30 de gener de 2011

La mort d'Ivan Ílitx segons Broggi

Un home es mort, però abans pensa i pateix. Té una ferida, té un mal que li crema per dins i té la mort al final... sense saber quina cara fa, però present. És fill d'una família i té una infantesa feliç, ha olorat una pilota de cuir i se'n recorda. Treballa, perquè això és el que cal fer per ser un home respectable a la societat i separa la vida laboral de la vida familiar, perquè les exigències de la dona no li afectin massa el seu dia a dia a la feina. Ivan Ílitx vol tenir-ho tot controlat, vol tenir una vida perfecte i hi arriba. Fins i tot, té fills i una casa i un lloc de funcionari a Sant Petersburg. Tanmateix una caiguda el trasvalsa i el que sembla un copet, es va convertint amb un dolor intens que pateix tot sol i que el va apagant sense ningú que l'entengui. L'alegria dels altres l'estorba, fins i tot el compadiment de la seva dona, abans tan esquerpa, ara sembla que li plagui fer-li un petó al front, maternalment. La comèdia es transforma en un motiu més per desitjar allò que mai no havia estat, un home senzill. És precisament la senzillesa, la bona fe de qui l'ajuda sense esperar-ne res, el seu majordom, que li aixeca les cames, l'únic que tolera. Després també hi haurà el plor del seu fill i uns petons a la mà, però ja serà molt tard, el dia que la mort ja no existeix, perquè és allí.

25 de gener de 2011

Una Pedra de tartera força rodona

Conxa, aquest nom rodó i que emplena la boca, és com es diu la protagonista de Pedra de tartera. Llegint la veia fleuma, aguantant amb força les que li queien, però dona sotmesa al cap i a al fi; veient-la a escena, podria dir que l'he entès perquè l'he escoltat més. Màrquez li dóna consistència en la seva interpretació, que al principi sobta per l'accent, però que després t'hi vas fent, com es fa la Conxa a tot.

Tot el que s'hi ensenya ens diu que la vida a muntanya és dura, la fred se't fica dins els ossos, la feina, el bestiar, els camps és prioritat, la vida d'un ve després. Amb aquests principis, no hi ha volta de full i l'argument s'hi vesteix a dins fent plecs, però amb un aire de tristesa constant. En Jaume fa de contrapunt de personalitat exaltada. Tia i oncle són la part de la família que t'ha tocat de cop, però que és més real que qualsevol altre parent més proper, perquè són amb qui més temps hi comparteixes. També són més reals que qualsevol altre personatge perquè les interpretacions de Rosa Cadafalch i Eduard Muntada són mesurats i espontanis alhora, me'ls podria trobar a casa així, tot senzillament, i no farien nosa. De fons hi ha la història d'un país que tots coneixem i que ja ens podem imaginar, però és dins aquestes persones on trobo la part més senzilla i més bella del text, perquè hi ha un fer, un dir que no tenen res superflu, res d'estrany.

Pensar que totes aquestes puntetes no les he vistes fins que he vist avui la prèvia a la Petita del TNC! L'adaptació que hi ha al darrere hi deu tenir força a veure. És per això que he aplaudit a pleret una bona estona, com diria la Conxa.

23 de gener de 2011

ProtAgonizo: petit format, gran actriu

Avui diumenge, aquells dies de la setmana que o et trobes amb tu mateix o tens la sensació que ja has fet tard per a tot, ens hem llençat amb un pim pam al costat de la Virreina, a aquesta petita sala que es diu Porta4 i que penso seguir d'aprop a partir d'ara (se'ns gira feina).

El monòleg, ProtAgonizo, que s'hi representava fins avui a càrrec d'Ester Bellver és una bona peça per a un d'aquests diumenges, però també per a qualsevol dia de la setmana, per què no. L'actriu borda una hora i mitja de vivències i reflexions en veu alta sobre la vida de tots (i totes especialment) i també sobre l'ofici d'actor. Veritats nues, com el seu cos despullat durant tot l'espectacle, que ens reconcilien amb la vida i fa que ens deixem de punyetes. Alguns llocs comuns per als que tot(e)s hem passat (léase menstruació, avis, edat, gimnàs, reproducció, plastidecors de colors) fan riure, molt de riure i aquest aire fresc de no-diva també ajuda a acollir-nos dins d'una prosa ben trabada, tot i que d'estil barroc.

Una mica de sacsejada mental per a atròfies de pensament naftalític (l'olor de la nostàlgia segons ella, també del ranci diria jo) que tant trobem a la nostra cultura. Seguirem investigant per trobar altres expressions de txa-txa-txa intel·ligent a la nostra ciutat.

15 de gener de 2011

Celebració absurda

Pinter és l'anglès que retrata la societat benestant amb diàlegs portats a carrerons sense sortida. Al Lliure de Gràcia podem veure ara Celebració, l'última peça d'aquest dramaturg. Tres parelles en un restaurant van clavant-se punyals, subtilment, motivats per dues situacions de conveniència: un aniversari de casats i un sopar duna parella poc convincent. Quan hi ha hipocresia i el que es voldria dir no es diu, el que s'acaba ensenyant és el pitjor de nosaltres mateixos. Així, el text construït de manera senzilla, però incisiva, va desfent les aparences de les quals viuen tots els personatges.

