El loco y la camisa: leéme los labios mamá si querés saber la verdad

Quan el boig hi veu més que el savi, surten meravelles d'ingeni. Crec que era a Una dama en apuros, de Tom Sharpe, on algú també s'agafava al peu de la lletra les camises i els pintallavis i les ordres militars o era en un d'Irving. Tan se val. Aquest loco és de Banfield, dins la gran conurbació de Buenos Aires, una casa humil amb poca cosa més que uns sofàs, un termo per al mate, una yerbera, i una planxa. Poca cosa material, però tant per dir que sembla que el text no hi cap a l'escenari. Sembla que se'ls mengi, als actors. ¿Qui no es torna boig amb els abusos d'àvids capitalistes a la cerca de velletes hipotecades per fotre-les fora de la casa? Potser qui no diu les veritats davant d'una realitat que alaba els engominats, és aquell, sí, aquell que forma part de la bogeria material i que no hi veu més que el preu de cada lletra que pot encolomar. Per sort, entre la mediocritat de les nostres vides, alguns oficinistes còmplices, altres mares que no podran dir no, altres fills que voldran tenir aquella taula parada tan perfecta del veí; per sort, entre tot això, en algun moment, si anem al teatre, el somriure no s'esborrarà tan fàcilment i fins i tot ens semblarà que ens foradin el pit. I finalment, serà només teatre, fet amb molt poc, però que ens ha dit molt; uns actors que semblen bojos, poc il·luminats, però que el que fan és donar-te una lliçó de teatre artesanal, fet amb les mans, amb el cor i amb el cos.

Incendis: tot i tornem a començar

Només ho diré un cop, cal escoltar les paraules que s'esmunyen en el silenci. A partir d'aquí tot és sobrer, a partir de la mort tot és un afegit contrasentit i, no obstant això, hi ha la vida, hi ha la lluita per la dignitat, per no odiar mai amb aquests ulls. Diria que són quatre incendis que m'han anat foradant. Entre la infantesa del ganivet a la gola i el combat de paraules i mans agafades. Quatre que podrien ser el fil de la ràbia, la mort i la tristesa, sortides d'una història d'amor profunda, com ho són les del primer cop. Però que són sobretot l'esclat d'un silenci ple de dringadissa de germans. Xxxxt!, obra d'art a escena, la veritat la trobareu entre les tres hores de funció al Romea, deixeu fer a Broggi, deixeu dir a Manrique, Segura, Cisteró, no cal dir res més.

Qui tingui por de Virgina Woolf que no vagi al Romea

Woolf extrema es despulla per les paraules d'Albee en els personatges dalts i baixos d'aquest drama de mitjans del XX: Qui té por de Virgina Wolf? Veronese dirigeix un altre cop un xoc de personalitats i d'emocions del món de la parella (per què és tan difícil?) i sap arribar a tocar la fibra. Georges i Marta juguen a fer veure que són parella, feliç extravagantment, en un ambient universitari, en la maduresa d'unes carreres acadèmiques mediocres que han de vestir d'intriga --com bé diu Georges "els professors universitaris els enterren al jardí, són un bon fertilitzant"--. Amb l'ironia negra, molt negra, es va desenvolupant l'acció entre les quatre parets d'una casa que se'ns fa asfixiant, entre una quotidianitat disfrassada amb jocs per treure's el fracàs de sobre i poder penjar-li el mort a un altre i ¿tu què ets?, ¿semental o noi dels encàrrecs? Ah! noi dels encàrrecs, fracassat, looser, get out of my way! La favassa de la Honey vomita, no sap fer gaire res més, a part d'avortar contínuament els fills que en aquest cas, el semental, li fa. I no és trist això? És tot plegat un drama, inventar-se una vida per perdonar-te el present que t'ha tocat i que no t'agrada. Quan cau el teló surten les pors i Virgína Woolf somriu malèficament.

Un àngel en guàrdia

Al Romea hi ha la Xirgu que volta per cada un dels seus miralls, les mans es veu que són allò que primer veuen els ulls de l'espectador. Amb quatre xavos ho fem tot i vivim el teatre, fins i tot més enllà de les cendres. Si l'espectacle de Llum de guàrdia surt endavant és perquè el seu àngel hi reposa. L'invoquen des del principi, Manrique ho sap bé i dirigeix brillant. Després la contemporaneïtat, la interpretació professional de la celebritat i la decadència còmica de la vida mateixa acaben de muntar el tot. Sobretot és la companyia que aguanta, durant l'espectacle, dins i fora de la història. Perquè per molt que plogui i no faci un bon dia, per molt que ningú se'n recordi del tècnic, per molt mala llet que s'acumuli contra la gent (com està la gent, eh?); hi ha una ànima que els uneix a tots, potser la Xirgu, potser simplement el teatre. Així, tot i ser únics en la seva espècie, troben un present que és la seva raó de ser.

