Ahir a les 19 m'endinso a una nova experiència d'Agost Produccions:
Tres Marges a Montjuïc. El recorregut es fa amb bus i vol ser un homenatge a Brossa o almenys això diu el fulletó que ens donen al principi.El bus és ben ple i, llàstima, la veu de Brossa explicant vivències dels voltants de
Montjuïc: Poble Sec, el Morrot, Can Tunis, les platges fins a la desembocadura del Llobregat, la muntanya i les seves herbetes... no se sent gaire. Per sort a la primera tanda som a prop de l'altaveu i captem trossos ben plens de sentit, mentre passem pel costat del cementiri i girem a la curva del
Morrot. Allà, porció del que era Can Tunis, ens separen en tres grups i ens donen un flyer: es veu que estem fent un recorregut turístic i no teatral:
Una noia molt decidida ens porta a veure
tres estampes ben típiques de la vida d'aquest barri marginal al qual la ciutat viu d'esquenes: un home que dorm al carrer, un home que busca entre les escombraries objectes que tenen per ell un valor especial i després, darrere els edificis mig en ruïnes, quatre yonquis. Entenc que és per incomodar l'espectador, algú hi ha que riu, altres ens ho mirem més escèpticament. Representa que aquesta actriu m'ha de fer sentir malament, perquè jo com a espectadora participo d'aquest donar l'esquena a la societat marginal. He de pensar que aquesta banalització de la misèria, fins al punt de dir: "Pueden hacer fotos ahora, es un buen momento", m'ha de semblar interessant. A mi em deixa freda i penso que ja sóc prou gran per fer autocrítica de la societat on visc, si el
tour estigués ple de polítics peperos, potser ho trobaria més adient. Mentre esperem el bus, un home gran, més tard sabrem que és l'ànima (el duende li diu l'Enrique Vargas) de Montjuïc, explica què hi havia en aquestes quatre cases mig ensorrades: "això era un bar, i aquí giraves a l'esquerra i hi havia un cine i la sala de ball, jo ho havia vist tot això, quan era petit". La meva companya i jo escoltem d'esquitllentes, perquè no ens ho explica a nosaltres, però ens sembla fascinant tot i que ja no forma part de la performance de la
Reial Companyia de Teatre de Catalunya.
Sigui com sigui tornem a pujar el bus i enfilem cap a la muntanya de Montjuïc, a sota el sol es pon i a poc a poc la ciutat es va tenyint de vermell. Brossa va explicant històries. Arribem a davant del Poble Espanyol i baixem per un carreró d'escales i herbei mediterrani i a mà dreta un petit pati de veïns. Allà
Els Pirates fan una posada en escena de l'obra
Teatre de carrer de Joan Brossa.
Ho trobo molt ben fet i emotiu. Al mig d'un carrer s'escenifica amb quatre rals l'obra, els actors ben jovenets però amb un gest excel·lent que recorda el cinema mut van posant fil a l'agulla al text surreal del mestre. Absurd, però al mateix temps perfecte, la història implica tant a veïns com a espectadors reals. És una verbena popular, només hi falten els llums de colors i la música d'orquestra després de l'espectacle.
L'itinerari continua i ens plantem al
polvorí. Seu d'on guardaven les armes a la guerra civil i que va ser coratjosament defensat per un sol soldat o almenys això ens explica Enrique Vargas, director de la companyia
Teatro de los Sentidos. Ell molt destre en les paraules explica una història semblant a la pèrdua d'un vaixell ple de barcelonesos al triangle de les Bermudes (que jo trasllado a
triangle de Montjuïc) mentre fa alguns jocs de mans amb una corda (la meva observadora companya hi veu jocs brossians). Història de misteri + un component indispensable de l'home com a tal:
el joc. Així que per sentir-nos vius en aquest triangle Vargas ens mena cap al joc: per grups de bots salvavides canviants on la gent es confessa racons inoblidables i racons per oblidar, motius de celebració i epitafis que potser algun dia voldrem que ens escriguin. El joc és l'excusa per la investigació d'una manera de fer teatre, però també de viure. Em quedo amb el regust de voler-ne més: més substància, més perquès, més profunditat. Serà perquè el meu epitafi no era prou ocurrent? Quilosá.
