29 de setembre de 2011

Un àngel en guàrdia

Al Romea hi ha la Xirgu que volta per cada un dels seus miralls, les mans es veu que són allò que primer veuen els ulls de l'espectador. Amb quatre xavos ho fem tot i vivim el teatre, fins i tot més enllà de les cendres. Si l'espectacle de Llum de guàrdia surt endavant és perquè el seu àngel hi reposa. L'invoquen des del principi, Manrique ho sap bé i dirigeix brillant. Després la contemporaneïtat, la interpretació professional de la celebritat i la decadència còmica de la vida mateixa acaben de muntar el tot. Sobretot és la companyia que aguanta, durant l'espectacle, dins i fora de la història. Perquè per molt que plogui i no faci un bon dia, per molt que ningú se'n recordi del tècnic, per molt mala llet que s'acumuli contra la gent (com està la gent, eh?); hi ha una ànima que els uneix a tots, potser la Xirgu, potser simplement el teatre. Així, tot i ser únics en la seva espècie, troben un present que és la seva raó de ser.

12 de setembre de 2011

Todos los grandes tienen problemas de piel

Sono Txalo, (c) Romeo Castellucci. Així comença Todos los grandes tienen problemas de piel a l'Antic Teatre i s'acaba amb un (c) REM + (c) Bob Dylan. El símbol de la c davant d'aquests cèlebres artistes és per avisar-nos que això ho ha tret d'algú, això jo ho he tret d'ell (c) Txalo i ell d'un documental de (c) Creative Commons. D'aquí Txalo ens va desfent la història de la seva vida, com hem vist en Sergi Faustino, Colectivo 96 º o el mateix Roger Bernat, i a partir d'una veritat anem construint l'espectacle únic i fictici per la seva qualitat d'efímer. El que s'hi explica és la vida de uno de los grandes, des d'aquí confessem l'admiració per aquest xilè tranquil, i el principi: un canvi de rumb professional, deu anys fent una cosa i canvi, deu anys fent-ne una altra i canvi. Txalo s'ho munta tot i ens explica una història amb peces que li han deixat, però que se les ha fet seves, perquè ei! és la seva vida, només faltaria. La filosofia del mashup portada a la vida mateixa i al teatre. Sigui com sigui, te n'adones de les cadenes que a vegades ens construïm, enlloc de dibuixar-nos un camí possible per molt esbojarrat que ens sembli. Els títols són un paper mullat que va bé per empaperar-te l'habitació, però no per fer-ne un vaixell. Quan s'acabi el periple, passant per l'amor, el viatge, la bogeria, el retrobament, la pau, aplaudirem, direm "mira, ha estat bé fer alguna cosa el diumenge" i ens n'anirem cap a casa amb una llosa: deu anys?, encara ens deu quedar molt per aprendre. 

10 de setembre de 2011

El bola d'or és a tocar

Tanqueu els ulls, penseu un desig, penseu-lo molt fort. Ja està? Ja el teniu? És aquest, segur? Doncs comencem el viatge. Entre finestretes de l'edat mitjana i espelmes recorrem camins desconeguts, acompanyats d'uns companys efímers i d'uns guies que ens obren portes. Fem parades, les justes per barrejar-nos amb el vent, la terra, l'aire, però sembla que abans de fer el camí cap a l'interior haurem de triar una aparença, un què que ens representi. Un cop haguem passat per l'obscuritat profunda i tinguem el nostre petit desig entre les mans, ja ens serà igual què fer-ne de tota peça supèrflua, voldrem aconseguir el nostre desig veritable i no deixar-lo escapar. L'aquí és ara, diuen Planeta 15 (propers al Teatro de los Sentidos de Vargas i cia), i ells ens el fan tocar, viure, sentir-lo més palpable que mai. Fins que el nostre petit desig convertit en bola d'or ens encenga i només ens podem preguntar: cal passar per la cova per veure que som molt a prop de tenir clar què volem? Cal tancar els ulls perquè l'evidència ens encegui? La resposta a Tàrrega fins demà.