Pluja constant amb ritme

Primer Joel Joan (Denny) parla molt ràpid, Pere Ponce (Joey) borratxo sembla que li vol seguir el ritme, però de tan mamat com va no hi arriba. Marejats, però enganxats a aquests dos personatges des del començament, pugem a un cotxe de policia atrotinat, enmig de paraules barroeres i bogeria d'una parella d'amics que a més a més comparteixen feina. La il·luminació de l'escena ens explica molt durant tota la Pluja constant dirigida per Pau Miró, perquè més d'un cop que Denny parla amb la cara obscura, il·luminat només per un raig, aquesta sembla que sigui l'única guia, ell sí que sap distingir quins són els dimonis i quins no. Almenys això és el que li diu a Joey. Tots dos són un parell de sapastres força ben avinguts, però fins a quin punt? Fins al punt que comença a ploure un dia i que ja no ho deixa de fer fins que surten de l'espiral: d'amant-fill d'amant-xulo-germà del xulo-puta que vol ser nòvia-dona que vol ser estimada-fills a l'hospital i tendresa mal entesa. Així, d'una parella de policies de segona anem passant pels escenaris d'una parella d'amics i després d'una parella d'enemics que no poden viure un sense l'altre, fins a una parella de desconeguts amb el mateix objectiu: fer qualsevol cosa per la família. No sabem si aquesta obsessió per la família ve de l'origen irlandès i italià de tots dos personatges, això li hauríem de demanar a Keith Huff, el que sí sabem és que aquest text és una joia i que Miró ha sabut treballar la complicitat entre aquests dos actors d'una manera esplèndida.

Molta festa a L'hort dels cirerers

L'hort dels cirerers, de Thèxov, és un text que s'alimenta de records, de passat rememorat i impossible de reviure, entre altres coses perquè ja es veu a venir que res tornarà a ser igual, encara que tota la família torni de París. Així, en L'hort dels cirerers adaptat per Mamet i dirigit per Manrique al Romea sembla com si aquests records fossin un afegitó, com si la pèrdua de la casa, de l'estatus i dels símbols que aguanten la família no fos per tant.

L'adaptació se centra més en l'anècdota, en si es casen o no es casen Varya (C. Genebat) i Yermolay Lopakhin (D. Selvas), que no pas en la pena i la tristesa que Lyubov Ranevskaya (M. Guallar) està passant. Així els personatges dels fills agafen rellevància i també la seva interpretació destaca per sobre dels personatges més grans que passen sense pena ni glòria, tot i escarressar-s'hi amb crits i gracietes. David Selvas, espectacular, enquadra l'ambició i la venjança d'una classe que ha lliutat per ser propietària i que ara, orgullós, fa tot el possible per remenar les cireres i aconseguir allò que ell i tots els seus predecessors s'han guanyat treballant. L'altra banda de la família sembla que s'ho passa molt bé, mentrestant, hi ha molta festa i mentre la festa continua ningú recorda la tragèdia. Encegats per la guirnaldes i les cançons boniques, tampoc arriben a emocionar l'espectador i Guallar, especialment, va fregant la línia del sentiment vertader, però no hi acaba d'entrar. D'aquesta manera, quan caldria enfonsar-s'hi tot sona fals, impostat: plors, crits, gestos exagerats.

Potser el meu record encara està massa impregnat de la versió de Pasqual de fa 11 anys al Lliure amb Anna Lizaran, amb un teatre que es tancava, amb una història d'un edifici i una institució que acabaven un cicle. Aquell cop tot era massa rodó perquè no fos perfecte; avui, les notes projectades al teló al principi i final de l'obra, que pretenen centrar-nos també el lloc que ocupa l'obra en la biografia de l'escriptor i fer així més èpica una peça que ja ho és per la mateixa història que explica, m'han semblat un cop més un recurs que acaba provocant tot el contrari: desconnexió.

Una alenada d'absurditat

Ionescu un dels referents del teatre de l'absurd es representa al Romea amb La lección. Es tracta d'un aire d'absurditat còmica que distreu, uns diàlegs ben teixits, unes unitats que desconcerten. De fet, aquesta obra del dramaturg romanès estava basada en les tres unitats per fer callar els que es queixaven de la seva avantguarda, però de carca, l'obra, no en té res. La relació alumna (Itziar Miranda) -professor (Manel Barceló) tantes vegades explotada en totes les formes d'art possibles per la morbositat, per la relació de poder que desencalla l'erotisme, aquí fa un volta més i ensenya la perversitat. El llenguatge, el més perillós dels estudis, per com es pot arribar a manipular i a manipular-nos, substret i recreat a gust del professor fins a la paranoia absoluta, fins a la tortura. El símil del packman al fons de l'escena ens diu molt del tàndem. La tercera en discòrdia, Marie (Maica Barroso), s'ho mira, avisa, és la veu de la consciència tèbia i inútil. Manel Barceló fa por per com teixeix el paper complex del professor i hi ajuda a tot plegat la bona il·luminació, molt encertada en els obscurs passatges i primmirada en les situacions de més tensió.