Qui tingui por de Virgina Woolf que no vagi al Romea

Woolf extrema es despulla per les paraules d'Albee en els personatges dalts i baixos d'aquest drama de mitjans del XX: Qui té por de Virgina Wolf? Veronese dirigeix un altre cop un xoc de personalitats i d'emocions del món de la parella (per què és tan difícil?) i sap arribar a tocar la fibra. Georges i Marta juguen a fer veure que són parella, feliç extravagantment, en un ambient universitari, en la maduresa d'unes carreres acadèmiques mediocres que han de vestir d'intriga --com bé diu Georges "els professors universitaris els enterren al jardí, són un bon fertilitzant"--. Amb l'ironia negra, molt negra, es va desenvolupant l'acció entre les quatre parets d'una casa que se'ns fa asfixiant, entre una quotidianitat disfrassada amb jocs per treure's el fracàs de sobre i poder penjar-li el mort a un altre i ¿tu què ets?, ¿semental o noi dels encàrrecs? Ah! noi dels encàrrecs, fracassat, looser, get out of my way! La favassa de la Honey vomita, no sap fer gaire res més, a part d'avortar contínuament els fills que en aquest cas, el semental, li fa. I no és trist això? És tot plegat un drama, inventar-se una vida per perdonar-te el present que t'ha tocat i que no t'agrada. Quan cau el teló surten les pors i Virgína Woolf somriu malèficament.