25 de gener del 2011

Una Pedra de tartera força rodona

Conxa, aquest nom rodó i que emplena la boca, és com es diu la protagonista de Pedra de tartera. Llegint la veia fleuma, aguantant amb força les que li queien, però dona sotmesa al cap i a al fi; veient-la a escena, podria dir que l'he entès perquè l'he escoltat més. Màrquez li dóna consistència en la seva interpretació, que al principi sobta per l'accent, però que després t'hi vas fent, com es fa la Conxa a tot.

Tot el que s'hi ensenya ens diu que la vida a muntanya és dura, la fred se't fica dins els ossos, la feina, el bestiar, els camps és prioritat, la vida d'un ve després. Amb aquests principis, no hi ha volta de full i l'argument s'hi vesteix a dins fent plecs, però amb un aire de tristesa constant. En Jaume fa de contrapunt de personalitat exaltada. Tia i oncle són la part de la família que t'ha tocat de cop, però que és més real que qualsevol altre parent més proper, perquè són amb qui més temps hi comparteixes. També són més reals que qualsevol altre personatge perquè les interpretacions de Rosa Cadafalch i Eduard Muntada són mesurats i espontanis alhora, me'ls podria trobar a casa així, tot senzillament, i no farien nosa. De fons hi ha la història d'un país que tots coneixem i que ja ens podem imaginar, però és dins aquestes persones on trobo la part més senzilla i més bella del text, perquè hi ha un fer, un dir que no tenen res superflu, res d'estrany.

Pensar que totes aquestes puntetes no les he vistes fins que he vist avui la prèvia a la Petita del TNC! L'adaptació que hi ha al darrere hi deu tenir força a veure. És per això que he aplaudit a pleret una bona estona, com diria la Conxa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada