Solfatara: tots podem explotar en qualsevol moment

Es tracta de volcans, de lava, d'erupcions, de gasos i de cràters. A la Beckett, Solfatara ens descobreix la veueta impertinent que no ens deixa viure. A vegades es diu por, d'altres vegades ràbia, però sempre desperta una part irracional de nosaltres mateixos. Com si fòssim en un sopar de compromís, fem veure com si aquí no hagués passat res, encara porto la camisa planxada i puc oferir el millor dels somriures profident. Oferir, mostrar, aparentar és millor que admetre que no hi ha res, ni amor, ni diners, ni opulència; res, buit. Ni s'accepta això, ni s'accepta que aquest no és el millor dels móns possibles, perquè "tens una vida que no et pots queixar" en què et donen pel cul per tots costat. Assumir la veueta, alliberar-se i seguir les instruccions d'emergència per carregar-nos-la i no perquè se'ns folli, com estan fent as we speak. Una peça intel·ligent d'una companyia jove i en la qual ens agrada trobar-nos un ex Vamos a por Guti, Albert Pérez Hidalgo, encaminant un altre cop orginalitat, rapidesa, frescor i al mateix temps profunditat.