóna el poder. Algú va dir que caldria tornar a fer el món per fer-lo millor, però qui ens assegura que un cop en tinguem un de nou no es tornaran a cometre els mateixos errors? Fins a quin punt el poder de decisió dels que tenen vot no deixa de ser una dictadura d'una majoria que es mou per uns interesssos diferents al bé comú?

 

Contra l'amor

I si en les altres dues em vaig deixar endur per la sorpresa, l'absurd profund que incita a la reflexió, a Contra l'amor vaig pensar que no em creia la parafernàlia d'en Soler, per molt que jo també hagi estat contra l'amor, moltes vegades i d'altres pensant que no existeix, simplement, cosa que fa que anar-hi en contra sigui impossible, perquè què és anar contra allò inexistent? Així que ens trobem que aquí encara que no el reconegui se l'inventa en forma de pastilla, de diàleg empastifat, de cors o cossos sencers trencats. Ho entenc, sí, és un exercici per tot aquell que s'ha cregut l'amor de les pel·lícules, però (i no és per passar-me de voltes) algú s'ho creu això? En realitat és contra un amor imposat, això ho entenc, però jo em rebel·lo contra aquest amor que ell va a la contra, perquè precisament parla poc de l'altre amor desdibuixat en els números, la feina, la quotidianitat, les notícies, que ens trobem dia a dia. Si en el progrés la idea d'anar-hi a la contra i fins i tot pensar-ne la destrucció em sembla pausible i fins i tot és una idea impulsadora d'una nova manera de viure en societat, anar contra l'amor romàntic i prou, sense passar per les mil i una formes d'amor d'amants, amor escapçat, amor desigual, (¿amor líquid?, perdó, perdó), es queda a una passa enrere del que podria haver estat aquest "contra l'amor". En aquest sentit faríem la rèplica amb un Contra contra-l'amor on les dones no són les que es queixen sempre, ni les que no miren porno, ni les que volen sexe només amb amor. Personatges estereotipats que perden força al capdevall. Què n'hi ha de la mixtura de gèneres, de la pèrdua d'identitat masculina i femenina? Si volia aconseguir redimir aquests personatges, masculins sempre, sota les urpes d'unes fèmines i el que "elles" consideren amor, falten més punts de vista per equilibrar i acabar sent un contra el puto amor, en majúscules, que li convé un repasillo, però per les dues bandes.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada