3 de juny de 2014

La duresa del mite

Creont, Hamlet, Medea, Èdip i Antígona, cinc mites per a cinc habitacions tancades amb pany i clau, amb olor d'humitat. Som a La Vilella a No és país per a mites antics de cia. La Sargantana, recorrem els budells del teatre entre aquests cinc personatges tancats en la seva obsessió.

Creont ha empès els seus nebots a una guerra fraticida i a la mort, per justícia diu ell, perquè així ho havia de fer. La llei cega la humanitat, a vegades. Les raons de l'home d'estat, de l'estratega, enfonsen el sentit comú. Potser no és el poder, el que en treu, és cert, però sí l'orgull de saber que ha obrat segons el que calia fer i això li dóna de retruc un poder, el de tenir la veritat per sobre dels altres. Així, tot i semblar el més lliure de tots cinc, el més allunyat de la mort, és el que més present l'ha tinguda en tot moment. Hamlet, mentrestant, embogeix a l'habitació del costat; Èdip recrimina la buidor d'Europa, la falta de decisions, la falta de construcció; Medea ens deixa glaçats amb els ossos encara frescos dels seus fills, he de girar el cap per no vomitar, per no aixecar-me i marxar; amb Antígona, ja mig estabornida, vull que m'enterrin també amb ella, tanta emoció em deixa baldada i no puc arribar a sentir el seu cant de sirena, només veig la terra que m'entra als ulls i m'escou.