Tanmateix, en el muntatge de Pasqual la comicitat que el patetisme d'aquesta gent hauria de provocar, no és tal. No ho sé que és el que hi faltava, cohesió entre actors?, exageració de l'absurd?, un càsting més ben fet?, una escenografia més pràctica?. En definitiva les cartes eren bones, perquè Pinter és bo (i Pasqual també!), però alguna cosa va fer que no rigués a gust ahir, que no em creiés la parafernàlia.

13 de gener de 2011

Agost: retrat d'una família i d'alguna cosa més

Agost, l'obra de Tracy Letts que es representa ara al TNC sota la direcció de Sergi Belbel, és una oda a la família, entesa com es vulgui. Des del principi em preguntava, tindrà molt d'americana la peça? Doncs bé, és ianqui, perquè negar-ho, l'autor ho és, seria absurd no trobar-hi trets que només poden ser americans: està situada en un estat desèrtic del "no" mid-west Oklahoma, té uns personatges tarats per l'efecte de la "planura" i last but not least hi surt una "nativa americana", també anomenada "índia". Aquest últim detall fa que sigui eminentment americana i també que traspassi més d'una frontera, gràcies al personatge de la "índia", Johnna, s'obre el conflicte i també és ella que dins l'obra és l'ull que tot ho veu i que se situa més enllà de la peculiar família. Espectador dins el mateix escenari, fa possible que tinguem dues perspectives d'un mateix argument i, mentre una família lluita per sobreviure entre alcohol, mentides i barbitúrics, una nació/terra/humanitat s'ho mira fent veure que no entén res, però posant la melodia precisa que tanca el cercle.

Dins: la família que es dibuixa, s'engresca en retalls rocambolescos i en comportaments propis de qualsevol societat benestant. Hi reconeixem tics indefugibles de les relacions filioparentals, portats a un extrem còmic, que ens allibera. Tot queda fantàsticament amanit per les interpretacions excepcionals d'Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Abel Folk, Rosa Renom, Maife Gil i Jordi Banacolocha, els altres actors i actrius, tampoc rebaixen el nivell. La direcció està feta amb encert, amb la intenció que es mereix una bona peça i un bon teatre de text. M'he reconciliat amb Belbel.

L'escenografia, que en el TNC sol ser força impressionant i més a la Sala Gran, aquest cop té un sentit en la seva magnitud i ens sorprèn per com acompanya a algunes coses petites amb l'estampat del sofà o les golfes fetes exprés per acollir-hi Johnna. Tampoc la il·luminació hi és supèrflua i tant mostra la sensació de xafogor enganxosa, com en alguns moments, la claredat de les idees dites en veu alta.

Ja deia que enyorava Lizaran, avui afegeixo que enyorava també el teatre de text ben dirigit i una peça al Nacional amb tanta força.

9 de gener de 2011

Molta festa a L'hort dels cirerers

L'hort dels cirerers, de Thèxov, és un text que s'alimenta de records, de passat rememorat i impossible de reviure, entre altres coses perquè ja es veu a venir que res tornarà a ser igual, encara que tota la família torni de París. Així, en L'hort dels cirerers adaptat per Mamet i dirigit per Manrique al Romea sembla com si aquests records fossin un afegitó, com si la pèrdua de la casa, de l'estatus i dels símbols que aguanten la família no fos per tant.

L'adaptació se centra més en l'anècdota, en si es casen o no es casen Varya (C. Genebat) i Yermolay Lopakhin (D. Selvas), que no pas en la pena i la tristesa que Lyubov Ranevskaya (M. Guallar) està passant. Així els personatges dels fills agafen rellevància i també la seva interpretació destaca per sobre dels personatges més grans que passen sense pena ni glòria, tot i escarressar-s'hi amb crits i gracietes. David Selvas, espectacular, enquadra l'ambició i la venjança d'una classe que ha lliutat per ser propietària i que ara, orgullós, fa tot el possible per remenar les cireres i aconseguir allò que ell i tots els seus predecessors s'han guanyat treballant. L'altra banda de la família sembla que s'ho passa molt bé, mentrestant, hi ha molta festa i mentre la festa continua ningú recorda la tragèdia. Encegats per la guirnaldes i les cançons boniques, tampoc arriben a emocionar l'espectador i Guallar, especialment, va fregant la línia del sentiment vertader, però no hi acaba d'entrar. D'aquesta manera, quan caldria enfonsar-s'hi tot sona fals, impostat: plors, crits, gestos exagerats.

Potser el meu record encara està massa impregnat de la versió de Pasqual de fa 11 anys al Lliure amb Anna Lizaran, amb un teatre que es tancava, amb una història d'un edifici i una institució que acabaven un cicle. Aquell cop tot era massa rodó perquè no fos perfecte; avui, les notes projectades al teló al principi i final de l'obra, que pretenen centrar-nos també el lloc que ocupa l'obra en la biografia de l'escriptor i fer així més èpica una peça que ja ho és per la mateixa història que explica, m'han semblat un cop més un recurs que acaba provocant tot el contrari: desconnexió.